Entrevista a: Josep Sorribes i Monrabal - Néstor Novell i Sanxo / 14 de desembre de 2017

• Què és avui un poble, una ciutat, al nostre context del País Valencià, de l’arc mediterrani?

J.S.: És un tema confús. Hi ha moltes capitals comarcals que no funcionen com a tals. Sí que ho fa amb matisos Gandia, a la Safor. En canvi, València és una pena perquè no mana ni en el seu entorn natural, que és la comarca de l’Horta. Podríem dir que el mapa del país seria el següent:

“Les àrees urbanes denses no tenen cap instrumentació politicoadministrativa perquè les diputacions impedeixen que es consolide qualsevol mena d’àrea metropolitana”

– Àrees metropolitanes: al País Valencià tenim quatre àrees metropolitanes, que haurien de col·laborar per sentit comú. Bé, en realitat tindriem tres àrees metropolitanes i dos casos especials: la de València, la de la Plana (que seria una miniàrea amb Castelló, Benicàssim, Borriana…) i la d’Alacant (també una miniàrea amb Sant Joan, el Campello, la Torre de les Maçanes, Mutxamel i alguna més). Són àrees urbanes denses que no tenen cap instrumentació politicoadministrativa, perquè les diputacions impedeixen que es consolide qualsevol mena d’àrea metropolitana. Després tenim l’àrea del Vinalopó, que si hi haguera hagut voluntat política podria haver sigut una àrea metropolitana lineal. I, finalment, el cas especial de les Comarques Centrals, que no són exactament una àrea metropolitana, però sí una xarxa urbana amb les cinc ciutats que fan de polígon (Gandia, Dènia, Xàtiva, Alcoi i Ontinyent), que no té la intensitat de fluxos suficient per a ser àrea metropolitana, però jo diria que és una regió urbana.

– Capitals comarcals, que en la majoria dels casos no fan de capital.

– Municipis regressius, petits, que no arriben a ser ciutats a nivell estadístic, i que haurien d’ajuntar-se per nassos.

“Hi ha una bona xarxa de ciutats intermèdies amb recursos i capital humà suficients, però no vertebren realment el territori per una manca de connexió amb el territori de proximitat”

N.N.: Cal tenir en compte dues qüestions: l’aspecte funcional o de fluxos i el de capacitat. Al voltant del 70% dels municipis valencians tenen menys de 5.000 habitants i, per tant, estan molt limitats en recursos humans i econòmics per a fer front als objectius municipals. Aquests han intentat finançar-se via el taulell i ha sigut una destrossa molt gran. D’altra banda, hi ha una bona xarxa de ciutats intermèdies, que fins a cert punt tenen, almenys, uns recursos i un capital humà mínims per a gestionar més o menys les polítiques municipals, però no vertebren realment el territori, per una qüestió de fluxos, per una qüestió de connexió amb el territori de proximitat. Una ciutat no és ciutat només pel nombre d’habitants, sinó perquè aconsegueix vertebrar el territori del seu voltant. En el cas de València el localisme és fortíssim, paradoxalment. És un mapa molt distorsionat i, per a mi, aquesta és la gran problemàtica urbana que hem de confrontar.

• Des de la vostra experiència en el treball en l’àmbit municipal com a responsables directes d’algun departament i sou coneixedors dels reptes de la ciutat, com penseu que s’ha comportat la planificació municipal en diversos ordres (urbanístic, d’infraestructures, de planificació de serveis,..) en l’època postbombolla? Quins reptes hi veieu? Que s’està fent bé i malament?

N.N.: La majoria d’ajuntaments estan malament per culpa de la bombolla…

J.S.: Perdona… des de molt abans; perquè tota la destrossa del territori, la urbanització i les males polítiques comencen als anys 60 amb el Pla d’estabilització… Fins i tot abans també amb l’autarquia. La bombolla és un període negre d’agreujament, però no és la causa immediata dels problemes… Però s’ha de mirar més cap enrere. No hi ha hagut planificació prèvia.

N.N.: Hi ha un tema que és la Llei del sòl espanyola, que és molt dolenta, perquè permet que les plusvàlues que dóna la generació de sòl queden en mans privades i no siguen socialitzades. L’ajuntament és qui pot dir que un hort de taronges que val a 200.000 € la fanecada, passa a valer-ne 10.000.000 € la fanecada. Aquesta plusvàlua bestial, que és simplement per a canviar la catalogació del sòl, és un poder municipal, però la plusvàlua no se la queda l’ajuntament, se la queda l’especulador. Això genera pressions constants davant de l’Administració, perquè, clar, el negoci és bestial. I damunt, per a ajuntaments mal finançats, aquesta era la manera de recaptar. En aquell moment, via negoci immobiliari arribava el doble del que arriba avui.

“La Llei del sòl espanyola permet que les plusvàlues que dóna la generació de sòl queden en mans privades i no siguen socialitzades. Això genera pressions constants davant de l’Administració”

A més, rellançar els plans que s’han fet en aquell moment en la majoria dels casos serà impossible durant molts anys, perquè no hi ha tanta demanda de sòl industrial, i a més la majoria sòl industrial generat es presenta sense qualitat, ni superfície, ni dotacions adequades per a atraure-hi empreses. A més, la quantitat d’habitatge no podia créixer al ritme de la quantitat de sòl que s’havia generat. Per tant, hi ha un problema bestial de gestionar aquest sòl que estarà mort durant una certa quantitat d’anys.

Però es desenvolupa un altre problema i és que, clar, tu has cobrat les llicències d’obra però ara has de mantenir el territori. En molts dels casos que han aconseguit desenvolupar-se i els ajuntaments han pogut complir tot el pla urbanístic, ha sigut per turisme residencial, la majoria d’origen anglosaxó, fins al punt que en aquests la majoria de la població és estrangera. Les seues prioritats, les dels nous residents estrangers, no són en absolut les tradicionals dels municipis: no volen institut de formació, volen més policia; no volen un centre per a la dona, sinó que volen més neteja de carrer; perquè son gent de la tercera edat i el que volen és viure tranquils, jardins nets, passejar tranquil·lament, sense problemes, etc. I comencem a tenir conflictes municipals per aquest tipus de coses. I a sobre has de mantenir-ho. I els Ajuntaments mal finançats i sense recursos, si no poden generar ingressos per llicències d’obra, no tenen recursos per al manteniment de la dimensió de municipi que han creat.

“El PGOU, bàsicament, no tracta de definir un model de ciutat sinó de respondre als interessos de la propietat. No són instruments públic de planificació a mitjan termini”

J.S.: Independentment de la destrossa que ha suposat la multiplicació de PAI, jo crec que els municipis no han fet cap tipus de planificació. Han fet el Pla General a què estan obligats per llei, que és el “qué hay de lo mío”, perquè el PGOU, bàsicament, no tracta de definir un model de ciutat, sinó de respondre als interessos de la propietat. Però després, el que s’entén per planificació, de què vivim, com planifiquem… pràcticament cada municipi té un pla d’actuació. Els grans s’han dedicat durant algun temps a fer una cosa que no és recomanable, que són els plans estratègics, per exemple el del nord d’Elx, el de València… No són recomanables perquè el mètode és molt bo, molt exigents metodològicament, però acaben sent plans de propaganda, no són instruments de planificació a mitjà termini. Ací es planifica el pressupost anual, que no és planificació. Planificació local, en el sentit lògic del terme, podem dir que no n’hi ha. El que hi ha són plans d’ordenació per a organitzar drets i deures i les plusvàlues, que se les queden els que no deuen. L’estat de la planificació al País Valencià a escala local és de molt baixa qualitat i molt escàs.

N.N.: I hi ha un problema polític afegit. Quan hi ha una planificació no respon a un compromís ciutadà. La ciutadania no demana res perquè socialment està força descohesionada, no hi ha moviments veïnals, ni moviments de ciutat forts. Per l’altre costat hi ha una desobediència constant per part de la dreta que està lligada als interessos immobiliaris. Per tant, tu planifiques, ho fa un govern d’esquerres que intenta fer un pla estratègic, i en el moment que canvia el govern, el que ha acordat el govern anterior no se sent compromès a mantenir-ho. I ens trobem que durant quatre anys un fa un esforç de planificació bestial, i després un altre període de destrossa… I no passa res, perquè no hi ha moviments ciutadans forts de protesta. Quan es planifica, no hi ha acords de ciutat que permeten mantenir-ho en el temps.

“Hi ha hagut moviments de resistència, els Salvem, però son moviments de reacció, per a intentar evitar mals majors, no de planificació”

J.S.: Hi ha hagut moviments de resistència, els Salvem (Salvem la punta, l’Horta, el Cabanyal…), però son moviments de reacció, per a intentar evitar mals majors. I normalment s’ajunten els interessats perquè estan afectats per les decisions del govern amb gent que normalment prové de l’esquerra extraparlamentària. Si no hi haguera hagut els Salvem probablement hauria sigut pitjor. Però els Salvem no són un moviment de planificació, és un moviment de resistència, aleshores, és clar… És un “no passaran”; de vegades no passen, però de vegades passen. Són moviments de resistència, però no de planificació.

• Quina seria la millor forma, des del vostre punt de vista, d’organitzar territorialment un municipi (comarques, diputacions…)?

“El municipi no és l’àmbit per a poder treballar en el territori. les dinàmiques econòmiques i socials traspassen el terme municipal”

J.S.: Primer parlaré del municipi fent una miqueta d’”enfant terrible”. Els municipis, la línia discontinua, es un pur accident històric. D’acord que la gent està lligada al seu municipi per raons d’història, però els municipis, per a poder treballar en el territori, no tenen cap sentit. Ajuden a preservar la identitat davant de la globalització, però no serveixen per a fer feina. El cicle de l’aigua, la programació econòmica, els serveis, la sanitat, l’educació, l’habitatge… Per a tot això, el terme municipal no serveix per a res. És més un problema que un avantatge, perquè les dinàmiques econòmiques i socials traspassen el terme municipal. Hi ha una necessitat pedagògica molt important, i és mostrar als municipis que ajuntar-se es beneficiós, i després caldria que la Generalitat delegara… Cal començar per reconèixer que el municipi no és l’àmbit, i després parlarem si el més adequat són les àrees metropolitanes, les regions urbanes o les comarques de gestió.

N.N.: sí, jo crec que és l’àmbit en determinades coses, però no en altres. Hi ha dos principis: d’una banda, el principi de subsidiarietat i de l’altra el de proporcionalitat, racionalitat o capacitació, com vulguem dir-li. Quant al primer, si generes una planta administrativa es fa per a atendre les necessitats dels ciutadans i del territori i com més proper estiga el servei al ciutadà, millor serà per al ciutadà. I, a més, si el ciutadà pot elegir democràticament i l’elegit pot respondre democràticament, la situació és perfecta.

“La planta administrativa s'ha d’aproximar al ciutadà sempre que aquest nivell tinga els recursos econòmics i humans adequats per a portar endavant aquests serveis”

Però tenim una limitació i aquí entra el segon principi: el de proporcionalitat o de racionalitat. S’ha d’aproximar al ciutadà sempre que aquest nivell tinga els recursos econòmics i humans adequats per a portar endavant aquests serveis. Perquè, és clar, al municipi hi ha limitacions de superfície, econòmiques i sobretot de recursos humans. Per tant, el municipi sí que compleix unes funcions bàsiques i molt importants: la funció cultural i d’autoidentitat i la funció democràtica i de resposta directa al ciutadà. Però, evidentment, les funcions que hauria de fer aquest municipi estan limitades pel segon principi, el de capacitació. Un municipi de menys de 5.000 habitants pot fer poques coses. La barrera a Europa s’està posant entre 15.000-20.000. Un poble de menys de 20.000 habitats (al País Valencià, prop del 90%) difícilment pot complir molts dels objectius que la llei li atorga com a competències municipals. Però encara que tinguen més de 20.000 habitants han de col·laborar.

• Aleshores, amb les comarques i les diputacions, que són el nivell administratiu que està per damunt del municipis abans d’arribar a l’autonomia, què en fem?

“Cal generar comarques intermèdies de gestió amb dimensió territorial i amb recursos econòmics i humans adequats per a desenvolupar les polítiques bàsiques del territori”

N.N.: Aclarim el tema dels municipis de menys de 20.000 habitants i pensem en les ciutats intermèdies d’entre 20.000 i 100.000 habitants, que viuen gràcies al territori que les envolta i necessiten aquests fluxos per a continuar existint. Així, plantegem la necessitat de generar comarques intermèdies de gestió, de dimensió territorial, de recursos econòmics i de recursos humans adequats per a portar les polítiques bàsiques del territori. Nosaltres, el que plantegem en el llibre que hem fet (Nou viatge pel País Valencià, Universitat de València-Institució Alfons el Magnànim-Universitat d’Alacant, 2017), i que més o menys sintonitza amb tot això que vam plantejar de les comarques de gestió, és que les línies sempre son discutibles, però han de ser àmbits suficientment amples on siga possible desenvolupar coses com les que ha plantejat Pep abans: la planificació urbanística, la planificació sanitària, el cicle integral de l’aigua, fins i tot l’educació… Tot això no pot quedar en mans dels ajuntaments.

J.S.: Hi ha exemples molt fàcils. A Eslida, a la serra d’Espadà (700 habitants a l’hivern i 1.200 a l’estiu si hi ha forasters), si tu delegues la competència d’habitatge en el municipi, l’alcalde se suïcida, perquè no té cap possibilitat de gestió. No té sentit reforçar els municipis si no s’hi fa una reforma prèvia. Calen unitats de gestió com a mínim de 100.000 habitants, tot i que és un nombre variable depenent de l’àrea. Per exemple, a la vall del Palància, amb Sagunt i Sogorb i els pobles de la vall, més o menys tenen 100.000 habitants; amb el Baix Maestrat, els Ports i l’Alt Maestrat estem al voltant d’aquesta xifra. En altres llocs, la població sobra. No és un nombre màxim, no cal fer unitats de 100.000 habitants, però una dimensió mínima per a assumir competències de l’estat del benestar, que en aquest moment estan en mans de la Generalitat, i que a Europa estan compartides amb els ajuntaments o són d’ells.

• El que esteu plantejant és una transferència de competències del govern autonòmic a aquestes entitats supramunicipals?

“La definició del que seria una comarca de gestió pot respondre a criteris econòmics o barrejar criteris econòmics, geogràfics, culturals, etc.”

N.N.: La definició del que seria una comarca de gestió pot respondre a criteris econòmics o barrejar criteris econòmics, geogràfics, culturals, etc. De vegades tenim zones d’interior en les quals la població és molt petita però la superfície és immensa. La geografia i les relacions preexistents també marquen. Així, donar una definició concreta és una qüestió per als estudiosos. Però més o menys, si tu mires els mapes que han fet uns i altres no se’n van massa. El que plantegem és que cal un nivell intermedi de gestió administrativa, que desenvolupe realment la gestió del territori en àrees que, més o menys, tenen una certa homogeneïtat, amb unes característiques comunes que la fan possible, ja en una dimensió, una geografia, una cultura, una quantitat de població, etc., que fan factible gestionar el territori. Quan diem gestionar el territori volem dir especialment poder aplicar-hi polítiques de promoció econòmica. I passant als municipis més grans, no té sentit que Gandia faça planificació turística, comercial, urbanística, gestió dels espais naturals… sense comptar com a mínim amb la comarca. No té sentit, perquè no estem en l’economia del carro de les 32 comarques anteriors.

“Ni la Llei de comarcalització ni la de mancomunitats no serveixen per a res, perquè no assignen competències de gestió a les comarques”

El tema és plantejar aquest nivell intermedi, com ha fet Alemanya entre els lands i els municipis, com d’alguna manera ho està fent França, a base de les àrees que vertebren les grans ciutats, com fan Dinamarca i Anglaterra. Es tracta d’un nivell intermedi que fa la gestió del territori… És a dir, que els municipis decideixen les competències de promoció econòmica, urbanisme, recursos naturals, de sanitat, etc., però la gestió passa a ells (al nivell intermedi) i substitueix, evidentment, les inservibles diputacions. Sempre les critiquem perquè les línies estan mal fetes, pareix que siguen eternes i perquè divideixen el territori valencià. Però aquest no és el principal problema de les diputacions. El principal problema de les diputacions és que no gestionen el territori. Primer, perquè els que decideixen no estan votats pel territori, és una elecció indirecta, i no responen davant de les persones del territori. I en segon lloc, i com a conseqüència d’això, és simplement un àmbit politicoadministratiu per a donar subvencions als municipis petits en funció del color de l’Ajuntament. Però no tenen la concepció de gestionar el territori, de gestionar les polítiques que diem que hauria de fer aquest nivell intermedi de les comarques de gestió. Això només poden fer-ho donant-los capacitat, cosa que ni la Llei de mancomunitat ni la Llei de comarcalització, aprovades per aquest govern, han fet. Aquestes lleis no serveixen per a res perquè no assignen competències de gestió a les comarques; com a molt, permeten mancomunar serveis, però no es tracta d’això… Es tracta de fer polítiques de gestió. Per tant, la Generalitat i les diputacions haurien de cedir competències de gestió bàsiques per al territori.

“No hi ha és voluntat política per a convertir les àrees funcionals de la Estratègia Territorial de la CV, o altres similars, en comarques de gestió”

J.S.: Hi ha un tema sagnant. Fa tres o quatre anys es va aprovar l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana. Aquí hi ha quinze o setze àrees funcionals, amb què es pot estar d’acord o no, ja que és un tema per a debatre, però si veus els mapes de l’Estratègia i veus la proposta que fem nosaltres en el llibre no se’n va massa. Com a model, és vàlid. Aleshores, si tenim un bon treball, documentat i bastant seriós des del punt de vista de l’anàlisi territorial, el que no hi ha és voluntat política suficient per a convertir aquestes àrees funcionals, o similars, en comarques de gestió. Es tan fàcil com establir una discussió, que no cal que siga molt gran, sobre el nombre (si son setze, dèsset o divuit) i muntar el sistema politicoadministratiu necessari.

N.N.: Amb flexibilitat i asimetria.

J.S.: Amb flexibilitat, asimetria i amb això que està de moda ara, la geometria variable, que si un no vol estar en un lloc està en un altre; amb molta flexibilitat i pedagogia. Però el que no pot ser es el que tenim ara: àrees funcionals aprovades per la Generalitat, les mancomunitats, la comarcalització que manté les famoses comarques, que no serveixen, perquè hi ha comarques massa menudes per a cedir competències de gestió. I per tant, el que proposem nosaltres són coses molt elementals: entitats intermèdies entre els municipis i la Generalitat, i que no siguen les províncies.

N.N.: I que siguen instruments de gestió del territori, aquesta és la gran diferència.

Sorribes: Que la planificació la faça la Generalitat, d’acord. Però que no estiga centralitzada a la plaça de Manises. Que estiga repartida políticament pel territori.

• Aleshores, plantegeu també la descentralització del govern.

“El problema del territori és una abstracció que no preocupa excessivament a la gent i més si pensem en la vivència que té la persona dels seus problemes quotidians, polítics o socials”

N.N.: El problema s’ha d’abordar políticament, pels representats polítics i per les elits empresarials. El problema del territori és una abstracció que no preocupa excessivament a la gent i més si pensem en la vivència que té la persona dels seus problemes quotidians, polítics o socials. Això no vol dir que no siga una qüestió essencial per a la governabilitat. Per tant, és una decisió que algú ha d’arribar als pactes socials i polítics adequats, i plantejar un primer mapa sobre la taula, i veure’n els matisos. Però és una iniciativa que ha d’eixir de dalt, perquè la societat mai plantejarà el tema territorial.

Hem de canviar la mentalitat. Per exemple, a Anglaterra un ajuntament és la Safor, i el downtown d’aquesta ciutat és Gandia, i cadascú tria el seu alcalde o el seu representant. Aquest canvi de mentalitat és dur i ha de fer-se des de dalt, perquè la gent no percep això com el seu problema i pensa que li furtaràs alguna cosa. Per això en el nostre model defenem que no s’han de llevar els ajuntaments, tot i que en el model de nivells intermedis administratius que han creat Alemanya i França hi ha hagut una integració prèvia (des de la segona mundial fins ara han desaparegut el 50% dels municipis), cosa que aquí no ha passat, i no és necessària; caldria un acord ampli. L’altre tema, per això del canvi de mentalitat, és que hem copiat el model centralista de Madrid en el tema de la Generalitat. La Generalitat és un organisme polític centralista on des de la plaça de Manises es dicten polítiques sectorials per a tot el territori.

• Quines competències bàsiques traslladaríeu a aquestes unitats territorials noves?

“Les províncies destinen el 35% del seu pressupost a pagar-se la pròpia existència, un màxim del 15% per a subvencions i la resta per a prestar serveis que hauria de prestar la Generalitat”

N.N.: Les governacions que nosaltres parlem, quatre o cinc, depenen dels aspectes que tingues en compte:

– L’àrea de Castelló, que té un problema d’atracció cap a la costa. La desertització econòmica i humana a l’interior és bestial.

– L’àrea de València, formada bàsicament per les Hortes i les Riberes. Hi ha un interior que és castellanoparlant, de grans propietaris, però tampoc no té una densitat suficient per a separar-la de la governació de València.

– Les Comarques Centrals, que són un dònut, on el centre té un gran valor paisatgístic i mediambiental però amb un problema desertització i amb una corona dinàmica.

– Després, la gran conglomeració del Vinalopó, que no la vertebra Alacant, sinó Elx, allargant-la molt inclou Oriola, però l’eix seria Elx-Villena. I d’això viu Alacant, que només es mira el melic. Però aquí hi ha una densitat urbana bestial, amb una població de més d’un milió habitants. Què hauríem de fer amb això? Un altre nivell administratiu? No té sentit, perquè cada nivell administratiu engoleix molt. Les províncies destinen el 35% del seu pressupost a pagar-se la pròpia existència, destinen a donar subvencions als municipis menuts, que se suposa que és per al que serveixen, un màxim del 15%, i la resta per a prestar serveis que hauria de prestar la Generalitat (museu, hospital, etc.). No té sentit. El que nosaltres plantegem és trencar ja la mentalitat centralista de Madrid i “federalitzar” la mateixa Generalitat, acoblant les seues polítiques sectorials a cadascun dels territoris, que tenen problemàtiques diferents. No és el mateix problema turístic, ni econòmic, ni industrial el de Castelló, que el de les comarques centrals o el del Baix Vinalopó. La política agrària, el tema del litoral, totes les problemàtiques tenen característiques suficientment diferenciades perquè la Generalitat es plantejara actuar de manera descentralitzada. L’única manera de fer això és que la Generalitat es descentralitzara i haguera d’estar en relació directa a l’hora de gestionar les polítiques a les quatre o cinc comarques de gestió que té cada governació.

J.S.: Abans de passar a temes competencials, i remarcant allò que deia Néstor, el tema del territori no és un tema vivencial per a la gent. La gent està acostumada a tenir municipis i províncies. Canviar-ho és un esforç d’abstracció molt important. El problema es que estem tan acostumats a allò que tenim, que no demanem que canvie, i per això ha de venir de dalt.

“Les comarques de gestió, per economies d’escala, economies de xarxa i externalitats, serien més eficients i barates i potenciarien el creixement econòmic i el benestar social”

En temes econòmics, quants milers de milions d’euros estem perdent pel fet de no tenir una organització adequada? Quina pèrdua de benestar social? Tota aquesta reflexió, la gent del carrer no ha de fer-la, però algú ha de dir: d’acord, aquesta és la situació a la qual estem acostumats, bé, però li demostraré que si funcionem així hi guanyem tots. Cal fer números, però estem convençuts que per economies d’escala, economies de xarxa i externalitats, eixiríem més eficients i més barats, i damunt potenciaríem més el creixement econòmic i el benestar social. És una hipòtesi a la qual falten números: però hi ha una gran reticència fins i tot a fer números, per si de cas, per si ix una cosa que no els convinga.

N.N.: En termes negatius és molt fàcil d’explicar. La política, no de gestió sinó de subvenció administrativa que practiquen les diputacions, ens ha portat on estem: piscina coberta per a tots els pobles, casa de cultura, petit polígon industrial… Ara què passa?: he de tancar la piscina, el polígon ridícul buit… Com a molt, tinc la petita empresa de mera artesania que se’n va al polígon industrial i la traus fora del poble, cosa que resta vida al centre.

• Per tant, no plantegeu exactament una nova estructura administrativa sobre aquestes àrees funcionals o sobre les governacions, sinó una coordinació per part de la Generalitat.

N.N.: Una Generalitat descentralitzada. I això significa que al Palau hi haurà el president i els consellers, però cadascú d’ells, en les quatre o cinc àrees tindran les conselleries allí o representants de les conselleries.

J.S.: Els representants de les conselleries en cadascuna de les governacions per a poder casar el nivell polític de la Generalitat amb el nivell de gestió de les àrees.

N.N.: Posar en contacte qui gestiona el territori (la comarca de gestió) amb qui fa la llei (que administra la gestió del territori). D’una banda votaràs la Generalitat, però de l’altra votaràs qui porta la gestió de la comarca. Votaràs l’alcalde del teu poble i el representant a la comarca de gestió, i si aquell no dóna la cara pel territori, no el votaràs. Seria una mena de consell comarcal per a la gestió del territori, entenent la comarca com a comarca de gestió [més gran que les comarques tradicionals].

J.S.: Cada governació té quatre o cinc comarques de gestió. Cada comarca de gestió té els seus representants, que s’asseuen en una taula amb els representants de la Generalitat, per tal de negociar polítiques i programació. Lloc de trobada intermèdia. I aquestes àrees de gestió sí que poden tenir economistes, enginyers, etc.: capital humà. El capital humà, juntament amb el problema financer, és l’altre gran problema de l’Administració. No hi ha cossos tècnics preparats suficients. L’única forma de professionalitzar l’administració local, a més d’augmentar els recursos financers, es que tinguen un capital humà suficient per a poder negociar amb qui siga els problemes de dalt. De vegades vas a un municipi intermedi preguntant “qui sap de…?” i no trobes interlocutor.

• I sobre la qüestió de la reducció del nombre de municipis?

“Tant les ciutats petites com els pobles es podrien agrupar en entitats municipals intermèdies d’almenys 20.000 habitants”

J.S.: No cal.

N.N.: Això és un embolic. Una baralla. Si voluntàriament volem fer-ho, seria perfecte. Hi ha una solució intermèdia que podria jugar a evitar la fusió de municipis. La solució de la Valldigna, com a exemple, seria que es convertira en una entitat municipal intermèdia. És a dir, la pregunta a resoldre és com donem la representació política, i per tant de decisió, a aquest òrgan intermedi de la comarca de gestió.

Tant les ciutats petites com els pobles es podrien agrupar en entitats municipals intermèdies d’almenys 20.000 habitants. Tot i que cadascú manté el seu alcalde, s’actua de manera coordinada i petits pobles que pertanyen a comarques naturals podrien conformar-se en una mena de municipi, o crear una pròpia identitat municipal, que els representara de manera conjunta en les comarques de gestió.

J.S.: La idea és que la comarca de gestió no ha d’estar necessàriament composta per municipis, pot estar composta per agrupacions de municipis també. La comarca de gestió, que té competències pròpies renunciables, si té un grup de municipis que les volen, poden delegar part en ells. Hi ha un problema que està per resoldre: la ciutat de València, una àrea metropolitana que en ella mateixa és una comarca de gestió.

• Les vegueries serien similars a les àrees funcionals de què parlem?

J.S.: Sí, o a les governacions. Caldria veure-ho, perquè a Catalunya les associacions comarcals podrien ser similars a les comarques de gestió, les vegueries podrien ser semblants a les governacions que nosaltres proposem. Comparativament podria ser: Generalitat descentralitzada = Vegueria / Comarques de gestió = consells comarcals. Però hi ha diferències, no en podem fer una transposició directa, perquè la problemàtica social, cultural, territorial, econòmica, etc. és diferent.

N.N.: El model català és més centralista que el que proposem nosaltres.

• En el cas del País Valencià, com millorem l’articulació de les àrees metropolitanes?

“No n’hi ha més àrees metropolitanes perquè existeixen les diputacions, però en podria haver més”

J.S.: Si parlem d’àrees supramunicipals més paregudes a les àrees metropolitanes, en trobem cinc: València, la Plana, el Vinalopó, l’Alacantí i les Comarques Centrals, cadascuna amb problemàtiques molts diverses. Article primer: carregar-se les diputacions. Sinó, imagina’t què fem amb l’àrea metropolitana de València i amb la llei del PAT de l’àrea metropolitana que està fent la Generalitat. Si tu agafes la província de València i li lleves tots els municipis de l’àrea metropolitana (uns 67 municipis a principis dels 90 i ara uns 100, segons la Llei de transports i fins on arribava el tren), què li queda a la Diputació? A la Diputació de València li quedarà alguna part de l’oest (Serrans i Requena), Comarques Centrals a banda. La Ribera del Xúquer (dalt i baix) té suficient població, entitat, molla, activitat i cultura per a ser una comarca de gestió. La diputació serviria per a 20.000 habitants i això no té sentit.

Com pot ser que a Espanya tinguem solament una miniàrea metropolitana real, que és la de Barcelona? No n’hi ha més perquè hi ha les diputacions. A Madrid és diferent, perquè la comunitat autònoma fa d’àrea metropolitana. El cas d’Euskadi també és diferent perquè tenen les diputacions forals i per això Bilbao no ha fet una àrea metropolitana, sinó una associació estratègica, BM30 (Bilbao Metrópolis-30).

• Amb el vostre model, l’àrea metropolitana de València s’hauria de crear o es podria replantejar?

J.S.: Tant sí com no. La qüestió és si es considera ella mateixa una àrea de gestió.

N.N.: El paper de la comarca de gestió la faria l’àrea metropolitana i aquesta estaria dins de la governació. En una governació trobem quatre o cinc comarques de gestió, perquè evidentment les Riberes, per exemple, tenen una dependència funcional molt gran amb la resta de la governació.

J.S.: Requena-Utiel, els Serrans i la Vall d’Aiora serien de la governació de València, però com a comarca de gestió independent… El Vinalopó, sumant des de Santa Pola fins a Villena, amb la població que representa, és suficient. Com que no hi ha hagut una política d’integració, i Elx ha estat més preocupat de mirar Alacant perquè no l’absorbira en el famós triangle, més que no mirar cap enrere, la capital natural, Alacant, no ha exercit. El Vinalopó geogràficament és una llonganissa trossellada, amb valls que el tallen horitzontalment i té totes les característiques per a tenir fluxos continuats. És una comarca de gestió de llibre i no ho es desenvolupa per manca de voluntat política. Independent d’Elx, Alacant té també uns 500.000 habitants i amb la seua comarca és una miniàrea com la Plana (Castelló, Vila-real, Borriana, Almassora, Benicàssim…).

N.N.: Per a les Comarques Centrals caldria un altre model, ja que haurien de treballar com a governació amb quatre o cinc comarques de gestió, que haurien de coordinar les seues polítiques dins d’aquesta governació.

• Aquesta possible organització que proposeu implica la desaparició de les regidories?

“Tenim una dimensió basada en l’economia de carro, i necessitem unitats de gestió més potents per a fer front als reptes que tenim”

J.S.: Clar. En un model d’aquest tipus sobren la tira de regidors i assessors. I no hi haurà duplicitat entre les administracions, sempre que siguen realment administracions. Però cal fer números. Això no vol dir que hi haja menys representació política. El que sí que hi ha, des del punt de vista de la gestió, és un excés de responsables. En aquest sentit, l’administració local en aquest país té un defecte quasi genètic, i és que els polítics no poden posar-se els maneguins sinó que han de fer política, i la política es fa al carrer amb els ciutadans. Els expedients els resolen els tècnics, i tu demanes comptes als tècnics. No pot ser que el regidor de Medi Ambient signe les contractacions d’un clavegueram; el que ha de dir el regidor és quin clavegueram fa falta, però ell no és un funcionari.

N.N.: En un ajuntament important del país, ens hem trobat que l’arquitecte municipal és el que marca la política, posa els entrebancs i els límits. I el regidor va fent les gestions pel carrer a veure si poden traure això o allò. I unes altres qüestions: pot tenir la mateixa política turística Torrevella que Ontinyent? Té sentit mantenir dividit el sector tèxtil en dues províncies i tres comarques?… Això no pot continuar així. Com pot ser que els grans monopolis o empreses facen el que els done la gana en aquest país? Doncs clar, si un ajuntament ha de parar una línia d’alta tensió ell a soles, o un gasoducte, o l’autovia… Com ha de parar ell això? Doncs impossible. I si et poses burro perquè ets valent et diuen: a tu què et fa falta, que et cobrim la piscina? Doncs la cobrim i arreglat. El nivell de corrupció també té a veure amb això, amb aquesta falta de capacitat de poder real de moltes administracions per a fer front a aquestes qüestions. Tenim una dimensió basada en l’economia de carro, i necessitem unitats de gestió més potents per a fer front als reptes que tenim.