Entrevista a: Andrés Boix Palop / 9 de novembre de 2017

• Quina valoració fas de l’actual estructura competencial dels ajuntaments i la vigència de la llei de règim local de l’any 2013?

“Les estratègies de fusió no poden funcionar només per prescripció legal, calen mecanismes que motiven la fusió voluntària”

Aquesta reforma, impulsada pel govern en 2013, es va presentar amb la finalitat de resoldre dos temes: d’una banda, el minifundisme municipal, i de l’altra, la duplicitat de competències. Però el rerefons d’aquesta reforma, era el tema financer. Es pretenia donar resposta a les exigències europees de reduir la despesa. En aquest sentit, més important que estalviar, és donar la sensació que rectifiques, i així Europa es calma, la prima de risc es calma i, mentrestant, el Banc Central Europeu va injectant diners alhora que les administracions procuren sobreviure. Açò és exactament el que va passar. Es va presentat a Europa un pla que preveia un estalvi d’entre 7.000 i 8.000 milions d’euros a l’any en despesa administrativa. Finalment, l’estalvi no va ser tal. Es tractava de despeses en competències que estaven prestant els municipis i que obligatòriament passaven a les Comunitats Autònomes. No s’estalviava, sinó que algú altre se n’encarregava. De despesa municipal, va passar a ser despesa autonòmica.

Aquells dos objectius marcats tampoc s’han assolit. En primer lloc, perquè no s’ha produït pràcticament cap fusió entre municipis. Aquest tipus d’estratègies de fusió no poden funcionar només per prescripció legal, calen mecanismes que motiven la fusió voluntària. Sense incentius, sense atorgar més competències i sense cap tipus de compensació aquestes estratègies fracassen. I en segon lloc, i en relació amb les competències, es pretenia, sota la intenció explicita d’evitar duplicitats competencials, retallar competències no pròpies adquirides pels municipis. La Llei de bases del règim local que es pretenia modificar, en el seu article 26, estableix les competències mínimes dels municipis, aquelles que les comunitats autònomes no els poden llevar. Aquesta llei també deixa oberta la possibilitat a les comunitats autònomes d’atorgar o permetre més competències als municipis que ho necessiten. Però com que els municipis tenen la pressió directa des de baix, dels seus votants, han anat assumint i completant competències més enllà dels mínims establerts. La reforma de 2013 pretenia que aquests “mínims” foren les úniques competències que els municipis poden assumir. Però no s’ha fet; ni les comunitats autònomes ni l’estat han obligat a complir aquest imperatiu, que hagués suposat un desastre social.

“Com que els municipis tenen la pressió directa des de baix, dels seus votants, han anat assumint i completant competències més enllà dels mínims establerts”

A aquesta realitat s’afegeix que, l’any 2016, el Tribunal Constitucional va sentenciar que aquesta limitació de competències no és legal. Els ajuntaments han adquirit competències no estrictament pròpies, bé perquè tenien superàvit, o bé perquè necessitaven oferir un servei que no es prestava. Aquestes competències segons la sentència del Tribunal Constitucional s’accepten legalment i s’entenen com a competències pròpies generals; no són, per tant, competències impròpies.

En qualsevol cas, i tot i que aquesta reforma es va fer malament, sí que es va posar damunt de la taula la necessitat de redissenyar el mapa local i la funció dels municipis. Els municipis grans estan sovint desaprofitats; tenen una xarxa de proximitat molt potent que facilitaria la prestació de millors serveis que ara són autonòmics (habitatge, serveis socials). I d’altra banda, hi ha municipis molt menuts que no són funcionals. En resum, la llei de 2013 es va presentar davant de Brussel·les amb la voluntat de realitzar canvis profunds. La realitat de la seua aplicació ha estat, però, tota una altra. El problema continua.

• Quin és el mapa local que necessita el País Valencià?

“No trobe que el minifundisme municipal al País Valencià siga tan greu, però s’hauria d’oferir als ajuntaments solucions operatives i funcionals per a fer el que no poden fer i que puguen prestar millors serveis”

Tot i que el nombre de municipis del País Valencià en relació al nombre d’habitants no és excessiu en comparació amb unes altres zones d’Espanya, sí que és cert que s’hauria de millorar la xarxa local i la capacitat per a oferir millors serveis. Tot açò depèn molt de la mida i l’estructura particular de cadascun dels territoris autonòmics. La reducció de municipis s’hauria de fer si els municipis la volen. No trobe que el minifundisme municipal al País Valencià siga tan greu. No passa res si el nombre de municipis no es redueix, però s’hauria d’oferir als ajuntaments solucions operatives i funcionals per fer el que no poden fer i que puguen prestar millors serveis. En el cas del País Valencià, als municipis mitjans i grans se’ls podria donar més protagonisme. Per exemple, competències com l’educació primària, la gestió de centres de salut, la planificació dels transports i les infraestructures, així com tot allò que té relació amb els serveis socials. S’abordarien aquests serveis des de la proximitat. Els municipis són els més capacitats per poder respondre de forma efectiva i funcional a aquest tipus de demandes.

• Estan els ajuntaments infrafinançats?

Des del meu punt de vista no ho estan. Si els comparem amb les autonomies, són les entitats administratives que tenen menys deute, i sense dèficit anual. Els ajuntaments tenen, a més a més, la llibertat per incrementar els impostos. El que voldrien els ajuntaments és rebre més diners d’altres impostos estatals sobre els quals ara per ara no tenen poder de decisió (per exemple, per pujar-los). Un dels problemes del finançament municipal és que els ajuntaments no tenen llibertat ni flexibilitat per crear nous impostos o noves formes de recaptació en funció de les condicions o característiques específiques del municipi (com per exemple, la imposició d’una taxa turística). Poden jugar amb els impostos reconeguts, però no crear-ne de nous. Un altre aspecte important és que el sistema de finançament dels municipis és molt poc redistributiu. Els fons estatals que reben els municipis es calculen en funció de la població, no del nivell adquisitiu o de la riquesa del municipi.

• Quina és per a tu l’agenda de l’organització territorial per als municipis?

“Per a abordar el problema dels municipis menuts hi ha dues opcions: una primera que consisteix en que allò que tu no pots fer que ho faça un altre i una segona opció consisteix en la col·laboració, en formar estructures més complexes”

Els municipis de menys de 5.000 habitants necessiten poca gestió; no cal forçar la seua fusió. No obstant això, s’han de buscar mecanismes d’agrupació voluntària per a la gestió de certs serveis. Per a abordar el problema dels municipis menuts hi ha dues opcions: una primera que consisteix en que allò que tu no pots fer que ho faça un altre, en aquest cas, les diputacions o l’administració autonòmica; i una segona opció consisteix en la col·laboració, en formar estructures més complexes i pròximes que ens permeten oferir millors serveis mitjançant la cooperació entre municipis.

Per al cas dels municipis mitjans (entre els 5.000 i els 20.000 habitants), la prestació actual dels serveis funciona relativament bé, sempre què no es vulguen fer més coses. En relació als municipis més grans (amb més de 20.000 habitants), aquests podrien assumir més competències i podrien agrupar-se en estructures comarcals o metropolitanes per tenir massa crítica suficient i així assumir àrees com la planificació territorial, en qüestions econòmiques, de mobilitat o les infraestructures. Sobretot en aspectes com els serveis socials es funcionaria molt millor. A França, aquestes estructures metropolitanes funcionen prou bé. I a Alemanya, tot i que depèn de cada land, hi ha zones que també estan funcionant d’aquesta manera. Regions metropolitanes com la de València, Alacant-Elx, la Plana de Castelló o la Safor funcionarien millor amb estructures d’aquest tipus. Existeix una proposta dels economistes valencians Nèstor Novell i Josep Sorribes que, per al cas del País Valencià, elimina les diputacions i crea estructures comarcals; unes 12 o 15. I no totes amb les mateixes competències. Es proposa crear una estructura intermèdia, un fòrum de coordinació, que serien les “governacions”, on les comarques i la Generalitat es coordinarien.

• Com es pot realitzar aquesta cooperació ens els casos de grans agregacions urbanes?

“Actualment, les ciutats més grans, València, Alacant o Castelló, no funcionen bé. Presten menys i pitjors serveis als seus ciutadans que els que poden prestar les localitats grans de les corones metropolitanes”

És realment un problema. Municipis grans de l’àrea metropolitana de València, com ara Mislata, Burjassot o Alboraia, no estan aïllats; són municipis independents que es troben pegats a altres municipis també grans. Aquests municipis grans situats en la corona metropolitana volen conservar el seu propi ajuntament, perquè això els possibilita un accés més directe a certs serveis i una major capacitat d’influència dels ciutadans. En comparació amb aquest municipis mitjans-grans, els habitants de la ciutat de València tenen molta menys capacitat de pressió, perquè l’estructura municipal està massa allunyada, les juntes de districte no funcionen, estan mancats de mecanismes d’articulació interna. Si volem que els municipis grans funcionen bé en relació amb els municipis agregats, s’ha d’augmentar la descentralització interna d’eixos municipis o no es podrà fer mai. El resultat es que, actualment, les ciutats més grans, València, Alacant o Castelló, no funcionen bé. Presten menys i pitjors serveis als seus ciutadans que els que poden prestar les localitats grans de les corones metropolitanes.