Entrevista a: David Saldoni / Dimecres 30 de maig de 2018

• Considerant les competències que actualment tenen els ajuntaments, incloent el seu, els serveis que realment acaba donant i els que considera que podria donar millor que una altra Administració, quins serveis cediria a administracions de més nivell i quins demanaria per a la seva Administració?

“L’ajuntament ha de formar part dels òrgans que decideixen i implanten determinades competències”

El més important pel que fa a competències és que s’hauria de fer una clarificació, ja que en aquest moment tothom intenta treballar més o menys en tots els àmbits perquè la voluntat és oferir el millor servei a la ciutadania, i per tant et trobes amb competències d’ensenyament, que serien de la Generalitat de Catalunya, i en les quals acaba tenint incidència el Consell Comarcal, l’Ajuntament, la Diputació… Per tant, caldria clarificar qui ha de fer què però introduint un concepte nou, que és la proximitat: el ciutadà és més a prop de l’ajuntament del seu municipi i canviar-ho serà molt difícil. Per tant cal pensar en competències concertades, on es defineix i es coordina el paper de cadascun dels actors implicats, amb un finançament clar i evitant al màxim les duplicitats o donar serveis diferents. En síntesi, es tracta d’intentar resoldre les necessitats de forma global i concertada per ser tan eficients com es pugui.

El problema que hi ha és que la gent sempre truca a la porta de l’ajuntament i aquest hauria de poder proporcionar resposta a tot, independentment que sigui competència seva o no, i això lliga amb el concepte de la concertació. L’ajuntament ha de formar part dels òrgans que decideixen i implanten determinades competències, encara que no en sigui el titular directe, perquè és qui millor coneix la realitat municipal i ha de poder donar resposta i conèixer el funcionament per donar la millor resposta i servei.

El principal repte actual de l’Administració pública és implementar un govern obert. En un futur no molt llunyà, la porta d’entrada a totes les administracions serà preferentment a través de la xarxa, i un dels principals reptes serà com gestionar-ho. Hi ha ajuntaments on molts tràmits ja estan totalment informatitzats i es poden fer de forma electrònica, i això requereix un canvi de mentalitat del personal al servei de l’Administració pública. Aquesta adaptació s’haurà de poder fer de forma interoperable, amb una porta d’entrada virtual única i on tots els actors s’hauran de coordinar. El nou Govern de Catalunya, a través de la nova Conselleria de Noves Tecnologies, continuarà treballant en aquesta línia.

• A escala d’organització territorial de país, com s’articularia aquesta concertació de competències, quina seria l’estructura?

“La vegueria hauria de ser la fusió del poder municipal i del poder de l’Estat descentralitzat”

Des de l’Associació Catalana de Municipis ho hem estat treballant molt en les darreres convencions municipalistes. Defensem que institucionalment hi hauria d’haver només l’Estat i el municipi, entenent en aquest cas l’Estat com la Generalitat de Catalunya. Enmig hi hauria d’haver un organisme que podrien ser les vegueries, com a institucions polítiques que haurien de ser d’elecció directa. Els consells comarcals tenen un paper molt important en gran part del territori, han de funcionar com a prestadors de serveis. Jo crec que els consells comarcals no han de ser un organisme polític, sinó un prestador de serveis ja sigui per encàrrec del municipi o de les altres administracions. Pot funcionar amb un consell d’alcaldes, una gerència… Aquí encara hi ha debat per fer. Però el que està clar és que el consell comarcal ha de ser una eina de gestió de serveis.

En resum, una estructura de país en tres nivells, amb la idea d’anar concertant territoris.

Les vegueries haurien de ser un espai on es trobés el poder municipal, d’una banda, i el poder de l’Estat, de l’altra. En aquest moment, les diputacions són estructura d’Estat i es configuren a través dels ajuntaments. Crec que hauria de ser un punt intermedi. L’organisme de la vegueria hauria de ser la fusió del poder municipal (concertació de territoris, programes conjunts, etc.) i del poder de l’Estat descentralitzat.

• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però, quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?

“Cal definir bé els serveis, qui és millor que els gestioni i, per tant, com es paguen”

Pel que fa al finançament, parteixo de la premissa que, de diners públics, ja n’hi ha prou, hi ha prou impostos als ciutadans per a nodrir les infraestructures estatals. L’altra cosa que cal aconseguir és definir com s’inverteixen i com es gasten. Aleshores, insisteixo, cal tenir molt clar qui fa què per tal que la ciutadania tingui uns serveis similars. A l’hora de definir i gestionar els serveis has de tenir en compte qui va bé que ho faci. Per exemple, en un municipi pot ser que ho faci i ho pagui l’Ajuntament, però en un altre és millor que ho faci i ho pagui el Consell Comarcal… Per tant, cal definir bé els serveis, qui és millor que els gestioni i, per tant, com es paguen. Si comencéssim de nou amb un pressupost de deute zero, de segur que ens sobrarien recursos. Però aquí entrem amb el dèficit fiscal que Catalunya té amb la resta de l’Estat i és un primer problema que cal resoldre.

Hem de pensar inicialment en els ajuntaments, que són els que han de prestar els serveis, i després en tota la resta, i dotar de més finançament aquells que tinguin més competències i més serveis.

• En un context de pressupost limitat (per la crisi i per la llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), quines han estat les prioritats en la prestació de serveis? Quines despeses s’han marcat com a ineludibles?

“Gestionar amb proximitat ens porta a una millor gestió i a una major exigència”

El que han fet els ajuntaments és una molt bona gestió, i si observes les dades dels ajuntaments a l’Estat espanyol, i especialment a escala catalana, veus que s’han gestionat molt bé. Els ajuntaments són els que els últims anys, de forma sistemàtica, anem generant superàvit a diferència de la mateixa Generalitat i, especialment, de l’Estat. Per tant, nosaltres som els que fem les coses bé. Aquí a l’ACM, on fem una anàlisi de polítiques municipals, hem vist que l’Administració més ben valorada per la ciutadania són els ajuntaments, i a sobre som qui genera superàvit amb l’infrafinançament actual. Per tant, cal aprendre dels ajuntaments per a aconseguir-ho.

El secret és intentar fer polítiques de proximitat. Quan tu ets qui ha de donar resposta als ciutadans de les coses de forma directa, és la millor garantia que les coses es fan bé. Com que els alcaldes hem d’explicar exactament tot el que es fa i justificar-ho, tot està molt ben pensat i molt ben fet. Gestionar amb proximitat ens porta a una millor gestió i a una millor exigència, a un millor rendiment de comptes i a una transparència més gran. Però necessitem una nova llei de finançament de l’Administració local. A hores d’ara, els ajuntaments ens nodrim d’impostos propis (IBI, vehicles, construccions, etc.) i de les transferències de l’Estat i la Generalitat. Això hauria d’anar canviant cap a una estructura impositiva que et permetés saber que els impostos van directament a l’Ajuntament i tenir la previsió de finançament clara a l’inici, sense haver de dependre de subvencions, que poden generar desequilibris. Els municipis han de tenir una llei que doni la solidesa, l’estructuració i la visió de futur per a poder organitzar-se, sabent de què disposen.

• És possible que el fet que els ajuntaments estiguin fent tan bona feina estigui vinculat amb els requisits de transparència? Quines iniciatives es fan per a aconseguir la màxima transparència de l’Administració?

“La transparència és poder explicar les coses”

El fet que es vigili tot és una gran garantia que les coses es fan millor, ja que a ningú no li agrada que es vegin les coses mal fetes i, per tant, és millor no fer-les si s’han de fer malament. El més senzill és no haver fet res malament mai.

Nosaltres, com tots els municipis, tenim des de la publicació dels contractes amb tots els ajuntaments fins a la publicació de les dades, dels moviments interns… Però més que aquesta publicació, la transparència és poder explicar les coses, és poder fer rendiments de comptes, poder tenir xarxes socials que siguin una via de comunicació directa amb la ciutadania. La gent al final, entra al Portal de Transparència de la Generalitat a veure quants cotxes té un diputat; això està bé, però no aporta tampoc massa cosa. És més important que la feina es faci bé, de forma honesta i honrada.

• Quines iniciatives s’han impulsat al seu municipi per a aconseguir una participació real de la població? Quines poden haver estat les limitacions si no s’ha aconseguit aquesta participació real?

“La ciutadania participa molt més per coses concretes i que l’interpel·lin directament i de forma limitada”

A Sallent, el que fem és posar a votació popular les principals obres de l’any, més o menys 1 milió d’euros, i decidim les grans inversions del municipi que es puguin tirar endavant.

Respecte de la participació, cal fer un debat a fons, ja que no tot s’acaba amb pressupostos participatius a vegades amb xifres irrisòries, poder decidir si s’asfalta un carrer, es posa un skate park o unes cistelles de bàsquet. Malgrat tot l’esforç i els recursos que es dediquen en els pressupostos participatius, la participació és molt baixa. Això ens ha de fer reflexionar. Si la participació ciutadana és un element que poden fer servir els polítics per a cobrir-se les espatlles, o si realment és una reivindicació ciutadana. Perquè és molt fàcil escudar-se a dir que ho ha decidit la gent, però cal analitzar qui hi ha participat, com s’ha participat, com s’ha fet el procés, les preguntes, i quins percentatges i quina legitimitat té aquesta participació.

Hi ha la participació reglada com els consells municipals, els pressupostos participatius, etc., on participen sempre els mateixos i/o ens trobem amb uns nivells de participació molt baixos. Altres participacions són les d’interessos comuns, com les entitats, i aquí també ens trobem amb problemes de rellevància: sempre són els mateixos i costa revifar. D’altra banda, hi ha la participació informal, que són, per exemple, els comentaris per Facebook, les instàncies, les reunions veïnals per a parlar d’una obra concreta on participa molta més gent que si es convoca a parlar de la planificació general del municipi. La ciutadania participa molt més per coses concretes i que l’interpel·lin directament i de forma limitada.

Som en un moment en què conceptualment la vida passa molt de pressa, tenim molts impactes molt grans i ràpids i costa assolir nivells de compromís i de perseverança. La vida es gestiona des de la immediatesa. Cal debatre com es gestiona i què entenem per participació. Per exemple, quan la gent m’atura pel carrer per reclamar alguna cosa o per dir-me el que hem fet bé, és participació o no? Cal escoltar i veure com anirà la participació en el futur.

• Tornant al finançament municipal i als pressupostos. En un context de pressupost limitat (per la crisi i per la llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), quines han estat les prioritats en la prestació de serveis? Quines despeses s’han marcat com a ineludibles?

“Els ajuntaments han tingut un paper primordial per intentar que la situació de les persones no empitjorés”

En general, els municipis han prioritzat l’atenció a les persones (l’emergència social, l’atenció a la gent, etc.). Els ajuntaments del país han tingut un paper primordial, ja sigui a través de la creació d’ocupació, dels serveis a les persones i de programes diversos, per intentar que la situació de les persones no empitjorés i a més per garantir unes certes polítiques de cultura i de lleure perquè la gent pugui tenir una vida mitjanament normal. Però com que els pressupostos són limitats, si la teva despesa principal són les polítiques socials, et queda poc pressupost per a poder fer polítiques de promoció, de futur, a llarg termini. Per tant, ara caldria equilibrar, atendre les urgències del dia a dia, però invertir també en el futur. Com, per exemple, en comptes de pagar tants ajuts de lloguer o de subministraments, caldria invertir a construir parc d’habitatge públic, però fins ara no s’ha pogut fer.

• En l’apartat de promoció econòmica, la majoria dels ajuntaments aposten per accions que puguin pal·liar l’atur estructural que patim; però, considerant que l’ocupació és una competència autonòmica, què poden fer realment els ajuntaments en aquesta àrea?

Pel que fa a la promoció econòmica, les polítiques dels ajuntaments han estat intentar que hi hagi sòl industrial a disposició i els ajuntaments han fet de tot: programes diversos de suport a la contractació de persones, programes perquè les empreses es puguin instal·lar al seu municipi, etc. Però si no hi ha empreses que vulguin invertir, ja poden fer molts esforços els ajuntaments que serà molt difícil aconseguir resultats.

• Després del període post-bombolla immobiliària, què diria que ha canviat en la planificació urbanística? Quin és el model que han seguit al seu municipi?

“Hem de fer pobles i ciutats sostenibles i habitables, on pugui cabre la gent”

Ens hem adonat que en determinats llocs s’havien fet unes planificacions molt bèsties i molt exagerades. Tenim plans urbanístics que estan fora de lloc i fora d’època perquè estan fets amb els ulls d’abans de la crisi. Per tant, un plantejament urbanístic pensat en els marcs mentals d’abans de la crisi, que no tenen res a veure amb els actuals. El que hem de fer és marcar uns valors comuns i un terreny de joc on jugar, que són: la sostenibilitat, fer pobles i ciutats habitables on pugui cabre la gent, els nens i les nenes, la gent gran, els cotxes, etc. Hem planificat ciutats on no havíem pensat que els nens poguessin jugar, que la gent gran pogués anar al mercat, a un concert, aparcar el cotxe, etc. Cal reconsiderar com ho fem i hi ha altres grans reptes importants, especialment pel que fa a les àrees metropolitanes, com les pressions de l’habitatge, que cal trobar una solució gran i des de l’ACM també hi comencem a treballar.

• Aquesta pressió immobiliària cap a l’AMB és una constant que té moltes implicacions. Creu que l’AMB està prou articulada?

“Jo reivindicaria un diàleg més fluid entre les àrees metropolitanes del país”

L’AMB té la seva estructura muntada i els seus equilibris interns. Per exemple, Barcelona és com una bomba de rellotgeria perquè està molt concentrada i caldrà veure com ho digereix la resta de l’AMB. Però jo reivindicaria un diàleg més fluid entre les àrees metropolitanes del país i, per tant, que hi ha fets que afecten la resta del país i cal veure com s’articulen les diverses corones. Per exemple, ara tenim les noves tarifes en el sistema de transport a Catalunya, on sortirem de la idea de les corones per anar a un sistema de preu per quilòmetre. Es tracta de trobar els mecanismes que permetin que el diàleg entre l’AMB sigui més fluid. Avui dia, viure a Barcelona i treballar a Sallent o a la inversa no és pas tan greu, ja que trigo menys estona de Sallent a Barcelona amb transport públic que no pas de segons quin lloc de Barcelona a un polígon de l’AMB. Les mobilitats han canviat i hem de veure que l’estructuració del país ha de ser diferent. És molt important que treballem bé les àrees metropolitanes, però també que treballem bé el diàleg entre les àrees metropolitanes i la resta del país.

• Tornant a les prioritats de despesa municipals, abans comentava que caldria tornar a prioritzar inversions a llarg termini. Quines són les prioritats del seu municipi quant a infraestructures i equipaments? (incloent-hi aquelles que van més enllà del marc municipal)

“Si treballem de forma concertada entre municipis, podem fer polítiques que tinguin en compte els usos del territori”

En aquest moment tenim un país, en general, amb una altíssima qualitat de serveis i d’equipaments públics; tenim unes escoles fantàstiques, uns pavellons i uns camps de futbol meravellosos, etc. Sempre hi ha excepcions, però en general tenim de tot a tot arreu. Hi ha molta infraestructura, el que hem de fer també és aixecar una mica el cap i veure que potser sí que no tinc una piscina coberta a 3 minuts de casa meva, sinó que la tinc a 15, i que no cal fer-ne una a 3 minuts, anant a la de 15 ja anem bé. Ens trobem que hi ha municipis que són dormitori, on la gent bàsicament hi va a dormir perquè treballen al del costat; n’hi ha d’altres que són la fàbrica i la gent hi va a treballar; hi ha municipis que no tenen terreny industrial que no poden crear llocs de treball… Però tot això, si ho treballem de forma concertada, podem fer polítiques que tinguin en compte els usos del territori. Potser és millor facilitar el treball conjunt, el sentiment conjunt que no pas haver de fer un teatre a cada municipi. Treballar aquests temes ens ha de portar a uns nivells de qualitat excel·lents, perquè no podrem tenir piscina coberta en tots els municipis.

Pel que fa a les identitats municipals, tu et pots sentir molt del teu poble però anar a gaudir dels serveis de l’altre. La interrelació és el que ajuda que puguem fer grans coses. Hem de trencar amb aquestes idees de jo soc del meu poble i no vull anar al del costat a fer res, mantenint les identitats locals però facilitant la convivència amb tothom. Has de poder anar amb tothom. El tancament et porta a prendre decisions ineficients, només amb l’estómac, i ens porta a voler un camp de futbol més gran que el del costat, i ens porta a decisions ineficients per no establir diàlegs, per no crear els marcs de debat adients. Per exemple, l’ACM ha de ser un espai important de creació de diàleg entre els municipis, de poder seure i poder parlar, de poder fer de mediador i fomentar la concertació entre municipis. A escala global hem d’anar introduint aquesta possibilitat.

• Als debats territorials ha sorgit diversitat d’opinions respecte de la mida dels municipis. Creu que caldria reduir el nombre de municipis?

“No cal perdre la identitat del municipi per a poder ser eficient en la prestació del servei”

Els municipis no es poden reduir pel que comentàvem abans, la identitat de cada municipi, però no cal reduir-los, amb l’estructura de prestació de serveis que hem comentat a l’inici perd sentit. Ho hem demostrat a l’ACM, no cal perdre la identitat del municipi per a poder ser eficient en la prestació del servei. Abans, cada ajuntament havia de fer el seu concurs de llum per contractar la llum elèctrica, i teníem 997 plecs de clàusules, licitacions…, era una feinada brutal. Ara en fem una des de l’ACM i tenim més de 800 associats que comprem la llum conjuntament. Cap poble no perd la idiosincràsia però som més eficients. I el dia de demà potser podrem parlar d’asfaltar els carrers de forma conjunta, o de gestionar la policia local també conjuntament, etc. La col·laboració pot ser total, i això no impedeix que tinguis el teu discurs de poble. Sense renunciar a la identitat de cada municipi es poden fer col·laboracions que porten a molta eficiència i a millors serveis a la ciutadania.

• Creu que es fa o s’ha fet una definició col·lectiva del model de poble o ciutat?

“Hem de remarcar d’una forma important la veu del conjunt del municipalisme”

No s’ha fet una definició col·lectiva i s’ha de treballar per crear un relat de pobles de qualitat. Això requereix establir un diàleg entre les àrees metropolitanes i el conjunt del país, que no hi hagi la sensació que uns són l’hortet dels altres, sinó que cadascú s’ha de respectar amb la seva idiosincràsia, i cada municipi és necessari i cada part del territori també. Tots plegats podem sumar i trobar acords. Tenim molta diversitat municipal i tenim la gran sort de ser un país on podem arribar en cotxe a tot arreu i podem trobar-ho tot. Aleshores, parlem-ne i intentem crear un relat de país, totalment municipalista. Un dels grans reptes és que la Generalitat tingui en compte els municipis, que no pensin que elaborar polítiques des de la plaça de Sant Jaume o el parc de la Ciutadella és la panacea. Nosaltres, a l’ACM, reivindiquem la capacitat municipal de vetar algunes decisions preses per la Generalitat de Catalunya, ja que pensem que quan es fa una llei que afecta directament els municipis, no només es necessita la nostra opinió, sinó que hauríem de poder tenir capacitat de veto si no ho veiem clar des dels ajuntaments. Cal posar-ho sobre la taula, ja que les polítiques de país s’han de fer comptant amb els ajuntaments.

Hem de remarcar d’una forma important la veu del conjunt del municipalisme: l’Estatut d’Autonomia preveu el Consell de Governs Locals com a principal interlocutor del municipalisme davant del Govern, i és aquest el que crec que hauria de poder tenir capacitat de veto. Però també posar en valor la feina de les entitats privades municipalistes com l’ACM en la formació d’electes, ja que avui dia ser regidor no és com als anys 80, i per tant ser regidor a l’any 2020 requereix una formació, un saber retre comptes, projectes, liderar equips, etc. L’ACM, a banda de la Central de Compres, té un paper molt important en la formació i, per tant, a banda de formar els electes i facilitar la vida als ajuntaments amb la Central de Compres, hem de ser una eina principal a l’hora de construir el debat de país, hem de ser impulsors de lleis i hem de ser el canal catalitzador de les inquietuds del país, i s’han de fer lleis per a poder incidir i aconseguir facilitar la vida als ajuntaments i als ciutadans i ciutadanes.