Debat Àrea Metropolitana de Barcelona

Debat ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Data i hora: 11 abril, de 10:00 a 13:00 h.

Lloc: Fundació Pi Sunyer (Gran Via de les Corts Catalanes 491, Barcelona).

ASSISTENTS

Judit Coll Garcia – Regidora de l’Ajuntament de Dosrius
Asier Baiona Garcia – Tinent d’Alcalde i Regidor de Serveis Municipals de l’Ajuntament de Molins de Rei
Lluc Vicenç – Assessor de l’àrea d’Alcaldia de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès
Oriol Lladó Esteller – Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Badalona
Mònica Badia Cortada – Assessora de la Diputació de Barcelona
Albert Planell Sauri – Director de Serveis i Plans i Projectes de Ciutat a l’Ajuntament de Terrassa
Anna Coll Zabala – Regidora a l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat
Laia Martín Romano – Regidora de Medi Ambient a l’Ajuntament d’Arenys de Mar

ORGANITZACIÓ SOCIAL: PARTICIPACIÓ CIUTADANA

“Sempre que es faci participació sense uns objectius de transformació social clars es corre el risc de perdre la qualitat i l’essència d’aquests processos”

Les iniciatives d’innovació social més habituals a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), tal com passa a la resta del país, s’articulen al voltant dels pressupostos participatius. Aquests compten amb una llarga tradició, de més de 10 anys en alguns municipis com Arenys de Mar. S’argumenta que a vegades sembla que posar les partides pressupostàries a votació es fa per complir l’expedient i poder dir que s’han fet processos participatius, però no es generen canvis en el funcionament de l’Administració, en la seva organització ni en la creació d’una participació realment activa de la ciutadania. Es qüestiona la capacitat d’aprofundiment democràtic dels processos participatius, tal com es fan actualment. Sempre que es faci participació sense uns objectius de transformació social clars es corre el risc de perdre la qualitat i l’essència d’aquests processos.

Les limitacions i dificultats a l’hora de portar a terme processos participatius, tant per als pressupostos com per a altres processos, són comunes i compartides:

En primer lloc, es destaca el gran desconeixement per part de la ciutadania del funcionament dels governs municipals. Cal fer un treball previ de pedagogia, donant a conèixer les estructures bàsiques de govern, el seu funcionament i com es pot articular el procés participatiu, de manera que també desperti l’interès de la ciutadania. Es percep que una de les dificultats principals de la participació és el desconeixement dels temps i els processos interns, així com els conflictes que es poden donar entre diferents eines de planificació interna que apuntin a qüestions contràries a les sorgides de la participació; qüestions que impacten en la visió que té la ciutadania de la gestió que fa l’Administració local dels resultats dels processos participatius. Cal, doncs, fer bones i exhaustives campanyes de comunicació sobre els processos. Aquest fet pot dilatar molt els terminis i provoca que els processos participatius de qualsevol àmbit siguin lents i costosos. Els ritmes d’una participació profunda que generi canvis i un apoderament real de la ciutadania són molt lluny dels ritmes polítics i tècnics, que poden anar molt accelerats; i això fa que no es dediqui el temps necessari als processos participatius i comunitaris, i que no sempre s’assoleixi el grau desitjat de vinculació a les necessitats reals de la ciutadania.
En segon terme, hi ha debat i controvèrsia sobre la legitimitat i la validesa d’aquests processos participatius, ja que, en termes numèrics, la participació no és representativa de la població del municipi i no acostuma a ser superior al 10%. La validesa dels resultats pot ser qüestionada i desperten moltes crítiques entre els sectors que generalment es troben en l’oposició. Els equips tècnics de participació fan un esforç important per arribar al màxim nombre de persones possibles, incorporant-hi les entitats i associacions representatives. No obstant això, aquestes entitats no sempre representen les necessitats reals del veïnat, sinó d’aquells col·lectius més mobilitzats. Aquest fet entra en conflicte amb el caràcter eminentment numèric de la representativitat electoral, que s’esgrimeix més vàlida que no pas la dels processos participatius.

“Alguns municipis fan esforços per sotmetre a participació partides pressupostàries fora del capítol d'inversions, apostant per projectes socials”

Un altre element que cal tenir en compte és el contingut o les partides pressupostàries que es debaten. Generalment s’obren a debat les propostes del Capítol VI sobre inversió, que solen estar molt centrades en les millores de la via pública, la jardineria i l’asfalt. Alguns municipis com Molins de Rei, Arenys de Mar i Badalona fan esforços per sotmetre a participació partides pressupostàries d’altres àmbits més socials, i hi inclouen, per exemple, projectes comunitaris, però es troben dificultats per a generar consens i hi ha una resistència de regidories que no volen renunciar a part de les partides que gestionen directament.
La legislació de contractació pública contribueix a afegir complexitat a aquests processos dilatant també els terminis, ja que, un cop aprovats els projectes, cal un termini de 18 mesos per a acomplir les fases d’adjudicació, realització del projecte i licitació de l’obra. Aquest fet genera desencantament en la ciutadania, que no coneix els terminis amb els quals ha de treballar l’Administració. Alguns municipis, en comptes de crear processos participatius sobre partides concretes, ho fan sobre el Pla d’Acció Municipal, de manera que s’inclou l’estratègia de tot el pressupost, incloent-hi ingressos i despeses i no només les inversions, tot i les dificultats i la durada dels processos.
En cinquè lloc, es reflexiona sobre quines persones participen en els processos. Molts cops no es tracta d’una participació àmplia, sinó que hi participa qui pot i, sobretot, qui té l’organització i els recursos per a fer-ho. Per tant, són aquelles entitats amb una tradició associativa forta i capacitat mobilitzadora les que participen en més gran manera. Cal prendre consciència d’aquesta realitat, ja que, si no, hi ha grups que queden sistemàticament exclosos, tot i tenir la capacitat formal de participar-hi. En conseqüència, els acords no sempre responen a les necessitats de tota la ciutadania o, si més no, no a les d’una part d’aquesta. A més de fer pedagogia i donar a conèixer els processos i el seu funcionament, cal que els espais de debat siguin accessibles a tot tipus de persones, incorporant horaris conciliadors i mesures per a fomentar la participació de tota mena de perfil.
Amb l’engegada de propostes de participació real es generen moltes resistències, ja que els resultats no sempre van en la línia de govern o en sintonia amb el programa polític. També resistències tècniques, ja que no sempre van en la línia dels projectes arquitectònics i tècnics presentats. Trencar aquestes resistències pot ser molt complicat, però es treballa per posar-hi remei amb pràctiques com la creació d’espais de debat previs, de manera que el procés participatiu no és només recollir propostes, sinó que un cop passen el filtre de viabilitat tècnica, es posa a debat la importància de les propostes, fet que enriqueix molt més els processos i facilita el contacte entre tècnics i ciutadania. A l’Ajuntament d’Arenys de Mar, aquests debats s’articulen sota uns principis comuns que inclouen la igualtat de gènere, l’equilibri territorial, la protecció del medi ambient i la justícia social. Aquests principis guien el debat i la priorització de les propostes que seran votades. Aquests processos de reflexió fan que es passin a votació i consideració propostes que, d’altra manera, no ho farien, i generen un major grau d’aprofundiment democràtic. Tot i que les propostes guanyadores continuen sent aquelles que tenen més capacitat de mobilització.
En termes generals també s’exposa una dificultat afegida a l’hora d’encetar processos participatius o de dur a terme projectes, en general: molts consistoris s’han trobat, després del darrer cicle electoral, uns plens molt fragmentats, i això dificulta la governança, especialment en els governs en minoria. Aquesta realitat que sembla assentar-se no facilita la possibilitat de generar els grans consensos que requereixen les accions més transformadores.

“Seria molt interessant i enriquidor incloure més participació en les fases de diagnosi i definició de les problemàtiques sobre les quals cal incidir i decidir”

Per altra banda, els processos de planificació tenen unes fases o etapes comunes força marcades, independentment de la temàtica. La participació normalment es fa en la fase d’elaboració i tria de propostes, però seria molt interessant i enriquidor incloure més participació en les fases de diagnosi i definició de les problemàtiques sobre les quals cal incidir i decidir. Les preguntes inicials sobre les necessitats són fonamentals, especialment pel que fa a Plans de Mandat, ja que han de guiar la definició d’accions i mesures. Les diagnosis participatives de qualitat són fonamentals per a guiar els processos i assegurar que les accions per emprendre responen a les necessitats de la ciutadania. La fase d’implementació de les polítiques és una altra on resulta molt interessant debatre i es pot enriquir moltíssim de la incorporació de processos participatius.

Altrament, un dels punts forts dels processos participatius són els equips tècnics de participació dels ajuntaments, que estan molt ben preparats i fan una feina d’altíssima qualitat amb molta implicació i dedicació. El personal està molt qualificat, té un coneixement profund de les metodologies participatives i molt bones eines de gestió de situacions i contextos. Una de les seves grans habilitats és ser capaços d’adequar el registre al públic amb què es comuniquen, que pot ser molt divers: des d’infants fins a gent gran, passant per col·lectius de dones, barris concrets o comunitats concretes.

TERRITORI I COOPERACIÓ INTERMUNICIPAL

Quan es planteja el debat territorial s’acostumen a barrejar dues qüestions: les qüestions identitàries i d’arrelament al territori, i les necessitats de facilitar la governança. Cal trobar equilibris entre aquestes dues dimensions i que l’organització territorial s’adeqüi a les necessitats i particularitats del territori de forma efectiva, sense perdre les identitats locals. Una de les opcions més utilitzades és la mancomunació de serveis o la gestió supralocal en municipis petits, per tal de tenir estructures tècniques eficients. Però s’ha de fer sense que es perdin les identitats, combinant una certa autonomia i capacitat de decisió i d’elecció amb una visió territorial integradora. El gran repte de la cooperació intermunicipal és trobar equilibri entre necessitats i competències sense perdre la identitat territorial.

Un dels organismes més qüestionats durant el debat són els Consells Comarcals. Se’ls considera una eina excel·lent per a mancomunar serveis entre municipis petits o territoris rurals dispersos, però la seva funció perd sentit quan han d’articular realitats de municipis mitjans i grans. Una part de les persones assistents també els considera organismes poc transparents que no comuniquen prou les seves accions ni donen a conèixer els seus pressupostos.

Es van crear discrepàncies sobre l’opacitat de les diputacions qüestionant la seva legitimitat. Una part de les persones assistents qüestiona les diputacions com a organismes encarregats de la gestió de recursos, especialment pel fet que són una administració de segon nivell amb un govern que no és d’elecció directa. Gestionen partides pressupostàries amb un gran volum d’inversió i els criteris d’adjudicació no són sempre objectius, sinó que es regeixen per qüestions polítiques. La conseqüència és que aquests organismes acaben condicionant les polítiques locals, també per efecte de l’assignació de recursos finalista. Es considera que la redistribució dels recursos econòmics s’hauria de fer segons uns criteris clars, basats per exemple en l’equilibri territorial i les necessitats socials, entre d’altres.

L’AMB té unes particularitat territorials concretes, molt condicionades per la centralitat de Barcelona i una convivència entre municipis molt diversos. L’estructura de governança del país és molt complexa i hi ha molts nivells de govern que no sempre atenen les necessitats dels territoris. Les funcions i competències no sempre són clares i no hi ha prou cooperació entre les administracions. Es consensua la importància del debat territorial de país i la dificultat d’incorporar la realitat metropolitana a aquest debat.

“Cal avançar en una dimensió metropolitana de les polítiques, ja que es donen desigualtats molt significatives i dinàmiques de segregació urbana”

Ateses les característiques de l’AMB i la seva densitat, hi ha limitacions territorials entre municipis que queden molt difuminades, i només travessant un carrer ja es canvia de terme municipal. Els fluxos urbans i socials entre aquests municipis limítrofs no responen a realitats administratives i, per tant, la divisió municipal dels serveis i prestacions en aquests contextos perd sentit. A banda, la despesa per càpita de cada persona en funció del municipi on viu pot ser molt diferent i es generen desigualtats d’inversió i serveis públics. Cal avançar en una dimensió metropolitana de les polítiques, ja que es donen desigualtats molt significatives i dinàmiques de segregació urbana. Per exemple, l’Eix Besòs mostra els resultats més durs de vulnerabilitat social del país, unint els barris amb més desigualtat de Barcelona i altres municipis. La solució passaria per un acord entre els diferents municipis afectats pel disseny de polítiques comunes. En aquest sentit, la divisió territorial no ha de ser administrativa, sinó respondre a la realitat social dels territoris.

PLANIFICACIÓ URBANÍSTICA, HABITATGE I MOBILITAT A L’AMB

Es va parlar especialment de l’habitatge, ja que és un dels àmbits que és clar que no es pot abordar des d’òptiques locals, com també les polítiques d’ocupació, sinó amb una mirada metropolitana o fins i tot de país. Cal crear un debat intermunicipal i supralocal per a elaborar una llei d’organització territorial consensuada i treballada a escala de país, per tal que es puguin fer polítiques d’impacte efectiu. L’augment dels preus de l’habitatge de lloguer a Barcelona ha generat una gran mobilitat de persones en situació de vulnerabilitat cap a altres municipis de l’AMB –els fluxos de segregació arriben fins a municipis situats a més de 70 km de Barcelona-, fet que ha provocat una pressió assistencial en municipis petits que no tenen els recursos suficients per a fer-hi front. Una altra de les conseqüències pels municipis de l’AMB és un increment dels preus de lloguer per l’augment de la demanda, que provoca que alguns habitants del municipi no es puguin permetre els costos d’habitatge i s’hagin de desplaçar. Les conseqüències també afecten els transports i la mobilitat, ja que es produeix un increment dels desplaçaments diaris a Barcelona.

“Un problema és la centralitat de la ciutat de Barcelona dins de l’AMB, ja que les estructures de transport estan pensades de forma radial i centralitzada”

Seguint amb la mobilitat, un problema és la centralitat de la ciutat de Barcelona dins de l’AMB, ja que les estructures de transport estan pensades de forma radial i centralitzada. Això fa que sigui molt més senzill i ràpid traslladar-se en transport públic a Barcelona que no a qualsevol dels municipis del voltant. Hi ha un gran dèficit en les comunicacions internes, dins dels municipis i entre municipis. Aquesta realitat també té implicacions en l’articulació interna de les comarques i de l’AMB.

Un altre dels problemes de planificació urbanística que van sorgir són les urbanitzacions il·legals que es troben a la conurbació verda del parc de Collserola. La manca d’infraestructures i de regulació genera molts problemes i riscos mediambientals. Caldria una cooperació entre tots els municipis de l’entorn per a establir solucions, ja que les diferents regulacions dels municipis generen desigualtats entre urbanitzacions pròximes i greuges comparatius entre ciutadans.