Entrevista a: Josep Maria Elorduy Vidal / 30 de novembre de 2017

Per situar-te, jo tinc una vessant tècnica, d’execució de polítiques públiques i també em dedico a pensar-hi. Poso en el centre d’aquesta reflexió el servei que hem de donar a la ciutadania. Per ara, el millor resultat l’identifico amb el model asimètric. La qüestió no és qui fa què, sinó de quina manera es pot oferir millor al ciutadà allò que li cal. El principi podria ser l’actuació asimètrica. Tothom ha de tenir els serveis coberts, independentment de la part de l’Administració que ho faci.

• Considerant les competències que tenen els ajuntaments actualment, els serveis que realment acaben donant i els que considera que podrien donar millor que una altra Administració, quins serveis cediria a administracions de més nivell i quins demanaria per als ajuntaments? (evidentment, entenem que la resposta és diferent en funció de la grandària poblacional).

“L’ajuntament no s’ha autoatribuït res, ha escollit donar resposta a les necessitats, sí, però omplint els buits de tot allò que no feien altres administracions”

L’ajuntament és l’àmbit on la prestació de serveis té més capil·laritat. Sovint fa suplència d’aquells serveis que no acaben prestant-se, no s’ha autoatribuït res, ha escollit donar resposta a les necessitats, sí, però omplint els buits de tot allò que no feien altres administracions. Es pot dir que no li correspon, però és una opció.

Tal com estan les coses amb la LRSAL, els ajuntaments no poden entrar en àmbits d’educació, ni de sanitat, ni de benestar ni de promoció econòmica. Quan un veí demana què pot fer per trobar feina, l’ajuntament li hauria de dir que no en té competència, que l’Estat no li deixa fer res. El que passa és que la persona al capdavant de l’ajuntament se’n preocupa i intenta fer coses.

Com els temes sanitaris: per què Catalunya té un sistema sanitari singular? A començament del segle XX, el que va fer la societat catalana va ser construir una realitat de prestació de serveis ella mateixa (entitats, associacions, mútues sanitàries, etc.) perquè va haver de donar resposta a la manca d’actuació de l’Estat. Prat de la Riba també en parla i actua des de la Diputació primer i la Mancomunitat després per cobrir l’espai en el qual l’Estat renuncia a intervenir. Això passa amb els ajuntaments, que quan veuen que els seus ciutadans no estan ben servits, se n’ocupen, no perquè en tinguin les competències, sinó per la vocació de servei públic.

• Caldria, doncs, des d’un punt de vista jurídic i d’ordenament, redistribuir competències i finançar les que no ho estan?

Segons l’Estatut d’Autonomia sí, segons la llei espanyola no. A l’ordenament espanyol no hi ha cap llei que digui que, quan s’atribueix una competència a l’Administració local, això hagi d’anar acompanyat del finançament corresponent. Des del punt de vista de l’Administració local no cal dir que el model correcte és el català: l’atribució de competències ha d’anar acompanyada dels recursos econòmics suficients.

• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?

“S’ha de garantir als ciutadans la prestació dels serveis. No es tracta de competir pels recursos, sinó fer-ne un ús eficient dels recursos públics”

L’any 1982, la FEMP i l’ACM van determinar que el millor era fer una partició 50-25-25. Crec que ara estem al 12%. Si identifiques les coses que pots fer únicament amb els diners recaptats, aboques la societat a una concentració en ciutats, perquè un ajuntament petit no podria fer res amb allò que reculli d’impostos L’Administració ha de reequilibrar, distribuir equitativament. S’ha de garantir als ciutadans la prestació dels serveis. No es tracta de competir pels recursos, sinó de compartir els recursos públics, fer-ne un ús eficient.

Tothom no ha de tenir-ho tot a la porta de casa, però tothom ha de poder accedir als serveis bàsics. Tant se val si vius al mig d’una comarca interior, perquè has nascut allà o perquè així ho vols: no hi ha raons perquè no tinguis determinats serveis. Els ajuntaments han de tenir recursos suficients per a atendre els seus ciutadans o disposar de mecanismes de relació amb altres nivells de l’Administració perquè la ciutadania hi té dret.

• Respecte del tema del desenvolupament local, la igualtat d’oportunitats és una condició prèvia per a parlar de desenvolupament local? O és difícil si no es tenen bastants serveis?

Tenint en compte les circumstàncies de cada territori, s’ha de crear una estructura de serveis prou flexible que permeti que qui té una iniciativa pugui impulsar-la. El que no pot ser és que s’apliqui, mecànicament i automàticament a tots els municipis, la mateixa normativa pensada per a entorns metropolitans. Cal escoltar més la gent del territori abans de fer normatives, que normalment estan pensades en clau urbana.

• Així, doncs, canviar competències per a garantir serveis a la ciutadania seria l’ideal, però si l’ordenament jurídic en reconegués més, de competències, tindria impacte això en la governança?

“Una bona governança es fonamentaria en el diàleg entre qui legisla i les administracions que executen i d’aquestes amb la ciutadania”

Efectivament, podem omplir els ajuntaments de competències, però calen recursos i mecanismes d’intervenció en els processos legislatius. Donem als ajuntaments la competència exclusiva en promoció econòmica, per exemple; d’acord, i com ho poden fer? S’ha de plantejar en relació amb les capacitats locals, ordenadament. S’hauria de pensar quins instruments donem als municipis per a definir allò que volen fer, allò que volen ser i poder actuar en conseqüència. Una bona governança, llavors, es fonamentaria en el diàleg entre qui legisla i les administracions que executen i d’aquestes amb la ciutadania.

• Creu que caldria reduir el nombre de municipis? Seria un estalvi com s’ha argumentat des d’algunes perspectives? En quin sentit?

Alguns països nòrdics ho van fer. Tenen una altra mentalitat. Ho van plantejar des d’un punt de vista purament economicista. Aquí, quan amb l’anomenada comissió de l’Informe Roca es va dir que calia reduir els municipis, va haver-hi un petit shock perquè crec que la gent va confondre unitat administrativa amb pèrdua de representació política, d’identitat. Però en realitat al ciutadà li hauria de ser igual qui li presta el servei. Es va dir que el nivell de prestació aconsellable estava en 25.000 habitants. El debat va passar a ser sobre l’existència dels municipis petits. Si parlem de possible estalvi és que no ens hem mirat gaire la despesa d’aquests municipis. Perquè, en definitiva, els serveis haurien de continuar prestant-se, o del que parlem és de la concentració de les persones en punts determinats.

• Per a evitar la despoblació de les zones rurals el més important és el transport, no?

En parlava la Mancomunitat com a mecanisme per a garantir la distribució del progrés per tot el país. Llavors encetaren el pla de ferrocarrils secundaris i la xarxa de camins i carreteres. Ho van fer amb participació ciutadana, ara fa més de cent anys!, escoltant els qui es movien pel territori. Ara hi hauríem d’afegir la connectivitat TIC com un element per a apropar la gent de les zones rurals al conjunt d’oportunitats que ens ofereix la globalització.

• No es genera, doncs, cap condició per a evitar la despoblació a les zones rurals?

Poques. Darrerament l’Estat ha nomenat una comissionada per la lluita contra la despoblació, però encara no conec cap iniciativa. Per a afrontar el problema cal assegurar les condicions de vida en l’àmbit rural en conjunt. S’han de fomentar les condicions per a generar activitats econòmiques que generin riquesa i ocupació. S’ha de facilitar la connectivitat de l’entorn i això vol dir tant accés a la banda ampla com a les vies de comunicació per a persones i mercaderies.

• Per tant, el discurs sobre la reducció de municipis?

“Ens centrem massa en la discussió sobre nivells administratius, però caldria situar el ciutadà com l’element més valuós en aquest circuit”

S’ha d’enfocar en el sentit que cal una reorganització de l’estructura institucional local. Segons la meva opinió, cal parlar una mica menys d’una genèrica arquitectura institucional i més del fet que cada territori té la seva realitat. S’han de cobrir les necessitats, en cada cas les que hi hagi, i amb l’Administració que sigui més funcional. La governança és veure com estableixes els espais de coproducció de polítiques públiques pensant en la satisfacció de serveis.

Crec que ens centrem massa en la discussió sobre nivells administratius: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, Estat, Unió Europea… Però caldria situar el ciutadà com l’element més valuós en aquest circuit, perquè el ciutadà és finalment aquell que han de protegir totes aquestes instàncies administratives. Cal fer un esforç per a establir mecanismes àgils de col·laboració i cooperació.

• Els ajuntaments busquen finançament alternativament per a cobrir allò que no poden?

El ciutadà ha de ser al centre. Com a primera qüestió, les administracions han de garantir la prestació dels serveis, per la qual cosa, segurament, s’ha d’abandonar el principi que tot ho ha de fer una Administració o una altra i passar a fórmules de cooperació més intenses. No es tracta del que poden o no fer els ajuntaments, sinó com assegurem al ciutadà que rep el servei.

No s’han de confondre els àmbits en els quals els ajuntaments poden fer coses -i decidir quines corresponen a l‘esfera política- amb la prestació dels serveis mínims; és a dir, els àmbits en què has de fer coses. L’autonomia municipal és decidir, dins de l’espai on tens competència (ara i aquí de forma determinada per una Llei de racionalitat i sostenibilitat amplíssimament criticada pel món local espanyol i català), on esmerces recursos i de quina manera. Si no en tens, no hi pots entrar ni decidir. La llei diu que els ens locals han de cobrir els serveis bàsics dins d’un marc de finançament determinat. Si no hi ha dèficit, es poden fer altres coses. Així és com funciona la llei.

“El món local ha esdevingut laboratori privilegiat per a recuperar el sentit de la defensa del bé comú”

Amb els nous temps de participació de la ciutadania en els assumptes públics, en aquesta societat altament implicada, el món local ha esdevingut laboratori privilegiat per a recuperar el sentit de la defensa del bé comú, on la intervenció en la vida pública no es limita a dipositar el vot cada quatre anys, sinó que es reivindica i, en ocasions creixents, s’exerceix un rol actiu. No és una cosa nova, diem que ha tornat a tenir visibilitat amb la crisi. N’és un exemple la implicació de la gent en què fer (estalviant aportacions municipals) i podríem fer una llarga llista de casos on la manca de recursos ha estat suplerta per l’activitat de veïns i veïnes.