Entrevista a: Maite Vilalta Ferrer / 4 de desembre de 2017

• Tenint en compte les competències que actualment tenen els ajuntaments, els serveis que realment acaben donant i els que considera que podrien donar millor que una altra Administració, quins serveis cediria a administracions de més nivell i quins demanaria per als ajuntaments? (evidentment, entenem que la resposta és diferent en funció de la grandària poblacional).

“La Llei reguladora de les bases de règim local és un marc complex i en moviment”

Aquesta pregunta exigeix una resposta per parts, perquè el marc competencial determina en gran manera de què parlem. La Llei reguladora de les bases de règim local és de l’any 85, i jo l’he definida molts cops com un marc complex i en moviment. Complex perquè és diferent segons el volum del municipi i perquè el marc d’obligatorietat canvia en funció d’això. La complexitat no és una condició negativa, però si des de les competències es fa un plantejament complex, el finançament també acaba sent-ho i, per tant, aquí tenim un primer problema. A més a més, els municipis “poden fer” (és important la forma verbal que he fet servir) tot allò que calgui per a la ciutadania. Això encara afegeix més complexitat, perquè què passa si els municipis es posen a fer el que poden fer? D’on treuen els recursos?

“Hauríem de començar per definir si els governs locals han de tenir un marc competencial propi ben delimitat”

Estudis que he tingut el privilegi de poder dirigir sobre la despesa no obligatòria, per tant sobre aquest “poden fer”, de l’any 2010, per exemple, ens mostraven que aquesta “activitat possible” era un 30% de la despesa dels nostres municipis. Per tant, el marc competencial no està massa definit i això vol dir que, d’entrada, hauríem de començar per definir si els governs locals, com qualsevol govern, han de tenir un marc competencial propi ben delimitat, i la meva resposta és que sí.

En el moment de redacció de la llei, als anys vuitanta, es pensava que els municipis havien de fer allò que estrictament s’havia prescrit: recollir deixalles, etc. Però avui, que es desenvolupen tants serveis socials i d’altre tipus, caldria revisar aquest marc de regulació.

L’altra cosa que li deia és que aquest marc competencial s’ha mogut, perquè els parlaments poden legislar. Per tant han variat les competències sense que això hagi repercutit en un moviment també de recursos. Així doncs, allò que els legisladors dels anys vuitanta pensaven està molt lluny del que ara hi ha, tant en la legislació com en l’activitat real dels municipis. Això demostra que el procés de descentralització a l’Estat espanyol ha anat en una sola direcció, que és del govern central a la creació de les comunitats autònomes, i hem oblidat tot allò que passava al món local. La presència del món local dins el sector públic està sobre el 13%. Als països federals hi participen amb un percentatge força més elevat.

“El procés de descentralització a l’Estat espanyol ha anat en una sola direcció, que és del govern central a la creació de les comunitats autònomes, i hem oblidat tot allò que passava al món local”

Per tant, ja que es demostra que els municipis exerceixen una activitat que té a veure amb el benestar social, caldria que es reconegués que això és així i es modifiqués el marc competencial i de recursos. De fet, el nostre Estatut d’Autonomia reconeix per primera vegada aquest marc i cita ja algunes de les competències que es poden desenvolupar a escala local: malgrat tot, però, tot això encara està pendent de desenvolupament i, en alguns casos, com en el d’educació, pendent fins i tot de ser previst pel mateix Estatut.

Cal que la presència del món local passi del 13% al 20%, que seria la mitjana als països federals, i això suposa que hauríem de transferir les competències vinculades als serveis de les persones. Però llavors ens hem de preguntar si els municipis tenen la mida per a poder fer-ho i, probablement, la resposta és que no. Tenim un munt de municipis de menys de 1.000 habitants i la carta municipal europea ja ens diu que això s’ha de revisar si han d’assumir determinats serveis. Jo penso que la supramunicipalitat és la millor fórmula per al nostre país.

Cal definir quins són els ens locals i què fem, per exemple, amb les diputacions. Quan marxem a uns altres indrets a parlar del sistema de finançament local, per exemple, el primer que et diu un suec és que allà tenen municipis i comtats, i qui fa la feina són els comtats. Primer, doncs, hem d’aclarir l’embolic que tenim muntat aquí i cal destacar que això és competència del Parlament de Catalunya. Un cop tinguem clar qui som, doncs, parlem de competències. És necessària una reflexió sobre la importància i les potencialitats del món local abans de pensar en les seves competències: parlem, primer, de com ens organitzem territorialment, creem els òrgans que calgui i definim-ne després competències.

• En el moment en què som, és viable que el Parlament decideixi sobre l’organització territorial?

“Cal reforçar el paper del Parlament de Catalunya per reforçar el món local”

Jo sempre dic que, si hi ha una diferència clara entre l’Estat en què som i un Estat federal, és la relació entre el món local i els governs de les comunitats autònomes, el que serien els estats als països federals. En aquests, tot allò que fa referència al món local és competència de l’Estat federal, no de l’Estat central. Per tant, la pregunta que em planteja és clau: estem disposats a anar cap a una estructura com la que tenen els països que tenen aquests tres nivells? Això passa, doncs, per reforçar el paper del Parlament. Passi el que passi amb la qüestió territorial, al nostre país cal reforçar el paper del Parlament de Catalunya per reforçar el món local. En aquest sentit, cal recordar que l’Estatut del 2006 ho plantejava: se centrava a reforçar la vinculació entre la hisenda de la Generalitat i la local, cosa que el Tribunal Constitucional va frenar. Cal muntar i dissenyar la relació fiscal entre la hisenda de la Generalitat i la dels municipis, passi el que passi: tant si això acaba sent un Estat independent com si no. Catalunya no pot prescindir de la força dels municipis. L’altre dia comparava l’Estatut actual i el dels anys trenta, i hi veia més en aquell moment una visió conjunta de la hisenda dels municipis i la de la Generalitat. Allà hi havia ja el PUOS (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), que era dissenyar conjuntament tota la hisenda de la Generalitat i la dels municipis… I aquí hem viscut, per qüestions polítiques, d’esquena a aquesta necessitat. Tant si es tracta d’una nació amb estat propi com si no, és clau aquest element. Ens cal algú que comenci a pensar què vol dir això.

• En trobades monogràfiques que ja hem fet amb ajuntaments, hi ha un consens molt evident en relació amb el finançament: els ajuntaments de l’Estat espanyol estan infrafinançats. Però, quina és la part que hauria de correspondre a les administracions locals? Això ha d’anar acompanyat d’un increment de competències?

“Penso que primer hem d’aclarir quins són els ens locals, després quin marc competencial tenen i després quin finançament”

Penso que primer hem d’aclarir quins són els ens locals, després quin marc competencial tenen i després quin finançament. Fins i tot si ens quedéssim amb el model actual caldria reformular tot això. S’està aplicant una llei de l’any 1988 sobre finançament, només reformada un cop l’any 2002. El model de finançament autonòmic s’ha anat reformant aproximadament cada cinc anys, i en canvi no s’ha actualitzat el model de finançament local, malgrat els canvis socials i econòmics. Els alcaldes d’avui s’han posat a prestar serveis inimaginables l’any 1988.

L’altre aspecte és que, a banda de replantejar la quantia, cal valorar d’on ve aquesta quantia. Els cinc impostos que constitueixen el cistell tributari dels municipis estan completats per una subvenció de l’Estat: en el cas de Catalunya, el cistell aporta un 53% del total d’ingressos, per tant queda molt de recorregut. És important que el cistell pesi més, perquè això permet una relació molt visible entre ciutadans i municipi: exigeix eficiència, rendició de comptes, etc. Falta, doncs, insistir que cal que es faci més gran. L’IBI aporta el 66% de tot això: està bé que el gruix pivoti sobre la propietat?…. Si els serveis que fan els ajuntaments tenen molt a veure amb el benestar, seria més lògic que el cistell pivotés sobre impostos relacionats amb la renda, cosa que tenen els països federals. Cal mirar la mida dels nostres municipis, però caldria que hi hagués una combinació més gran, dins el cistell, entre renda i propietat.

D’altra banda, la subvenció que reben els municipis del Govern central (els municipis han rebut un global d’uns 2.700 milions d’euros, a Catalunya) s’hauria de repartir de manera anivellada. Els municipis que tenen una capacitat fiscal molt elevada reben més recursos. Excepte als EUA, arreu del món això s’anivella. Són models que fan compatible l’autonomia però que alhora accepten cert anivellament. La nostra subvenció no funciona així i jo proposaria que, quan es fes una reforma, això es replantegés també. Hi ha anivellament entre comunitats autònomes i, en canvi, en el món local, no. L’Estatut d’Autonomia de 2006, en l’article 219, deia que els recursos havien de passar a ser de la Generalitat i que això garantiria l’anivellament a través de modificacions legislatives del Parlament de Catalunya. Això ho va aturar el Tribunal Constitucional.

• Quines estratègies poden adoptar els ajuntaments per incrementar els ingressos sense col·lidir amb la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local?

Hi ha interventors i altres agents que crec que en fan una valoració positiva. Que els municipis no assumissin competències si no tenien els recursos és part de la reflexió, però crec que cal anar més enllà. Els municipis que s’han posat a fer coses fora de les seves competències, per atendre les necessitats, caldria que haguessin estat valorats i finançats, no plantejar-ho a l’inrevés tal com fa la llei. Si organitzéssim qui ha de fer què, ja no caldria aquesta llei. A banda que aquesta llei ha creat molta confusió perquè no hi havia, per exemple, càlcul real de costos.

• Quins models de finançament local d’altres països considera més adequats? Són extrapolables a casa nostra?

“L’autonomia financera és clau. L’altra qüestió seria l’equitat tant horitzontal com vertical”

Per mi, un cop dissenyat qui fa què i el marc competencial, el model de finançament hauria de ser el que complís una hisenda descentralitzada, que donés autonomia als nostres municipis, per exemple, repensant el cistell dels impostos locals, introduint-hi la renda. L’autonomia financera, per tant, és clau.

L’altra qüestió seria l’equitat tant horitzontal com vertical; és a dir, assegurar que els municipis tinguin els recursos suficients per a cobrir les competències que tenen assignades i que els tinguin, també, en termes de capacitat fiscal. També caldria tenir en compte mecanismes institucionals i tècnics que prioritzin la coordinació. Això passa pel Senat. Cal veure si el Senat representa els municipis. Demanaria que el model fos transparent, que la ciutadania l’entengués. La ciutadania hauria de saber què fa qui: què fa la diputació, el municipi, l’àrea metropolitana, etc. I que tot això fos entès per les persones que l’han de fer funcional. També cal que es respectin els pactes: si es diu que els municipis han de fer determinades coses, cal que això es respecti lleialment, i si no, que s’entengui que la deslleialtat serà cap a la ciutadania. Per exemple, tenim la Llei de la dependència, aprovada al Congrés dels Diputats, que es queda tan ampla quan diu “…i això ho faran els municipis”. Val, quina deslleialtat és aquesta, que crea una llei per a cobrir determinades necessitats des dels ajuntaments i no dona recursos suficients? Algú ha revisat si els municipis tenen els recursos necessaris? En aquest país passa molt que no es compleixen els pactes.

• En termes de finançament, quina seria l’organització territorial (comarques, àmbits funcionals, províncies) que més convindria a les localitats petites? I a les grans? Hi poden tenir encara algun paper les diputacions o són definidament obsoletes?

“Cal una estructura supramunicipal segur, perquè aquí no és viable fusionar. Si aquesta estructura és província, vegueria o no, ja ho pensarem”

Si ens fixem en els estats federals, si Catalunya acabés sent independent, m’imagino els municipis i un esglaó de govern local intermedi que pogués prestar serveis com educació, els socials, etc. Jo entenia que l’Estatut de 2006 apostava per les vegueries. No sé si això seria recuperable o no, i què suposaria respecte de les diputacions. Caldria repensar competències, però jo crec que no són prescindibles les diputacions. Les subvencions que reben els municipis de la diputació per a inversió ja són més altes que les que reben de la Generalitat. Cal una estructura supramunicipal segur, perquè aquí no és viable fusionar. Si aquesta estructura és província, vegueria o no, ja ho pensarem. Ara mateix, no es poden eliminar les diputacions per la tasca que fan.

• En aquest sentit, considera suficientment articulades les àrees metropolitanes? (als que pertoqui, i citant l’àrea metropolitana concreta)

Jo crec que si en algun cas està del tot està justificat que hi hagi una àrea metropolitana que funcioni com a tal, és en el cas de Barcelona. Ens adonem que hi ha un conjunt de serveis que fan servir els ciutadans que viuen en una àrea molt integrada i, per tant, la teva vida, siguis d’on siguis, és molt similar a la que fan en un altre municipi de l’àrea. Esta més que justificada.

Com funciona?: els serveis de recollida de residus, transport, etc. crec que funcionen molt bé. Una altra cosa és que crec que hauríem de repensar el model de finançament. D’on venen els recursos de l’Àrea Metropolitana? Cal repensar aquest model de finançament excessivament basat en l’IBI. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat la renda mínima garantida. Des d’un punt de vista teòric està molt bé, però seria molt millor des de l’Àrea Metropolitana per a crear equitat, perquè, si no, hi haurà un flux de mobilitat de gent que vindrà a Barcelona per obtenir-la, i l’equitat no és això, sinó equilibrar tota aquesta àrea. Crec que en qüestions d’equitat i de prestació de serveis l’Àrea Metropolitana té un potencial molt gran. El model de finançament, però, s’hauria de revisar i aquí podem aprendre de les àrees metropolitanes d’altres llocs.

Crec que calen canvis en profunditat, i una de les funcions de la Universitat és assenyalar-ne els camins. Podem anar fent petits canvis, però cal pensar en una reforma eficient i profunda. És una mica frustrant, perquè fa molts anys que anem dient això i, per tant, arribem a la conclusió que falta lideratge, o un veritable projecte del món local, real, dins de l’estructura d’un estat compost. Ja entenc que el que assenyalo requereix un mitjà termini, o un canvi que pot passar per la constitució federal o un canvi d’estatus.

• Fora de guió, i arran d’això, en l’actual moment, més que una qüestió de voluntat política, sembla que la ciutadania també empeny perquè hi hagi un canvi en el món local, no?

“Comparant el que fan els municipis avui amb el que feien, queda clar que això és per la ciutadania. Quan la gent té un problema va a l’ajuntament, i aquest govern no pot mirar cap a una altra banda”

Jo confio en l’impuls que ve de les demandes que fa la ciutadania. Els darrers fets a Catalunya posen en evidència que és una ciutadania organitzada. De moment, hem de recuperar les institucions d’autogovern. Jo estic esperonada perquè penso que algun dia es donaran les circumstàncies, precisament perquè es fa evident des de la ciutadania. Comparant el que fan els municipis avui amb el que feien, queda clar que això és per la ciutadania. Quan la gent té un problema va a l’ajuntament, i aquest govern no pot mirar cap a una altra banda, per tant per la via dels fets els ajuntaments han demostrat la voluntat de servir la ciutadania. Cal el reconeixement institucional i un model de finançament adequat perquè els ajuntaments tinguin els recursos necessaris per a seguir fent allò que fan. Què passaria si l’educació es fes a escala local? Molt probablement, la xifra del 13% que té l’Administració local respecte del total pujaria. Queda molt per fer, però tot és possible i per això hi som.

• Creu que caldria reduir el nombre de municipis? Seria un estalvi com s’ha argumentat des d’algunes perspectives? En quin sentit?

“La mida òptima d’un municipi és la que sap aprofitar millor l’economia d’escala”

Això ho hem treballat, també: quina és la mida òptima d’un municipi? La que sap aprofitar millor l’economia d’escala. Haver de recollir cada dia les deixalles en un municipi de 100 habitants, per exemple, és no aprofitar bé les economies d’escala. És important tenir en compte la mida, per a pensar el finançament adequat. Això no vol dir, però, que no puguem respectar la mida que tenen ara, però fent coses en xarxa, perquè el model de finançament fos més adequat. Hi ha també les mancomunitats, cosa que demostra que els municipis voluntàriament s’enxarxen (perquè la mancomunitat és voluntària). Per tant, no és imprescindible reduir el nombre de municipis, sinó harmonitzar-ho tot millor amb la cooperació.