Entrevista a: Joan Ribas Ferrer / 29 de novembre de 2017

• Una primera qüestió dins del marc del tema competencial i finançament. Considerant les competències actualment de l’ajuntament d’Eivissa, els serveis que realment acaba donant i els que considera que podria acabar donant millor que una altra administració. Quins serveis creus que s’haurien de cedir a una administració de major nivell i quins demanaria per a l’administració municipal. És a dir, quins cediries i quins no cediries.

Entenent que els ajuntaments han de ser l’administració més propera al ciutadà, per destinar tot el necessari a benestar social, la meua àrea i la més relacionada amb les persones, tindríem que intentar assumir totes les competències possibles. Però abans haurien d’estar necessàriament ben finançades. El que succeeix és que tenim un marge de finançament molt estructurat i tenim limitada la despesa per la llei d’ajust pressupostari.

Per exemple, des del Govern Balear ens han ofert assumir les competències de dependència i no podem perquè no estem preparats, no tenim la capacitat de contractar personal suficient per a poder atendre aquesta àrea dels serveis socials. Sempre ens trobem amb aquesta barrera.

Nosaltres tenim la voluntat i el convenciment que l’Ajuntament és el que millor pot donar aquest servei de dependència. Normalment, les persones que acaben demanant ajuda per dependència ja han passat per altres departaments dins del mateix ajuntament, dins dels mateixos serveis socials. L’única competència que tenim atorgada en aquest sentit és la d’atenció a l’exclusió social.

En aquest sentit, estem intentant fer més coses com, per exemple, oferir un servei d’atenció domiciliària per a gent que, tot i que no està en situació de dependència, necessita ajuda a casa seva, amb el menjar, la neteja de la llar, anar al metge, etc.. Probablement molta gent d’aquest servei acabi arribant a una situació de dependència i això suposa no solament canviar d’administració i servei, sinó altres canvis molt traumàtics per a ells, com canviar la persona que els atén, els torns, etc. Doncs bé, totes aquestes competències relacionades amb les persones, d’atenció a les persones, tindrien que estar centralitzades en els ajuntaments.

• En molts encontres que hem realitzat, com aquests que et comentava de l´any passat i, en general, quan parles amb les administracions i amb els representants municipals de diversa procedència, hi ha una mena de consens dessobre que hi ha un infrafinançament econòmic per tal de complir les competències que estan transferides i fins i tot algunes que no sent pròpies es realitzen pels motius que tu comentaves…Coneixes o saps si s’ha pogut, des de l´Ajuntament d´Eivissa, em referisc, o fins i tot des del teu departament, generar alguna iniciativa per augmentar ingressos? Hi hagut o heu liderat alguna iniciativa en aquets sentit?

“No podem complir les ràtios òptimes d’assistència marcades pel Govern de les Illes i els especialistes en atenció domiciliària o dependència, perquè no tenim la capacitat de poder contractar”

El problema, més que els ingressos, és la manca de capacitat que tenim de contractar i fer créixer la plantilla. No podem complir els ràtios òptims d’assistència marcats pels governs en atenció domiciliaria o dependència perquè no tens la capacitat de poder contractar per la llei d´estabilitat pressupostària. No et deixa cobrir quasi baixes definitives, ja que és un procés molt llarg.

Cal pensar que, en atenció domiciliària, continuem tenint el mateix personal que quan es va posar en marxa el programa fa dotze anys. Són treballadores i treballadors familiars que ara tenen dotze anys més, desenvolupant un treball mot dur (moviments posturals de gent enllitada, etc.) en el que, de vegades, hi ha baixes mèdiques que no podem cobrir. Aquest és un dels principals problemes, no tenir la flexibilitat necessària per disposar sempre de gent suficient per atendre i complir el servei i els ràtios assistencials adequats. Si hi ha una baixa, al dia següent tindrem a alguna persona que no rebrà ajuda.

• Creus que hi ha un problema de distribució d’eixa riquesa?

Els ajuntaments que estem sanejats econòmicament, que no tenim deute, hauríem de poder pujar el nostre pressupost. Nosaltres podríem pujar el pressupost en deu milions més, que ara estan al banc i no els podem gastar per la llei de racionalització pressupostària. Aquest any tenim 57 milions de pressupost i podríem arribar fàcilment fins als 70 milions. Amb tot això podríem assumir i fer les coses molt més ben fetes. De què em serveixen 10 milions al banc? Per fer més rics als bancs?

• I en aquest sentit, parlant una mica de promoció econòmica i de creació d’ocupació dins del marc de l’assistència sociocomunitària de què parlem, heu tractat d’ampliar ocupabilitat a través d’alguna iniciativa?

“El que s’hauria de permetre als ajuntaments és poder contractar gent amb la titulació i el perfil adequat i que nosaltres poguéssim donar formació concreta al personal contractat per a cobrir les baixes de manera més àgil”

Tenim uns programes dels que fa el SOIB (Servei d’Ocupació de les Illes Balears), que ens permeten contractar per certs mesos algunes persones desocupades, però és molt difícil trobar el perfil que realment necessites.

El que s’hauria de permetre als ajuntaments és poder contractar gent amb la titulació i el perfil adequat i que nosaltres poguéssim donar formació concreta al personal contractat per a cobrir les baixes de manera més àgil.

En aquest moment, malgrat tenir diners, no els puc gastar, llevat que faci contractacions externes, que, com deia abans, no és el més recomanable en casos com l’atenció personalitzada (els criteris actuals faciliten que guanyen les empreses que fan l’oferta més econòmica i això va en detriment del servei i dels treballadors de l’empresa). Si contractes una empresa externa que té uns proveïdors, hi ha molta variació de torns i de persones atenent una mateixa persona. En l’àmbit de l’atenció personalitzada cal tenir especial sensibilitat, perquè són gent major que està sola, persones que s’acostumen i estableixen relacions amb la persona que les atén.

Estam en una societat on cada vegada hi ha més gent que viu bastants anys i necessita atenció durant més temps. Si s’abordés bé aquest problema seria una manera de disminuir la despesa sanitària, perquè vas tenint un seguiment continuat d’aquestes persones, reduint els ingressos hospitalaris amb una bona atenció domiciliària.

• Entrant en un altre ordre de qüestions, però no tant de promoció econòmica o de creació d’ocupabilitat,… dins del context d’un pressupost que és limitat i en funció també d’una conjuntura de racionalització pressupostària de la qual estem parlant, de postbombolla immobiliària, etc., quines són les prioritats en aquests moments en la prestació de serveis que ocupen la teua àrea? Quines són les qüestions que consideres prioritàries, i que per tant són despeses ineludibles?

“La competència prioritària és l’atenció a l’exclusió social, a la qual no podríem arribar si no fos per les ONG”

El que tenim com a competència prioritària és l’atenció a l’exclusió social, a la qual no podríem arribar si no fos per les ONG, per exemple Càritas o Creu Roja, que estan assumint part de l’assistència. Tot i que des que vam arribar a l’Ajuntament hem apujat el pressupost de benestar social en un 12% per poder atendre millor totes aquestes qüestions, no arribam. Si no fos per aquestes ONG, seria impossible cobrir aquestes necessitats i el problema seria gravíssim. En molts casos no arribam i tenim una llista d’espera de quasi cent persones per a atenció domiciliària a la Vila.

• Hi ha dos temes que plantegem des del punt de vista de la gestió del departament on estàs, vinculats a la transparència i als processos de participació. Heu posat en marxa iniciatives d´aquest tipus, des del punt de vista de la participació ciutadana?

Tenim un Consell de participació ciutadana i en el pressupost d´aquest any hem destinat aproximadament 400.000 euros per a un procés de pressupostos participatius. En aquest procés, tant la ciutadania com les associacions de veïns, fan les seues propostes i les presenten al Consell de participació ciutadana que tria les que finalment seran votades.

A més, nosaltres tenim en cada barri un regidor específic, que és el vincle amb l´administració i un portal web de recepció de propostes i comunicació amb la ciutadania.

• Consideres que, de no haver posat en marxa aquests sistemes de transparència o participació, avui en dia la gestió de l´ajuntament o els projectes que duu a terme serien més complicats?

“Valor positivament els sistemes de transparència i participació, perquè els vincles amb la ciutadania són el que ha mancat durant molt de temps”

Valor positivament els sistemes de transparència i participació, perquè els vincles amb la ciutadania són el que ha mancat durant molt de temps. La ciutadania veu l’administració molt llunyana. És més complicat, perquè és més feina i seria molt més senzill no consultar ningú i fer el que un consideri que ha de fer. Una part evident és que hi ha necessitats bàsiques, que vénen mitjançant qüestions molt tècniques, que no pots consultar amb la ciutadania al cent per cent. La intervenció suposava canviar el traçat actual segons un estudi tècnic i es va traslladar a una altra zona que va tenir molèsties per les obres. Si haguéssim preguntat als veïns haguessin dit que no el volien per allí, però tècnicament es va decidir. En qualsevol cas, i evidentment, tot el que es pugui consultar a la ciutadania és positiu.

• Entrem en un altre bloc, ja és el darrer. En relació a l´articulació del model de ciutat, i del model territorial. Clar les característiques concretes de la insularitat són aquí a la base d´aquesta pregunta, no? Malgrat tot, com consideres aquesta qüestió, des del punt de vista d´Eivissa. Quin és el model de ciutat, sobretot en l´època post-bombolla Inmobiliaria. Quines són per tu les línies fonamentals de l´ampliació de la ciutat, de la política urbanística. Quin és el model de ciutat…?

Nosaltres tenim un municipi d’11 km2 dels quals 3 són rurals no urbanitzables i 7, urbanitzables. Som 50.000 residents, més una població flotant de més de 80.000 persones. A la Vila tenim l’hospital, els jutjats i molts dels serveis que els ciutadans de tota l’illa necessiten. Nosaltres, en el PGOU, que tenim ara en tramitació, hem reduït el sostre habitacional respecte del que s’establia en anteriors PGOU. Si ho construíssim tot segons les ràtios que ens permetien els anteriors PGOU podríem arribar a 80.000 persones, perquè en certes zones el Pla ens deixava construir un pis més. Però això és impossible, perquè hi hauria moltes finques que s’haurien de derruir per tornar a construir. El que vull dir amb això és que, per a nosaltres, el sostre real per a poder conviure és el que tenim ara. Jo no crec que puguem superar els 50.000 habitants, que crec que són els que tenim. La nostra ciutat, de poca superfície i molta densitat, ha arribat al límit.

• Una darrera qüestió. Prioritats del municipi o de l’illa si vols, no el municipi en aquest cas com tu dius sinó el conjunt de l’illa, en matèria d´infraestructures i equipaments?

“La principal carència són infraestructures socials d’atenció a les persones en exclusió social o en risc d'exclusió social”

La principal carència són infraestructures socials d’atenció a les persones en exclusió social o en risc d’exclusió social. Quan vam entrar no hi havia infraestructures de serveis socials, les úniques infraestructures mínimes són les que teníem a Vila i es limitaven a un alberg de vint places. Per això, estam encetant dos camins: d’una banda, un centre de baixa exigència a nivell insular patrocinat pel Consell Insular (tot i que bàsicament la feina la fa l’Ajuntament d’Eivissa), que nosaltres construirem i després passarem a la mancomunitat de serveis perquè el gestioni; i de l’altra, un nou centre i servei d’acollida municipal.

La llei diu que a partir de 20.000 habitants els ajuntaments tenen l’obligació de donar un servei residencial adequat a la gent que està en exclusió social. Això no ho compleixen altres municipis de l’illa i molta gent amb necessitats ve a Vila.. Si tenc algun problema, em desplaç cap a la Vila i ja se n’ocuparan ells. En els processos d’exclusió social moltes vegades les persones no tenen una residència fixa, és gent que es mou molt, i els acabes rebent aquí o els pagues unes pensions. Però això no dóna una atenció social adequada. Parlam d’un altre concepte d’atenció social més enllà del que és beneficència i caritat, en el qual no es tracta de dir-te que et don les claus d’una pensió o et pag una pensió i et busques la vida, sinó que vull arreglar el teu problema, perquè tu mateix puguis sortir d’allà on ets i et puguis valdre per tu mateix.

Tenim també un transport públic molt deficitari. Ara estam intentant obrir l’estació intermodal a Vila. És necessària perquè, com et deia abans, a Vila conflueixen tots els autobusos de l’illa i acaben entrant per dins de la ciutat, la qual cosa crea molts problemes de contaminació atmosfèrica i acústica, a banda de caos circulatori. Evidentment, això ha d’evolucionar cap a autobusos no tan contaminants.

Aquesta estació intermodal, que duu construïda sis o set anys, la volem obrir a primers de 2018. No s’ha pogut obrir abans perquè hi ha hagut al·legacions, plets, etc. Va estar oberta uns mesos, però ens la van fer tancar un altra vegada. L’estació estarà connectada amb l’E-10 i l’E-20, que són les carreteres que circumval·len el municipi, així els autobusos que han de circular per dins de la ciutat seran els mínims.

També estam lluitant perquè se’ns consideri capital, que significa un plus de finançament i de consideració. De totes les illes Balears, l’única que té l’estatus de capital és Palma. Jo crec que és bàsic que ens donin categoria de capital perquè estem complint, tenim tots els trets, el Consell Insular, l’Hospital General, tots els serveis de trànsit, etc. Som capital de facto, però encara no se’ns hi considera.

“És evident que el turisme és la nostra indústria principal i quasi única. L’hem de cuidar perquè la necessitam, però trobant l’equilibri entre el turista i el resident”

El turisme és una qüestió que s’ha de saber gestionar. És evident que el turisme és la nostra indústria principal i quasi única. L’hem de cuidar perquè la necessitam, però trobant l’equilibri entre el turista i el resident. Ens agradaria no arribar al punt que ha arribat, per exemple, a zones de Barcelona, on el turisme s’ha menjat la ciutat. Aquí ens està passant en molt barris. En el moment que treus tot el veïnat tradicional, els barris perden l’ànima. Això és molt bàsic però és molt difícil de contrarestar i gestionar.

En moltes ocasions els principals culpables són els mateixos eivissencs, que s’han beneficiat d’això. Han venut la seua caseta a la Marina, petita i fosca però maca i amb balconet, per uns milions i s’han anat a l’Eixample a un pis tres vegades més gran i amb totes les comoditats. S’ha venut a gent de fora que el que busca és la peculiaritat, el “pintoresquisme” i el fet de poder estar a la part vella de la ciutat. Per tant, sóc el primer que he venut una mica la meua ànima. Malgrat no tenir cap d’aquests habitatges em sento responsable també, com eivissenc que sóc.

Tenim la mateixa situació amb els negocis antics. Aquella pastisseria o merceria de barri, que normalment els fills no volen continuar, la vens a gent que t’ofereix mots diners per posar boutiques i botigues per als turistes. És el que ens ha passat a quasi tota la zona de la Marina. I ens n’adonem quan passejam i trobam a faltar aquella botigueta que hi havia allí.

A Eivissa, a més, tenim una indústria d’oci nocturn que és inigualable, amb les millors discoteques del món, i és una cosa que hem de saber valorar. El que passa amb aquest tipus d’indústria és que té una part de molèstia que hem de saber gestionar.

El que no podem fer és renunciar d’entrada al turisme. La paraula “turismefòbia” em pareix absurda en molts sentits. D’entrada, fòbia trob que es refereix a una malaltia, estar en contra d’alguna cosa i voler regular-la no és una malaltia.

En aquest sentit, cal tenir en compte també que el turisme ens fa arribar a pics de 80 o 100 mil persones al nostre municipi en època estival més dels que érem, però cal evitar també la memòria selectiva que solament recorda la part pintoresca del passat i no les mancances que teníem. Tot això està dins de la nostra lluita, fins i tot dins del meu partit, on molts companys estan per reduir encara més el turisme.

D’altra banda, estic totalment a favor de la taxa de turisme sostenible que està present en totes les ciutats importants del món que basen la seua economia en el turisme i molt més elevada de la que tenim nosaltres. Jo la consider molt positiva, fins i tot es podria augmentar en certs casos. Cal tenir en compte que no és una taxa municipal, sinó del govern balear. Aquest recapta la taxa i després reparteix segons paràmetres o projectes. Abans era l’ecotaxa i ara anam més enllà i parlam de turisme sostenible. El PP la va tirar enrere i nosaltres l’hem tornat a posar. Tenim l’oposició hotelera, evidentment, però jo crec que aquesta mesura a la llarga és positiva. És una cosa que la gent acaba entenent, perquè, pagant un euro o euro i mig de més, és una manera de pal·liar el desgast que provoca l’excés de turisme.