Entrevista a: Diego Gómez / 02 de febrer de 2018

• Considerant les competències que actualment té un ajuntament com el seu, els serveis que realment acaba donant i els que considera que podria donar millor que una altra Administració, quins serveis cediria a administracions de més nivell i quins demanaria per a la seua Administració?

Els ajuntaments som l’Administració més propera als ciutadans, els que rebem d’alguna forma les necessitats més directes, i per tant, on més transparència i participació s’ha de donar a la ciutadania perquè, si no, no creurien en la democràcia. Després de quaranta anys, són necessaris una sèrie de canvis que reestructuren el marc referencial que és la Constitució, perquè els ajuntaments del 78 o 80 del segle passat no són els mateixos d’ara, ni ho són els ciutadans, ni les necessitats. El que hem comprovat des d’ací és el fet que moltíssimes competències i gestions administratives s’aboquen directament a l’ajuntament, tot i ser responsabilitats directes del Consell o de les diputacions.

“Moltes vegades, per la pressió del ciutadà, assumim responsabilitats que inicialment no són nostres”

Moltes vegades, assumim aquestes responsabilitats per la pressió del ciutadà que ens reclama i pregunta. Però en molts casos no tenim capacitat de dur endavant aquestes competències. Per exemple, sobre la creació d’ocupació no podem fer res sense abans passar per la supervisió del SERVEF. Per poder donar serveis amb els recursos que tenim, caldria mancomunar el funcionament d’aquests, fent coses els pobles i ajudar-nos uns a altres. Però açò és difícil perquè cada ciutat es mira el seu propi melic, dissortadament no tenim un País vertebrat en general. I això s’ha de superar per a poder ajudar-se entre els pobles i cogestionar els recursos per a poder avançar.

Evidentment, es necessiten unes estructures superiors per a funcionar, com poden ser les mancomunitats o àrees comarcals, que no s’agrupen només per la seua vitalitat lingüística o cultural sinó per la seua vitalitat econòmica. Ací, a la Ribera, l’estructura bàsica és el riu que vertebra completament la realitat que tenim. I la mancomunitat va treballant en aquesta línia perquè hi ha hagut un canvi al País i els governs de progrés sí que creuen en la realitat mancomunada.

• Quines competències impròpies han assumit en la darrera legislatura?

La Llei de racionalització de 2013 va delimitar les competències que podíem fer i les que no. Però hi ha coses, com hem comentat, que sense ser la nostra competència, hem de dur endavant per donar resposta a la ciutadania. Amb el canvi polític s’ha facilitat el treball en algunes àrees, com en els serveis socials, on s’han ampliat els recursos. Però continuen havent-hi aspectes que no podem assumir pel nostre compte, com per exemple en l’àmbit patrimonial. A vegades hem d’esperar que les administracions actuen i en algunes situacions no podem esperar que donen resposta, sinó que hem d’actuar de manera ràpida. No podem deixar que, per exemple, s’esfondre un sostre d’un palau gòtic per deixadesa de les administracions. Hem de buscar un equilibri entre la visió del treball de l’Administració local i tots els recursos que tenim.

• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?

“La Llei de racionalització implica un control exhaustiu que dificulta la gestió i ens obliga a ser molt creatius per a poder atendre les necessitats municipals”

En el sistema de finançament es troba la clau. Amb la Llei de racionalització s’ha fet un plantejament basat en un control exhaustiu, determinant allò que et pots gastar o no del pressupost que tenim. Ens marquen si podem contractar o no més personal o si podem fer o no una promoció, o municipalitzar un servei que ara és privat. En el nostre cas, apostem per la municipalització dels serveis, com ja vam fer amb la piscina, amb la ràdio i després amb el personal de neteja en els edificis públics. Però ens presentaren un recurs i ara estem als jutjats entrampats en un tema que era deficitari. Aquest control excessiu dificulta la gestió i ens obliga a ser molt creatius per a poder atendre les necessitats municipals.

Al final del 2017 hem tingut un superàvit de més de dos milions d’euros però no podem gastar-los en el que considerem més necessari, com l’edifici de la policia local o millorar l’estructura del riu fent un passeig fluvial, o a millorar la gestió de l’aigua per a poder beure aigua de qualitat, o en el tema dels residus, ja que estem pagant per portar-los a una altra comarca i això es repercuteix en el rebut dels contribuents. Hem de destinar-los a pagar el deute, encara que el deute puguem aguantar-lo, però no ens obliguen a gastar-ho en inversions financeres sostenibles. La ciutadania d’Alzira té moltíssims problemes semblants als que tenen a Algemesí, Guadassuar, Carcaixent, l’Alcúdia o Castelló o Elx o Alacant. Hem de pensar que, la gent, el que vol al final és pagar el mínim import d’impostos. Açò és un altre tema, perquè el percentatge més gran de finançament i estructuració econòmica de les ciutats són els seus impostos, com l’IBI. Pense que el finançament és bàsic per a poder viure dels recursos. Alzira, per exemple, necessita un altre pont sobre el Xúquer, però si no arriben ajudes de l’Estat, no podem fer un pont per molts estalvis que tinguem i per molt bé que gestionem econòmicament la ciutat.

• En l’apartat de promoció econòmica, la majoria dels ajuntaments aposten per accions que puguen pal·liar l’atur estructural que patim, però considerant que l’ocupació és una competència autonòmica, què poden fer realment els ajuntaments en aquesta àrea? Què han pogut fer concretament al seu municipi?

“A través de l’oficina de desenvolupament econòmic i d’activitat empresarial hi ha la intenció de gestionar els recursos propis en matèria d’ocupació”

Tenim una oficina de desenvolupament econòmic i d’activitat empresarial, IDEA, que intenta treballar en diferents camps d’actuació econòmica. D’una banda, intentant generar tots els recursos possibles per a crear borses de treball, borses de contractació, ofertes de treball públic que ixen o ofertes del SERVEF; i de l’altra, el tema de formació, de tallers ocupacionals, de formació de grups, de visió de formació per a noves tecnologies, per idiomes, d’orientació laboral especialment adreçada als joves i als majors de 55 anys. IDEA també controla tot allò relacionat amb els programes europeus de coordinació i d’intercanvi europeu, així com la dinamització comercial de la ciutat. Per tant, IDEA ajuda a dinamitzar l’àmbit de promoció econòmica i les relacions amb l’associació d’empresaris. Tot això està relacionat amb la intenció de gestionar els recursos propis, municipals, en matèria d’ocupació, que no en són molts i sempre s’han de combinar amb ajudes. Però, a més, s’ha de lluitar per construir llocs de treballs dignes, no de sis mesos, sinó d’almenys un any. S’han de crear estructures d’atenció al ciutadà que donen resposta a les seues necessitats. També hi ha l’oficina verda per a donar resposta a tot el tema de consum, el tema energètic, d’electricitat… amb una visió de caràcter comarcal.

D’altra banda, intentem dur a terme estratègies de promoció amb altres municipis veïns, perquè si ara a nosaltres ens calen arquitectes, aparelladors… no podem tindre una borsa oberta de tot, però la mancomunitat sí, i es pot contractar a través d’aquesta.

• En un context de pressupost limitat (per la crisi i per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), quines han estat les prioritats en la prestació de serveis? Quines despeses s’han marcat com a ineludibles?

“Tot i les restriccions hem de governar per a les persones. Són fonamentals tres pilars: serveis socials, ocupació i medi ambient”

N’hi ha diverses. Pel fet de governar en coalició ens veiem obligats d’alguna manera a consensuar, a treballar des de la diversitat i a pactar. Una política que als ajuntaments últimament no es feia, ja que el monocolor ha fet que quan es necessitava alguna cosa es despenjava el telèfon i s’aconseguia. La nostra intenció és governar per a les persones, ajudar des dels serveis socials, hem posat beques de menjador per als xiquets, estem fent polítiques d’envelliment, en l’àmbit de la promoció econòmica donem tots els recursos possibles. Però a banda de tot això, tu has d’anar fent coses també per a canviar el model de ciutat, com ara plantar més arbres, fer l’anella verda, convertir carrers en zones de vianants … Són fonamentals eixes tres polítiques: personal, ocupació i medi ambient. A més hem d’aconseguir que la ciutat siga una ciutat viva, traient la cultura, la festa i les activitats als carrers. D’aquesta manera es milloraria la vida del comerç, de la ciutat. Nosaltres el que hem fet ha sigut crear una sèrie d’esdeveniments, en vies de consolidar-se, com és l’Art al carrer, el Nanofest, el Somriu als parcs… També la idea de deixar de viure d’esquena al riu i projectar un passeig fluvial, parcs, poliesportius al voltant d’aquest.

• Quines són les prioritats del seu municipi quant a infraestructures i equipaments? (incloent-hi aquelles que van més enllà del marc municipal)

“Les prioritats són facilitar l’evacuació de l’hospital de la Ribera, connectar-nos amb l’A-7 i desenvolupar la xarxa de carrils bici amb les poblacions properes”

En l’àmbit d’infraestructures, tenim les clàssiques, on destacaria la necessitat de tres que estan interrelacionades: una, facilitar l’evacuació de l’hospital de la Ribera, perquè en el moment en què es produïsca una situació complicada, l’evacuació seria molt difícil. No hi ha infraestructures viàries, perquè les que hi ha coincideixen amb la carretera del polígon d’Albalat, per tant es bloqueja. I això suposa la inversió en la segona necessitat, que és la construcció d’un altre pont per a creuar el Xúquer. Amb un pont només la ciutat es col·lapsa i tampoc ajudaria a evacuar amb totes les garanties. I una altra de les necessitats és una connexió a l’A-7 que ajudaria a vertebrar l’economia, el País, el territori. Sobre les infraestructures no clàssiques, per exemple, necessitaríem carrils bici que ens connecten directament amb Algemesí, Guadassuar, Carcaixent, Tavernes, que connecten la recuperació de l’antiga via del tren de Carcaixent-Dénia. També recuperar connexions per a anar al canal de la séquia reial i recuperar els camins de l’aigua o que el riu Xúquer poguera tindre accessibilitat per tots els llocs, un camí al voltant del riu per a poder passejar.

• Després del període postbombolla immobiliària, què diria que ha canviat en la planificació urbanística? Quin és el model que han seguit en el seu municipi?

“Estem canviant el concepte de ciutat, que ara ha de ser pensada per als vianants i per a la sostenibilitat”

A Alzira hi hagué un moment clau en el canvi de model de la ciutat a partir de la remodelació en zona de vianants de dues de les vies principals de la ciutat. A partir d’aquesta obra, la gent ha començat a demanar que es treballara per aquesta via, per a millorar la vida de la ciutadania. Des dels ajuntaments hem d’intentar que les ciutats puguen caminar cap a un canvi estructural de futur. Tenim ciutats dissenyades en els anys 60 i 70 del segle passat, pensades per als vehicles, i hem de canviar a ciutats pensades per als vianants, per a la sostenibilitat, per a anar en bicicleta; però molta gent, els comerciants, els empresaris… no ho entenen. Tot i això, en general, aquest model va calant entre la població, igual que el model mediambiental que proposem. A la ciutat d’Alzira s’ha vist el canvi, ja no en el model de ciutat sinó en el model de la gestió i en el model de la relació amb els veïns, que és important. D’altra banda, no hem rebut cap ajuda ni estatal ni europea, tot i haver presentat tres projectes. Els ajuntaments tenim el que tenim, queda molt poc per inversions, si no vénen ajudes. A més, el que estalvies no t’ho pots gastar després en les necessitats del municipi.

“La vitalitat del País està en les ciutats mitjanes, les que faran el salt qualitatiu”

Ara estem fent una modificació del Pla General amb els nostres tècnics per corregir el model d’una ciutat dispersa. No es pot construir sense una previsió real, fent números. A Alzira es pretenia que a finals del segle XX hi haguera uns 80.000 habitants. Només hem arribat a estar prop de 50.000 habitants, amb el boom de la immigració i els nouvinguts. A poc a poc s’ha anat tornant a la realitat. Aquesta nova planificació ha intentat fer una ciutat més compacta atenent les necessitats dels serveis, ja que Alzira ha deixat de ser una ciutat agrícola, de 2.500 indústries que paguen l’impost d’activitat, a quasi 2.000 que són de servei. És clar que si els ajuntaments tinguérem més recursos podríem fer més coses. No obstant això, després de viure unes polítiques i etapes molt grises en l’administració local, ara comença a veure’s un altre ambient en les ciutats i hem de mantenir aquest camí.

D’altra banda, sempre he defensat que la vitalitat del País està en les ciutats mitjanes, les que faran el salt qualitatiu d’alguna forma referencial al País; és a dir, ciutats com Sagunt, Ontinyent, Gandia, Alzira, Xàtiva, Borriana, Vinaròs, Vila-real… Aquestes són les ciutats clau per al País en la línia de gestió administrativa.

• Quines iniciatives s’han impulsat al seu municipi per aconseguir una participació real de la població? Quines poden haver estat les limitacions si no s’ha aconseguit aquesta participació real? I quines iniciatives per a aconseguir la màxima transparència de l’Administració?

“Si s’aposta per una participació real i efectiva, al final creix la confiança del ciutadà en la seua institució”

Una de les qüestions que possiblement va influir en el canvi polític de les ciutats va ser el desenvolupament del moviment assembleari a partir del 15-M. La gent tenia la necessitat de participar, de sentir-se representada, de tornar a confiar en els polítics a qui han donat el vot. I això s’aconsegueix amb la participació.

Per la nostra part, hem revisat la carta de participació, hem introduït el tema de les assemblees ciutadanes, de la participació directa de la ciutadania… El primer dilluns de cada mes, l’equip de govern es trasllada a un barri de la ciutat, es convida la ciutadania i es dóna resposta als dubtes i qüestions que plantegen. A més, vam obrir la bústia del ciutadà, on pràcticament cada dia hi ha una petició o una qüestió per resoldre o per plantejar en les assemblees. També hem instal·lat la comunicació via WhatsApp per a poder enviar fotografies, queixes…. i respondre als ciutadans. I en qüestió cultural, tenim el Telegram, a través del qual la gent sap les activitats organitzades, és interessant sobretot per als comerciants i bars, per a saber què faran els caps de setmana i on.

D’altra banda, la transparència es té en compte directament des del portal de transparència, on es pot veure tot el que es gestiona a l’ajuntament: regals, despeses de viatges, agenda de l’alcalde, etc. Com més s’obri la visió de la participació activa i passiva, i si aquesta és real i efectiva, al final, creix la confiança del ciutadà en la seua institució.

El moviment associatiu, d’altra banda, a Alzira té molta importància, és molt actiu sobretot en l’àmbit festiu, on té molt de pes. Ací hi ha 35 falles, quan acaben ve la Setmana Santa, que és una festa d’interès turístic nacional, les festes de partides dels barris, moros i cristians… I l’àmbit esportiu també té molt de pes, igual que l’àmbit cultural. És una qüestió important tindre criteris per a avançar en la gestió de recursos propis d’aquestes entitats perquè no depenguen exclusivament de la subvenció de l’ajuntament.

Ací hem de fer la col·laboració del teixit empresarial, que també és important. I ho hem aconseguit amb algunes grans empreses en matèria mediambiental, amb convenis per a la plantació d’arbres i temes de sostenibilitat. Ací hem de jugar en la visió pública i privada, que també puga donar el seu suport ja no a la gestió municipal, però si per exemple a la necessitat. Ara estem intentant crear un menjador social on col·laboren els bars dels barris fent menús perquè puga anar-hi la gent. D’aquesta manera, impliquem la ciutadania en la gestió local. Perquè de la gent del carrer sorgeixen moltíssimes idees. En aquest sentit, treballem a través dels Consells de participació: d’agricultura, medi ambient, social, participació ciutadana, esports, comerç… i tots funcionen.

• De quina manera es realitza l’articulació interna de l’ajuntament?

“Als ajuntaments grans estem habituats a treballar de manera molt estanca per departaments i àrees, però s’ha d’intentat treballar de manera coordinada”

L’estructura interna dels ajuntaments, les correlacions organitzatives i les correlacions de gestió són molt importants. Estem habituats a treballar de manera molt estanca, per departaments i àrees, sobretot en els grans municipis, buscant cada departament el seu interès. Però hi ha una necessitat d’intentar coordinar i de vertebrar aspectes, projectes. Si és un projecte de medi ambient però aquest comporta que hi intervinguen urbanisme, serveis públics, jardineria, tot això ha d’estar vertebrat. Per dur endavant aquesta idea vam crear la figura del consell de direcció, on els caps dels departaments i els caps de secció, una vegada al mes, es reuneixen amb l’equip de govern, l’alcalde i els tinents d’alcalde per planificar el trimestre, veure com van els projectes, el pressupost, els tipus d’inversions, etc. Pense que seria important facilitar aquest tipus d’estructures organitzatives internes dins dels ajuntaments, per tal de superar la creença que és l’alcalde qui mana, o l’interventor, o el secretari o el tresorer. Ací estem tots per a fer una gestió comuna. Però venim d’una tradició molt rígida, molt piramidal, i dins de la gestió pública qui és un A1 vol tindre al costat un auxiliar que li faça la faena, però si hem de fer-ho nosaltres mateixos ho hem de fer nosaltres i ajudant-nos uns i altres.