Entrevista a: Joan Josep Malràs i Pascual / 30 de novembre de 2017

• Podríem començar per parlar del paper de les euroregions, que semblava que havien de tenir un paper rellevant però darrerament ha quedat clar que els Estats són els ens principals:

Les euroregions són espai de referència perquè apleguen un conjunt de territoris que comparteixen cultura, realitat sociocultural i econòmica amb problemàtiques comunes i mirades compartides per solucionar-les, i això vol dir –no ho oblidem– un conjunt de municipis. Des de la Diputació de Tarragona hi creiem i ho fem activament de forma que, per exemple, hem participat des del primer dia en la configuració –a l’entorn de l’euroregió mediterrània– de l’associació europea Arc Llatí, que és un lobby d’administracions de segon grau on hi ha províncies d’Itàlia, consells generals de França i les diputacions espanyoles; crec que aquest àmbit d’acció és molt important.

“Els reptes que ens trobem demostren que són entitats com l’Arc Llatí les que ens poden ajudar a fer front a tot allò que els ajuntaments no poden resoldre i per a la qual cosa els Estats són massa grans”

La visió que jo tinc és que Europa és un àmbit molt important. Més del 70 per 100 de les normes que ens toca fer servir als pobles té origen a Europa. Miri si no el trasbals que està produint la nova legislació de contractes que té el seu origen en la legislació europea. Però jo ho veig de manera positiva, perquè hi ha pobles a la costa, a l’interior, i els interessos d’uns i altres són diferents entre ells però similars als homòlegs europeus. Els reptes que ens trobem demostren que són entitats com l’Arc Llatí les que ens poden ajudar a fer front a tot allò que els ajuntaments no poden resoldre i per a la qual cosa els Estats són massa grans. El que es vol és cercar i unir aliances entre municipis amb característiques semblants tant del territori com de països diferents.

Tots fem coses que potser no ens tocaria fer i el finançament és el que és. Estem oberts a buscar recursos i això vol dir diners, òbviament, però també maneres de fer, solucions o experiències.

• Aquests espais de treball conjunt són per a fer pressió a la Unió Europea o per a compartir recursos, pràctiques, etc.?

Evidentment, els dos objectius són factibles i són els que intentem dur a terme.

D’una banda, presentar un projecte resultat de la unió d’esforços de diferents municipis, de diferents països i amb l’ajuda i el suport d’entitats supramunicipals com la Diputació de Tarragona, et dona més possibilitats d’èxit; podem anar en un projecte comú, entre diverses localitats, i presentar-nos a la Unió Europea. Així doncs, jo crec que els pobles haurien d’anar de la mà d’administracions intermèdies, com ara les diputacions, que a més a més poden connectar-se dins d’espais de treball conjunt amb administracions similars d’altres països.

I al mateix temps, d’altra banda, aquests espais serveixen de lobby per a fer veure les necessitats reals dels diferents territoris a la Unió Europea.

• Considerant les competències que actualment tenen els ajuntaments, els serveis que realment acaben donant i els que considera que podrien donar millor que una altra Administració, quins serveis haurien de cedir a administracions de més nivell i quins haurien de passar als ajuntaments?

“Caldria garantir que cada ajuntament pogués comptar amb els recursos que li calen per a gestionar tot allò que la ciutadania necessita”

Caldria garantir que cada ajuntament pogués comptar amb els recursos que li calen per a gestionar tot allò que la ciutadania necessita, com a mínim. El mínim bàsic, encara que hi hagi 150 habitants, és que la gent tingui un espai on reunir-se, on pugui anar, on pugui fer consultes o fer un pagament, demanar una fotocòpia, tenir un servei mèdic i un mínim de mobilitat. No pot ser que no hi hagi una oficina de correus, ni un servei de caixer automàtic. Si aquests serveis no són rendibles als pobles de menys de 1.000 habitants, doncs l’Ajuntament hauria de rebre suport econòmic d’altres administracions per a poder mantenir la infraestructura o proporcionar el personal per a cobrir-los. Si volem que la gent torni als pobles, cal que tinguin un mínim d’aquests serveis al seu abast. Si això es produeix, podem atreure talent, podem fer reviure les escoles. Però la realitat és que no els tenim garantits.

A partir d’aquí, en funció de la quantitat de gent i de les seves necessitats, cal que els ajuntaments tinguin garantits els serveis que els calen i, per tant, que comptin amb les competències necessàries.

• Ara parlem de molts aspectes que es poden resoldre telemàticament, però n’hi ha d’altres, com els serveis socials, sanitat -dels quals hem parlat-… que no es resolen amb la xarxa.

Efectivament, la sanitat, els serveis socials, l’escola, etc. són aspectes en què les administracions supralocals han de portar la iniciativa i el pes de la gestió; els ajuntaments hi poden col·laborar en tot el que faci falta (cedint els terrenys, tasques de manteniment, actuacions puntuals, etc.) per tal de poder garantir el servei en qüestió i procurar el seu bon funcionament.

En definitiva, són competències de governança autonòmica o estatal.

La xarxa ha de contribuir en altres aspectes com el teletreball, la promoció, la implantació de les comunicacions, etc. que facin fàcil la qualitat de vida de tots els veïns (poder pagar un tribut des del propi ajuntament sense necessitat de desplaçar-se al poble veí en seria un exemple).

• Quina ha estat la preocupació dels ajuntaments pel que fa al desenvolupament local?

La preocupació dels ajuntaments (sobretot els pobles petits) ha estat evitar el despoblament. Durant aquests últims anys, s’ha treballat millorant les infraestructures (carrers, serveis i altres). Depenent del nombre d’habitants, s’han creat vivers d’empreses espais de treball com el coworking o el networking.

• Per què accions com aquestes atreuen determinat tipus de persones, però no d’altres (arran del coworking)?

Cada poble és diferent; la comunicació, el transport, la situació geogràfica o la seva demografia són elements que fan que no hi hagi homogeneïtat a l’hora de fer una actuació. El fet de ser vora el mar, al mig d’una muntanya, o de tenir gran part del terme municipal dintre d’un espai protegit canvia normes i possibilitats. Per exemple, al meu poble, el 67% del territori està protegit (zona PEIN, Xarxa Natura 2000), ser dintre del perímetre d’un Parc Natural condiciona molt les actuacions per fer. Però també és veritat que es poden fer coses aprofitant precisament aquesta situació, com ara turisme de natura, creació d’un centre d’informació, recerca de temes mediambientals, creació d’empreses relacionades amb el medi ambient que vulguin implantar-se al poble, etc. Hem de fer un canvi cultural i un fet que es veu com un impediment, transformar-lo en una oportunitat.

• Però sabem que els territoris més resilients davant moments de crisi són els més diversificats, aquells on la gent pot optar per diferents ocupacions.

Insisteixo: cada poble és diferent i en moments de crisi hem de ser capaços, des de cada poble, tant l’ajuntament com els comerços, els empresaris del poble, les entitats, etc., de treballar tots junts; fer una anàlisi de la situació local i general i buscar actuacions que puguin fer que el poble en qüestió superi la situació. De vegades les crisis són un bon moment perquè surtin grans oportunitats.

• L’àmbit territorial provincial és vàlid? Són millors les vegueries? Caldria que les diputacions es fragmentessin, llavors?

“Durant aquests últims anys, l’actuació de les diputacions ha estat vital per als pobles petits, sense la seva ajuda molts dels nostres pobles haurien patit per fer front a la crisi”

Sí, l’àmbit provincial ben portat es vàlid; de fet, durant aquests últims anys, l’actuació de les diputacions ha estat vital per als pobles petits, sense la seva ajuda molts dels nostres pobles haurien patit per fer front a la crisi. Referent a si són millors les vegueries, no ho puc valorar perquè no tinc l’experiència d’haver viscut la governança d’una vegueria, però si venen a substituir les accions de les diputacions jo crec que el resultat serà el mateix o millor, amb la consideració que llavors agafaran més protagonisme els consells comarcals.

• I per suplir una mica les desigualtats territorials, seria pertinent descentralitzar les diputacions?

Nosaltres ho hem fet: tenim una seu a Tarragona i una altra a Tortosa. I crec que tenir dos punts que la gent pot utilitzar ha estat molt positiu. Això ha estat de fa pocs anys, però des d’un bon començament es varen crear escoles d’educació especial, conservatoris de música i escoles d’art i disseny, i des de l’inici es van ubicar a Tarragona, Reus i Tortosa amb la voluntat de ser més propers a la gent del territori i buscant la igualtat d’oportunitats per a tothom.

• I això es tradueix, també, a nivell de governança?

La representació política ve donada per llei i en aquest sentit tot el territori es troba representat al Plenari de la Corporació. Un altra cosa són les reunions de les diferents comissions informatives, junta de govern, plenaris i altres comissions, que es continuen fent a la seu de Tarragona, entre altres motius perquè així ho marca la llei i per tal d’optimitzar recursos, atès que el personal és en gran part allí. Un altre tema és el contacte amb els ciutadans; aquests, com ja he dit, valoren molt positivament el fet de no haver de desplaçar-se a Tarragona i poder tractar els seus problemes prop de casa.