Entrevista a: Mariona Tomás Fornés / 20 de desembre de 2017

• Quina seria l’organització territorial (comarques, àmbits funcionals, vegueries, províncies) que més convindria a l’àmbit metropolità?

“Als països nòrdics, els ajuntaments tenen moltes competències. Gestionen la majoria d’àrees (educació, salut, etc. ) i, per tant, la gent, com que veu que els ajuntaments tenen molt de poder, els acaben acceptant”

Per respondre això, primer cal preguntar-se ‘per a qui més convenient?’. Els dissenys que es fan des dels despatxos i que són racionals solen estar allunyats d’allò que vol la ciutadania, qui viu al territori. Per tant, qualsevol reforma territorial xoca amb la població. Normalment la planificació es fa des de l’administració de manera molt tècnica, però la gent el que vol sempre és la proximitat del poder que els representa. Les fusions poden posar en perill això, per això són refusades. També s’hi barregen les qüestions identitàries, els interessos de poder des dels propis representants polítics de no cedir càrrecs, competències, etc. Per tant, aquest tema sempre és conflictiu, perquè es confronten la visió del que dissenya amb la de qui experimenta les polítiques.

Als països nòrdics els ajuntaments tenen moltes competències. Gestionen la majoria d’àrees (educació, salut, etc. ) i, per tant, la gent, com que veu que els ajuntaments tenen molt de poder, els acaben acceptant. Aquí la manca de recursos dels ajuntaments és un dels grans problemes. A Canadà hi va haver un moviment ciutadà molt gran en contra de la fusió de municipis. Canviar els límits territorials és difícil, però, aquí, abans del franquisme, es van afegir els municipis dels voltants de Barcelona, que avui són els districtes, després es va fer a Madrid també. Però si s’hagués plantejat aquí després del franquisme, hagués estat un gran problema polític perquè precisament durant la transició quan els moviments veïnals van ser claus i si els nous representants polítics haguessin fet una proposta així haguessin perdut suport social.

La fórmula és la creació de governs de segon nivell, fent polítiques per tot el conjunt metropolità, però mantenint tots els municipis. És la fórmula per no tenir tanta oposició. Al Quebec es va fer una fusió per la força i es va generar tanta oposició que va haver un nou govern que va prometre desfer la fusió: va ser un desastre a nivell polític.
Cal pensar sempre que la gent se sent del seu territori, i en l’entorn urbà també. En el cas del Quebec, a més, hi havia no només qüestions econòmiques, sinó culturals i lingüístiques, per la divisió entre la zona francòfona i la zona de parla anglesa. Finalment es va resoldre preservant, bàsicament, la dimensió identitària.

Aquí, que de tant en tant algú surt i parla de la possibilitat de fusionar municipis, cal que es busqui una coordinació metropolitana més forta. Per exemple, la qüestió ambiental no té sentit tractar-la a escala local, ha de ser a escala metropolitana. Nosaltres, en la recerca, constatem que la gent no vol ser absorbida per la ciutat de Barcelona: si a la gent l’allunyes del poder no se sent representada.

• Hi ha, doncs, també, un rerefons de competències, no?

Doncs sí, però el problema aquí és que no hi ha competències exclusives. Ajuntament, Àrea, Diputació, Generalitat… cadascuna d’aquestes institucionsté el seu projecte sobre la qüestió de les Smart Cities. És un gran tema, com el mediambiental, i necessitariea una reforma integral. El fet que les competències estiguin compartides en residus, en mobilitat… dificulta. Caldria que hi hagués una política metropolitana clara, en tots aquests temes. Per exemple, caldria que a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hi hagués una mateixa zona verda, o un sistema unificat de Bicing [servei de bicicletes públic de la ciutat de Barcelona]. Quan això es debat en els plenaris municipals, els municipis diuen que no, per un tema de competències. Ara amb l’acord sobre zones de baixa contaminació, per exemple, caldria que els diferents alcaldes acceptessin impulsar polítiques similars, perquè no té sentit que es faci administrativament des de l’Àrea: però caldria abans fer pedagogia perquè tothom entengués que finalment aquestes polítiques són en benefici de la ciutadania, i els alcaldes, doncs, no arrisquessin la seva imatge i les apliquessin.

En definitiva, hi ha necessitats comuns a tots els municipis i necessitats específiques: No tots els municipis tenen les mateixes necessitats: els municipis que tenen necessitats respecte a les platges, els que les tenen respecte a Collserola… Són requeriments diferents, però caldria una estructura que permetés els acords i alhora la satisfacció de tots els processos.

• De fet, l’Àrea Metropolitana és la gran desconeguda per a la ciutadania, no?

“Caldria repensar a escala d’àrea metropolitana la dimensió política, perquè de moment, és una estructura molt tècnica”

Quan Maragall va ser alcalde va fer molts esforços perquè la gent conegués la Corporació Metropolitana de Barcelona-CMB (llavors es deia així): premis, apareixia a les targetes el logo de la CMB, etc. Tot i això, en els resultats d’enquestes posteriors es va evidenciar que ningú sabia ni què era, ni que en Maragall n’era president!

Caldria repensar a nivell d’Àrea Metropolitana la dimensió política, perquè de moment és una estructura molt tècnica. Crec que es va prenent consciència que és un àmbit administratiu important, però no és gens coneguda i caldria repensar la seva dimensió, que fos, a més d’una estructura tècnica, també una de política. Ara s’està fent novament propaganda per donar a conèixer l’Àrea, però segueix sent difícil perquè aquí a Catalunya la ciutadania se sent identificada amb el seu municipi, amb el seu alcalde, i després, ja pensa en l’escala territorial catalana. A la gent no li calen més representants. Als polítics també els va molt bé això, perquè, per exemple, inauguren plans d’ocupació amb el logo de l’AMB, però es fan la foto els alcaldes, que són aquells als qui la gent vota.

En aquest moment de desafecció política, també seria difícil crear una altra estructura. No és el moment, i per això és complicat, perquè si vols fer polítiques que alterin la vida de la gent, calen recursos, estructures i reconeixement de la ciutadania. La notícia que la ciutadania rep és la de les decisions finals, allò que afecta al municipi, però la gent no sap que aquestes polítiques venen de l’Àrea, perquè qui ho aplica és el municipi. Per tant caldria també molta més pedagogia.

Un altre inconvenient important és que l’Àrea Metropolitana no té la dimensió real: la gent es mobilitza diàriament al llarg d’un territori més ampli que el de l’actual AMB, (Rubí, per exemple, Sabadell, etc.) i, per tant, malgrat que l’estructura política sigui molt difícil d’aconseguir, totes aquestes qüestions caldria tenir-les en compte.

En la relació comparativa que es fa entre l’Area Metropolitana de Barcelona i la Ciutat de Madrid , l’AMB ha pogut demostrar que, gràcies a aquesta estructura supramunicipal, pot treballar amb millors resultats en termes d’inclusió social a les seves perifèries. És una estructura molt vàlida, doncs, però hi ha molts elements que s’haurien de tenir en compte perquè fos realment reconeguda i operativa.

• Què li faltaria a l’àmbit metropolità de Barcelona per guanyar en termes de governança local? En quines àrees les debilitats són més notòries?

“Caldria assumir que Catalunya és un territori urbà i caldria aplicar polítiques en aquest sentit”

Jo penso que caldria trobar polítiques concretes i anar implementant mesures, projectes en escales variables. Però per fer això, cal voluntat per part dels municipis. L’altra opció és que la Generalitat assumeixi aquesta estructura, però reconeixent i assumint la urbanitat de Catalunya, perquè, de fet, el territori rural està pràcticament despoblat. Caldria assumir que Catalunya és un territori urbà i caldria aplicar polítiques en aquest sentit. Jo penso, però, que això seria molt difícil d’aconseguir.

La nova empresa d’habitatge que s’ha creat l’ha impulsat l’AMB perquè els municipis estaven coartats per la llei de 2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), però han calgut socis privats. L’AMB té el sòl i per construir s’ofertarà a empreses privades, però amb les limitacions dels lloguers. No és mercat lliure, estarà regulat. Si s’ha pogut fer amb això, cal pensar que es poden fer altres coses semblants (l’abast, però, també cal pensar-lo, perquè al final em sembla que es tracta de 3.000 pisos per lloguer, que és molt poc).

A París, per exemple, s’està construint un metro radial per connectar els municipis i afavorir la mobilitat, perquè la gent no hagi de passar per París. En canvi aquí es farà ara una gran inversió en ferrocarril per al tram plaça d’Espanya-Passeig de Gràcia, però no es pensa en connectar per exemple Tarrassa i Sabadell.Així doncs, ens cal una mentalitat nova, que tingui present la importància de l’Àrea Metropolitana, cohesionada, amb polítiques conjuntes i això no es veu, encara.

• Llavors, finalment, anem a parar a un tema de competències?

“La llei de bases de règim local i la LRSAL diuen el que es pot fer i Hisenda especifica el que es pot recaptar, però tot allò referent a territori metropolità es deixa per regular-ho a escala autonòmica”

Sí, efectivament, competències, incentius,recursos… Aquí un altre tema és el paper de l’Estat espanyol en tot això: les competències locals són dobles. La llei de bases de règim local i la LRSAL diuen el que es pot fer i després Hisenda especifica el que es pot recaptar, però tot allò referent a territori metropolità es deixa per regular a escala autonòmica. Per tant, no hi ha cap política estatal sobre les àrees, ni cap cens en aquest sentit i, així, tot queda una mica diluït. Què es pot fer, llavors? Doncs hi ha una cosa que són els Contratos Programa, sobre transport públic: si els municipis decideixen mancomunar el transport, l’Estat els pot subvencionar. És un incentiu que existeix, però no es fa servir.

A València, per exemple, Ribó va dir que intentaria aprofitar aquest incentiu però crec que fins ara no s’ha fet res. Són incentius econòmics importants i caldria fer-ne ús, perquè això no seria interferir en les competències. De tota manera, costa molt entrar en aquest tema.

• Què afavoriria la cohesió social, doncs, i altres aspectes a nivell d’àrees?

“Crec que la Generalitat hauria de crear diferents àrees metropolitanes al llarg de tot el territori o promoure iniciatives conjuntes amb incentius econòmics, que els municipis vagin veient la importància del treball conjunt, mancomunat”

Crec que la Generalitat hauria de crear diferents àrees metropolitanes al llarg detot el territori, en part per neutralitzar la supremacia de Barcelona, però també per donar un marc i competències als territoris urbans. Això o incentives l’intercanvi entre els municipis. Promoure iniciatives conjuntes amb incentius econòmics, que els municipis vagin veient la importància del treball conjunt, mancomunat. S’està començant a plantejar, per exemple, la visió catalana del transporti això estaria bé. Si no hi ha acords entre ajuntaments, almenys la Generalitat hauria d’impulsar projectes, i sempre afavorint que siguin els ajuntaments els protagonistes, de manera que no hi hagi sensació que perden competències.

Per exemple, ara. la gran aposta metropolitana és el Besós i caldria intentar que els municipis treballin junts i, de fet, s’estan desenvolupant coses, però un mandat no dóna per molt, cal més continuïtat. Com a exemple, s’estan fent estudis de barris a partir de la mitjana de l’àrea, i això ha permès posar en evidència desigualtats: a Barcelona el 12% de nens estan en el llindar de pobresa. Fora de la ciutat de Barcelona és el 23%. Això obligaria a modificar la política social en l’escala metropolitana. Però si d’aquí un any canvia el govern de Barcelona, aquesta feina es perdrà. Caldrien acords quant a models de ciutats i d’àrees, més enllà de conjuntures polítiques.

• Com s’ha de tractar la qüestió del lideratge en una àrea metropolitana? Quin paper hi poden jugar els municipis de la corona metropolitana en relació a la centralitat de Barcelona?

Cal tenir en compte que la capacitat tècnica i de riquesa que té aquest ajuntament no la tenen els altres. Caldria, doncs, equilibrar aquest lideratge amb el reconeixement dels altres ajuntaments i amb una actitud de concertació. Això ho va intentar Pasqual Maragall, però no ho va aconseguir del tot. De fet, no caldria que l’Area la presidís Barcelona, però caldria pensar bé de quina manera canviar les dinàmiques de representació i dissenyar una estructura i unes polítiques que afavoriren veritablement a tots els municipis.

Ara tinc curiositat per veure què passarà amb la mesura de les baixes emissions, a veure com es valora, i si realment té un impacte en la població, perquè serà un indicador explícit i claríssim. Si s’aconsegueix, es demostraria la importància del treball conjunt. Cal fer polítiques metropolitanes, no només finançament metropolità: durant 20 anys va funcionar la mancomunitat amb aportacions dels ajuntaments a canvi de rebre diferents finançaments, però cal trencar aquestes dinàmiques.

• Sota la seua consideració, quina ciutat podria exercir com a referent a escala mundial en aquest aspecte?

Doncs la veritat és que no n’hi ha cap de model ni de referent. Totes les experiències tenen les seves limitacions.