Darrerament, l’Estat francès limita els recursos de les comunes (municipis) i les entitats mancomunades. Disminueixen tant les competències com el finançament i això va en contra de la tradició democràtica de l’Estat, que havia delegat bona part de les funcions en els ens locals. Si els ajuntaments són més a prop dels ciutadans, la lògica diria que han de tenir més competències, no menys. El mateix passa amb el finançament, que ha anat reduint-se. Per exemple, abans tenien taxes que ara han perdut i depenen més del finançament que arriba de l’Estat. Arran de la crisi, i com a l’Estat espanyol, es va elaborar una llei que restringia la capacitat de despesa i augmentava el control per part de l’Administració central. Això ha limitat molt l’acció constructora i ara els alcaldes són més aviats impulsors de projectes locals amb un alt component d’innovació per les dificultats.

També ha augmentat el control de l’Estat central sobre els ajuntaments, hi ha un excés de supervisió. Per exemple, si l’Estat cedeix a l’Administració local competències en urbanisme, semblaria que això hauria de facilitar les coses, perquè poden tenir més autonomia. Però la realitat és que, incrementant la supervisió, s’alenteixen i es compliquen les coses. És el que ha passat a Sant Andreu de Sureda, on volien fer actuacions de prevenció contra riuades i durant els tràmits que imposa l’Estat ha vingut una altra riuada, que ha tornat a fer un mal que hauria d’haver impedit l’actuació programada. La normativa i la burocràcia és excessiva, i això impedeix avançar moltes vegades. De vegades, part de la burocràcia que demanen als ajuntaments són estudis adjunts que en algunes ocasions no tenen diners per fer.

D’altra banda, i en part com a adaptació a la UE, el 1992 es va fer una reforma que consolidava les regions, que eren un actor pràcticament inèdit a França. En aquest moment, moltes competències municipals van passar a les regions. També la comunitat urbana i les entitats intercomunals van guanyar en competències, en la qual cosa hi ha consens que pot ser positiu, però sembla que el funcionament intermunicipal encara és una assignatura pendent, encara queda recorregut per a tenir una coordinació òptima. Hi ha la sensació que la coordinació entre les diferents administracions era millor abans; des de l’Estat central ara sembla més aviat que preval el control sobre la coordinació.

Aquesta situació (manca de recursos, de competències, de coordinació, excessiva burocràcia i reglamentació…) fa que els electes de la Catalunya Nord hagin d’aguditzar l’enginy per a desenvolupar els projectes, i ni d’aquesta manera s’arriba a cobrir les necessitats dels ciutadans i els territoris.

La comuna ha tingut i té molta importància en l’estructura territorial francesa. El que passa és que altres unitats territorials més grans (mancomunitats, comunitats urbanes, regions…) han anat agafant pes, a banda del que ja tenia el departament. El moment actual és de desenvolupament de l’estructura intermunicipal. A la Catalunya Nord hi ha diferents entitats mancomunades, però la més important, sense cap mena de dubte, és la Comunitat urbana Perpinyà Mediterrània Metròpoli, que recull 36 comunes i el 60% de la població del territori. És important que aquesta entitat funcioni adequadament, perquè la realitat ara mateix és aquesta, la marcada per una intensificació de les relacions entre localitats.

També s’ha de tenir en compte el paper que està agafant la nova regió, Occitània, on ara la Catalunya Nord queda més diluïda. La competència principal de la regió és l’economia, i les comunes o també Perpinyà Mediterrània Metròpoli s’han de coordinar amb les regions perquè el desenvolupament arribi a l’àmbit local. Si considerem entitats tan grans com la comunitat urbana de Perpinyà, potser tindria sentit que el desenvolupament estratègic i la logística estiguessin coordinats per aquesta institució. I la comunitat urbana, de moment, és més aviat una comunitat de gestió que no de desenvolupament. Però els interessos de Perpinyà són la connexió amb els tres grans pols: Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i Barcelona, no únicament amb la capital regional o amb París. I aquesta visió només pot partit del mateix territori, no la tindran en compte des de fora. En qualsevol cas, hi ha acord en el fet que tampoc no s’han de deixar periferitzar de manera acusada. Perpinyà ha de ser capaç de competir amb ciutats i territoris intermedis, com ara Girona, Carcassona o Narbona, i aprofitar les oportunitats que puguin arribar. També és convenient cooperar amb aquests territoris, com ja fan Girona i Perpinyà, sobretot acadèmicament i cultural. Això s’ha de traslladar a altres esferes i intentar fer lobby dels territoris transfronterers per a tenir bones comunicacions i un desenvolupament satisfactori.

Respecte del nombre de municipis, França en té molts (massa en el context europeu), però s’han pogut fer algunes agrupacions i també hi ha la importància que van agafant les entitats supramunicipals. Ha estat més fàcil que no pas a l’Estat espanyol, on aquest tema sempre s’ha apartat de l’agenda perquè genera massa polèmica.

Des dels ajuntaments s’articulen tot tipus de vies de participació, de vies de presa col·lectiva de decisions, però sempre hi participen els mateixos, no hi ha una incorporació decidida dels ciutadans a la “cosa pública”. Caldria analitzar bé quins són aquests canals, com arriba la informació als ciutadans, en quines coses (i en quines no) es demana participació, quines són les motivacions i desmotivacions dels ciutadans… Els joves comencen a participar a través de les xarxes socials, però hi ha una franja d’edat intermèdia (30-45 anys) que està totalment absent dels debats públics. I els joves que participen també són sempre els mateixos.
D’altra banda, l’oposició tot just té un paper digne de menció a l’Estat francès (també perquè el sistema d’elecció és poc proporcional i aquesta oposició queda molt minoritzada; el sistema, ja des de De Gaulle, ha buscat més l’estabilitat que no la representativitat). Els ciutadans ni els coneixen, els membres de l’oposició. Els veïns només tenen en ment el conseller departamental i l’alcalde, no la resta d’actors. L’electe, i especialment el batlle, té molt de pes en les decisions que afecten la comuna. Això potser fa guanyar en eficàcia, però fa perdre en qualitat democràtica. I si cada vegada es concentra més el poder, serà més acusat aquest dèficit. Alguns subratllen que pot haver-hi una mentalitat delegacionista molt marcada al conjunt de França. S’elegeix un alcalde i se li deixa tota la responsabilitat sobre la gestió. I sense un paper de l’oposició, molts ciutadans tenen la sensació que el seu vot no serveix per a gaire.

També s’ha debatut sobre la conveniència de limitar una mica més els mandats, però la contrapartida és que la lentitud dels processos burocràtics impedeix desenvolupar projectes de calat durant una legislatura. Caldrien legislatures més llargues o, si de cas, limitar a dos mandats, però no menys, perquè sinó no es pot complir un programa de govern.

La gestió i la promoció turística a la Catalunya Nord s’ha mancomunat, ha passat a la comunitat urbana i a les altres mancomunitats. D’aquesta manera, la competència intermunicipal ja no és tan acusada i això pot fer millorar globalment el territori: com s’afirma en la sessió, “ja no es venen municipis, es venen territoris”, i això té més capacitat d’impacte en els mercats. La millora global també pot arribar perquè els recursos són més elevats i possibiliten desenvolupar iniciatives i equipaments de més abast. Tot plegat ha situat el turisme encara més com un dels sectors centrals de desenvolupament de la Catalunya Nord. Es treballa molt l’oferta complementària (gastronomia, mar, muntanya, esport, senderisme, etc.) i la divisió mar-muntanya ja no és tan marcada, perquè es treballen ofertes integrals. Ja no s’aprecia el turisme de masses, que és poc sostenible, sinó un turisme de qualitat, que sigui respectuós i que vulgui gaudir d’una experiència completa.
La cooperació transfronterera també és valorada en aquest camp. Una de les iniciatives apuntades és fer rutes romàniques que integrin les dues bandes dels Pirineus, o també una ruta de pobles costaners pròxims a la frontera (Cotlliure, Cadaqués…).