La prestació de serveis des dels municipis més petits és una qüestió que s’ha de replantejar de forma estructural. En aquest sentit, es destaca la impossibilitat de prestar serveis de qualitat en molts municipis de menys de 10.000 habitants. El principal motiu d’aquesta dificultat respon a raons econòmiques. La capacitat de finançament i, per tant, pressupostària d’aquests municipis és molt limitada. Aquesta situació dificulta poder dedicar grans partides pressupostàries a, per exemple, la construcció d’equipaments (com pot ser un poliesportiu, una piscina municipal, un centre de salut, entre d’altres) i/o prestar serveis (atenció a la gent gran, escoles bressol, seguretat ciutadana, entre d’altres).

A tall d’exemple, la disponibilitat de cossos de seguretat ciutadana als municipis més petits és un dels debats que es van tenir durant la sessió. Es va destacar la manca de recursos de què es disposa per a poder fer front a la contractació de personal encarregat de la seguretat en l’àmbit municipal. Com no hi ha recursos propis suficients, per tal de disposar d’aquest servei es fa ús del cos de Mossos d’Esquadra. Així i tot, els participants que han assistit en representació de municipis petits consideren insuficient la cobertura dels Mossos, ja que el territori de referència d’aquests agents és extens i, en conseqüència, no es pot disposar d’una presència estable a cadamunicipi. Alguns municipis han començat a generar organitzacions de veïnes i veïns que s’encarreguen de fer patrulles ciutadanes per cobrir aquesta necessitat de seguretat manifesta i mal resolta.

Pel que fa a la prestació de serveis des dels municipis més grans, alguns consideren la creació d’empreses publicoprivades per a la gestió de serveis com una possibilitat de gestió. L’objectiu hauria de ser tenir un cert control municipal sobre la prestació del servei, alhora que es redueixen els impactes d’aquesta prestació en el pressupost i la gestió municipal. Altres municipis, en canvi, estan considerant la municipalització o remunicipalització de la prestació dels serveis com la manera de potenciar el control democràtic sobre la gestió i, alhora, de poder fomentar la creació de llocs de treball que puguin ser ocupats per persones del mateix territori/municipi.

Les persones participants van posar de relleu experiències de mancomunaciói/o col·laboració de municipis per a oferir serveis. Per exemple, a la Vall de Bianya cooperen amb municipis veïns per tal de fer servir els recursos de què es disposa, com ara equipaments i serveis com la piscina municipal. Girona, tot i ser un cas diferent, també ofereix als municipis amb qui fa frontera la possibilitat de fer ús dels seus serveis. Cal, però, destacar que les ciutats que actuen com a tractors de persones dels municipis veïns a qui presten serveis assumeixen aquesta prestació sense contrapartida, entrant en unes dinàmiques no formalitzades d’una certa redistribució. Tot i això, estar connectat a una àrea de desenvolupament econòmic important té un efecte positiu en l’impuls socioeconòmic.

La complexitat dels processos burocràtics impedeix el bon funcionament de les administracions locals, sobretot aquelles amb un volum de població baix. Aquests municipis, a sobre, tampoc disposen de personal tècnic propi per fer front a nombroses situacions i possibles projectes. I com els recursos són escassos, tampoc es poden contractar. L’única opció és el que els ofereix la Diputació, que no sempre és exactament el que voldrien.

Precisament en referència als consells comarcals i la Diputació de Girona, es té la percepció que aquestes institucions dediquen més esforços a oferir suport als municipis situats al litoral.Els municipis de l’interior se senten menys atesos -especialment en el cas de l’Alt Empordà, on s’acusa una desigualtat molt significativa entre la costa i l’interior. L’acció del Consell Comarcal d’aquesta comarcamotiva opinions encontrades. El que sí que està clar és quecaldria repensar els criteris que es fan servir a l’hora de generar estructures de suport als municipis, com per exemple els consells comarcals.Potser caldria flexibilitzar el model per a poder donar una millor resposta a la diversitat territorial.

La crisi va implicar una aturada sobtada de les construccions planificades i en marxa, però durant els últims anys s’han tornat a engegar noves construccions i/o se n’han reprès algunes de les iniciades.D’altra banda, les panificacions generals d’urbanisme suposen, a vegades, una distorsió respecte de les actuals necessitats. En molts casos, les planificacions vigents estan dissenyades en una època de boom urbanístic i, actualment, no serveixen per a oferir respostes que s’adeqüin a les necessitats dels territoris. I de vegades, si es volen modificar aquestes planificacions, s’ha d’indemnitzar econòmicamentels propietaris de terrenys amb expectatives, cosa que endeutaria els municipis. Caldriapoder modificar les planificacions urbanístiques del boom sense que suposi un cost per als municipis, ja que cal racionalitzar el territori i reduir el marge d’especulació del sòl. Els municipis petits, però, tenen difícil fer front a aquests canvis perquè no disposen de recursos suficients.

Quant a la xarxa de transport, molts municipis petits disposen d’infraestructures de transport insuficients, tornant a evidenciar la incapacitat de la poblaciódel rerepaís per accedir als serveis amb un cert nivell de qualitat. Una altra situació és la de municipis ben comunicats i pròxims a ciutats grans es converteixen en ciutats-dormitori, de manera que creixen en volum de població però això no es trasllada al dinamisme social, econòmic i comunitari dels municipis. Això genera desajustos entre els serveis dels quals han de disposar per ràtio d’habitants i la utilització real d’aquests.

Així mateix, l’actual xarxa d’Internet dels municipis petits és insuficient i no permet l’accés en igualtat de condicions a les persones i institucions del territori, ja que les companyies comercialitzadores han fet instal·lacions selectives en funció de criteris de rendibilitat. No obstant això i encara que siga de manera aïllada, cal destacar algunes entitats de l’economia solidària i cooperativa que donen servei de connexió a altes velocitats a entorns rurals amb lògiques de be comú i sense ànim de lucre.

Un dels problemes que es van destacar en aquest apartat és la proliferació de segones residències sobretot població de nivell econòmic alt i als municipis menys poblats. En aquests casos de creixement singular, la població tendeix a dividir-se en duescomunitats: una on es concentren els habitants al voltant d’un centre històric, i la resta de població,que es troba dispersa en urbanitzacions privades. Aquesta situació té impactes en la prestació de serveis, ja que les segones residències -on moltes persones estan empadronades- demanen tenir els mateixos serveis que el nucli, cosa del tot inviable en termes econòmics i d’eficiència.Aquest procés té impactes negatius perquè prolifera una població que viu d’esquenes a la dinàmica comunitària de la localitat.

Per altra banda, en aquests municipis menys poblats, els equipaments que no tenen un ús intensiu requereixen igualment grans partides pressupostàries de manteniment. S’han de repensar els equipaments que es planifiquen, dotant-los d’usos polivalents que assegurin la seua continuïtat de manera sostenible. De tota manera, en alguns casos passa el contrari: municipis amb equipaments saturats que han de signar convenis i acords amb municipis veïns per l’ús dels seus equipaments.

Un element que potencia el desenvolupament econòmic d’un territori és la seva connectivitat. Les bones connexions, com per exemple l’eix transversal i l’AVE, han suposat un increment de les possibilitats d’explotació econòmica dels territoris beneficiats. L’increment del trànsit de persones i mercaderies ha suposat una finestra d’oportunitat per a donar a conèixer els municipis.Els més propers a l’autopista relaten els beneficis que els ha suposat tenir una sortida pròpia, sobretot els que són a prop de Girona, mentre que des de Girona es destaca l’impacte que ha suposat l’AVE pel fet d’haver acostat Barcelona a menys de 30 minuts.

En aquest territori, destaquen experiències de promoció econòmica, com ara l’impuls municipal de vivers d’empreses, espais de treball col·laboratiu i ajudes a la innovació i el desenvolupament empresarial i comercial. Aquest impuls es fa, normalment, des del lideratge municipal, tot i que també es compta moltes vegades amb el suport d’iniciatives privades compromeses amb el desenvolupament econòmic del territori.

Fomentar l’ocupació als municipis és un objectiu compartit per la majoria de municipis i per tal de desenvolupar aquesta tasca, alguns han impulsat mecanismes de contractacióque, alhora, doten de continguts formatius les persones escollides, prestant una atenció especial als joves i als perfils més vulnerables. Hi ha ajuntaments que aposten per col·laborar amb empreses del territori per generar projectes d’inserció en el mercat ordinari; mentre que altres municipis aposten per contractar persones que puguin complimentar i oferir suport en la prestació dels serveis municipals a través de plans d’ocupació. Val a dir, però, que aquestes dues fórmules no són excloents.

També, certes dinàmiques comercials poden suposar un atractiu pel consum, com ara obrir els diumenges. Peròcaldria valorar políticament quina és l’ètica de treball que es fomenta amb aquesta pràctica.

Un factor que afecta el desenvolupament econòmic dels municipis és l’estacionalitat del turisme. La dependència amb el turismeimpedeix generar estabilitat en la producció de riquesa. Per tal de pal·liar aquesta situació, alguns municipis aposten per generar esdeveniments que puguin atreure persones fora de la temporada turística. Així, doncs, es potencien actes culturals i gastronòmics durant la resta de l’any per a pal·liar aquests dèficits que genera l’estacionalitat de la temporada turística.

Finalment, el patrimoni arquitectònic i cultural són elements que es fan servir perquè serveixin d’atractiu per al consum turístic i, per tant, per a potenciar el desenvolupament i la promoció econòmica dels territoris en qüestió. En aquest sentit, alguns municipis han elaborat itineraris turístics que tenen en compte diferents parts del territori on poder visitar indrets històrics, alhora que es consumeixen productes de la zona i es fan servir els allotjaments turístics disponibles, articulant ofertes completes i de diversos dies de durada. Aquests recorreguts tenen un impacte positiu sobre l’explotació econòmica dels territoris, sobretot si s’aconsegueix generar una oferta dedicada a persones amb un nivell socioeconòmic alt. Així i tot, cal pensar de quina manera aquestes dinàmiques poden generar desigualtats en les oportunitats dels territoris i, per tant, trobar de manera conjunta solucions que serveixin per a pal·liar possibles externalitats negatives.