Entrevista a: Lluís Medir Tejado / 5 de desembre de 2017

• Què pensa de la reforma del règim local de 2013? Quines implicacions ha tingut?

“La reforma del règim local de 2013 ha complicat molt i durant molt de temps la gestió ordinària dels municipis”

La reforma del règim local de 2013 jo crec que va néixer com a resposta a una crida internacional: la Unió Europea demanava mesures i un dels llocs fàcils, o allà on aparentment es podia aplicar amb més visibilitat, va ser en l’àmbit dels municipis, que és on tens 9.000 ens amb pressupost propi, despesa pròpia i competències pròpies.

Cada cop s’ha vist més clar que va ser una manera de fer visible que es donava resposta a Europa, que va ser per a dir “fem coses per redreçar la nostra situació econòmica com a Estat”, però és clar que no era una proposta pensada ni estructurada. Ha quedat clar, perquè la reforma s’ha vist truncada en les seves parts econòmiques principals des de fa un parell d’anys amb la famosa carta del director general d’Administracions Públiques. En aquesta es deia que, de moment, la implementació de la norma quedava en suspens, a l’espera de poder calcular i gestionar la quantitat de canvis que implicava per al món local. Va néixer amb la voluntat de controlar, recentralitzar, racionalitzar, en diuen, però alhora va néixer morta perquè era d’aplicació impossible tal com estava plantejat fer en un parell d’anys i a la quantitat de municipis on s’havia d’adaptar.

Tampoc tenien els municipis les capacitats tècniques necessàries. Els efectes implementadors han estat nuls, i en canvi els efectes polítics (que era el que es buscava) han estat molts. Es volia enviar un missatge a Europa i fer veure que s’estava fent alguna cosa. I les implicacions pràctiques han estat, bàsicament, que s’ha complicat molt i durant molt de temps la gestió ordinària dels municipis.

• Perquè, quin hauria estat el resultat, si s’hagués aplicat?

És que, tal com estava pensada, era impossible aplicar-la, perquè demanava una concreció inabastable, com per exemple el cost específic del servei per a saber qui n’havia de ser el titular… Coses de molta complexitat. Ni tan sols les diputacions estaven d’acord a haver de prestar serveis, perquè tècnicament no han de fer-ho, són entitats que han de coordinar. Les comunitats autònomes també es van rebel·lar, van fer una interpretació pròpia de la norma, perquè generalment són molt zeloses de les seves competències, i van intentar fer de topall i de facto estaven aturant la norma. En diverses escales el joc d’interessos era molt gran. Per tant, l’intent de reforma va ser un desastre.

• De quina manera és vàlida l’estructura competencial actual per als ajuntaments?

És disfuncional: el fet que es corresponguin amb els trams de població no respon a la complexitat del món local. Un poble amb 3.000 habitants i amb unes condicions orogràfiques determinades té una realitat, i un altre també amb 3.000 habitants però amb altres condicions en té una altra. Si hi ha grans extensions de terreny o no és una altra variable… En fi, hi ha mil variables que no es tenen en compte més enllà del volum de la població. A més, de fet, com que els ajuntaments acaben fent moltes més coses de les que legalment han de fer, les competències plantejades així no són reals. I això cada cop és més difícil d’entomar, perquè la realitat és que la proximitat fa que s’hagin d’assumir problemes que no estan encotillats en una norma, per tant no sé exactament com s’han de modificar, però una llista només en funció del nombre de gent és una estructura poc real.

• Quins dels serveis que presten els ajuntaments haurien de cedir-se a administracions de més nivell i quins haurien de descendir al nivell municipal?

“Tot allò que són serveis a la persona hauria de ser gestionat a nivell local”

Fa de mal dir, això, però crec que tot allò que són serveis a la persona hauria de ser gestionat a nivell local. Potser no cal que el disseny del servei o de la política pública sigui estrictament local, però sí la gestió. I això implicaria ampliar molt les plantilles, donar molta més força política als ajuntaments… El model seria el dels ajuntaments nòrdics, que no són els que més autonomia política tenen, però sí de gestió.

Transports, per exemple, caldria que fos un aspecte més coordinat. Les policies locals són una altra font de problemes: es podria intentar fer un tipus de mancomunitats, que estan prohibides per llei, però estaria molt bé que es poguessin coordinar per qüestions de despesa, etc. Tindria sentit que no fos a càrrec de cada municipi.

Llavors jo crec que, d’una banda, és absolutament necessari que els ajuntaments tinguin la gestió dels serveis a les persones, i que la tinguin amb capacitat de pressupost i tot allò que fos necessari per a poder facilitar la millora en la relació amb el ciutadà. Altres coses com el transport, l’aigua, l’enllumenat… podrien gestionar-se de manera més mancomunada, tenint en compte la immensa diversitat de municipis que hi ha. Caldria anar pensant-ho quirúrgicament, fins i tot, sobre el territori, amb deteniment. L’altra opció és fer lleis a la francesa, on, per cert, els ajuntaments el que fan és mancomunar tots els serveis que poden, i ho fan de manera autònoma.

• Llavors, l’estructura ideal seria aquella que té present l’especificitat de cadascun dels municipis, o si més no zones, grups de municipis… Per tant, parlar de competències pròpies o impròpies…?

Jo crec que aquests conceptes són més aviat de l’àmbit de la discussió acadèmica. Teòricament l’autonomia d’un municipi es mesura en funció de quantes competències pròpies té, però això pot ser interessant a nivell teòric, i per a l’acadèmia, però pot arribar a ser molt limitant. Jo seria partidari d’una provisió molt local dels serveis, més enllà de les competències. I és igual si la competència és de la comunitat autònoma, perquè potser la gestió té més sentit que sigui de l’ajuntament.

• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però, quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?

“La Llei d’hisendes locals no ha respost a les necessitats dels municipis i fa molts anys que es demana un acord de finançament molt més profund, i això passa per uns tributs amb forta càrrega impositiva”

Els ajuntaments estan totalment infrafinançats. La Llei d’hisendes locals no ha respost a les necessitats dels municipis i fa molts anys que es demana un acord de finançament molt més profund, i això passa per uns tributs amb forta càrrega impositiva. Per exemple, tenim l’IBI que està bé, però que depèn del valor cadastral. Per què no es pot ampliar la capacitat de finançament amb impostos com la taxa turística? En el cas de Catalunya, d’Espanya o de tot l’arc mediterrani és un escàndol que la taxa turística no sigui una taxa municipal. Això no passa enlloc, a tot arreu la taxa és municipal i el municipi la gestiona. Hi ha municipis que pel turisme tripliquen la població i, és clar, amb el mateix pressupost és impossible un manteniment adequat: això és un despropòsit! És un miracle que els carrers estiguin nets. A més, aquesta taxa es recapta localment, llavors, per què l’han de tenir les comunitats autònomes? Cert és que la Generalitat necessita diners, però té més marge per a treure’n d’altres llocs. Per exemple, els municipis es fan un fart de canviar canonades per la quantitat de gent que les fa servir, i això és fonamentalment pel pes del turisme. També caldria una participació municipal real en impostos com l’IRPF o l’IVA.

• Això caldria que anés acompanyat d’un canvi de competències?

Jo crec que no, que amb el que fan, si estan dotats pressupostàriament, ja tenen molta feina. Caldria un augment de plantilles i d’administració, també.

• Considera que l’actual relació dels ajuntaments amb administracions d’escala superior (diputacions, Generalitat…) és la correcta? Què hauria de canviar en aquesta relació?

Pel que fa a relacions intergovernamentals jo no hi veig problemes. El problema és que si tens ens que no tenen prou recursos, es creen relacions de dependència per necessitat de finançament. D’altra banda, quan mires per àmbits polítics, veus que la dependència existeix, però que no hi ha biaixos ideològics. Per exemple, amb el tema de les llars d’infants, el desplegament de serveis s’ha fet d’una manera relativament bona.

• Quina seria l’organització territorial (comarques, àmbits funcionals, províncies) més convenient per als municipis? Poden tenir-hi encara algun paper les diputacions?

Amb les vegueries no nascudes tindríem un munt de nivells, sí. Caldria que les províncies es tornessin vegueries. Hi ha comarques que tenen molt de sentit i d’altres que no. Per exemple, el Consell Comarcal del Barcelonès té poc sentit: tenen molt de pressupost i fan coses, però no tenen ni la meitat d’impacte que altres de muntanya, per exemple. Jo crec que el disseny que es va fer de les vegueries era molt encertat.

• Quin seria el valor afegit, pensant en la comparació entre diputacions i vegueries?

“Les vegueries eren més dúctils, responien a les lògiques internes de moviment de persones, més ajustades a les necessitats del territoris”

Jo crec que les vegueries estaven fetes pensant en el territori tal com és actualment. Les diputacions van respondre a una realitat de fa molts anys. Les vegueries eren més dúctils, responien a les lògiques internes de moviment de persones, més ajustades a les necessitats del territoris.

• Finalment, doncs, tot gira entorn de l’especificitat del territori, no?

Sí, i més en un país com el nostre, on l’interior s’està despoblant, tota la població és a la costa. Se’ns està despoblant el territori, però això no està dins de l’agenda política.

• Considera suficientment articulades les àrees metropolitanes? (Concretament la de Barcelona, però també les altres de l’EURAM). De quina manera es podrien optimitzar a través de reformes legals?

No, no estan ben articulades. A Barcelona, tenim un munt d’àrees funcionals, espais sense la institucionalització pròpia de l’Àrea, però amb components d’Àrea. Crec que tot això valdria la pena encaixar-ho. Les vegueries, les comarques, les mancomunitats… Crec que l’Àrea Metropolitana de Barcelona és molt clara, però en podria haver-hi d’altres, el tema és com encaixar-les perquè no hi hagi ni disfuncions ni duplicitats. Cal pensar-ho tot i encaixar tots els nivells administratius.

• Creu que caldria reduir el nombre de municipis? Quines solucions legals es poden desenvolupar en aquest sentit?

“No reduiria el nombre de municipis. Tens gran capacitat de generar cultura i coneixement polític, és un bé tenir mil nuclis relativament ben definits”

No reduiria el nombre de municipis, tot i que suposo que alguns economistes diran que sí. Tenim nou-cents municipis amb alcaldes i regidors, i això com a cultura política és molt important. Perdre això per motius econòmics és un despropòsit! Tens gran capacitat de generar cultura i coneixement polític, és un bé tenir mil nuclis relativament ben definits. No hi veig motius per a eliminar-ne. Quin mal fa l’existència de diferents municipis? Tindria sentit fer “desaparèixer” l’Hospitalet de Llobregat, per exemple?

• La major part de la gent d’economia entrevistada proposa estructures supramunicipals que responguessin a necessitats específiques.

Fa vuit o deu anys es proposava la fusió de municipis, de fet la reforma preveia això. No s’ha fusionat ningú, però! Hi havia uns criteris de fusió, un extra en el pressupost, però no s’ha fusionat ningú. És veritat que el més òptim és mancomunar serveis… i aquí hi ha marge.