Cal destacar, abans d’entrar en matèria, quines són les dues principals limitacions que els municipis es troben a l’hora d’actuar en relació amb la promoció econòmica dels territoris respectius. En primer lloc, es destaca que les dinàmiques en què es genera capital econòmic superen l’àmbit d’actuació dels municipis, i això condiciona en gran manera les possibilitats d’incidir en la promoció econòmica dels municipis. A més, cal tenir en compte que el pressupost municipal pot variar en funció de diversos elements, fet que genera grans diferències entre municipis quant a la disposició de recursos.

Un cop exposades aquestes limitacions amb què es troben els municipis, es planteja un dubte: els consistoris dels municipis han d’assumir la responsabilitat de generar ocupació directament? O han de ajudar a aquesta creació només facilitant la promoció econòmica del territori a partir de la col·laboració amb iniciatives que provenen de l’àmbit privat? A la sessió es va evidenciar que no hi havia una posició unànime que apostés únicament per una via o per l’altra. De fet, l’aposta per la segona opció ‒facilitar que els agents privats generin ocupació però no generar-la pròpiament‒ es basava en el fet que els ajuntaments no tenen eines, i això va quedar palès que no és compartit.

Es destaquen les males condicions en què moltes persones, però en concret les més joves, s’incorporen al mercat de treball: salaris baixos, feines temporals i manca d’ofertes laborals especialitzades als municipis més petits. Aquesta situació fa que molts joves hagin de marxar dels seus municipis d’origen en cerca de noves oportunitats. La manca d’ofertes de feina als municipis petits n’acceleren l’envelliment i la despoblació. La desigualtat territorial a Catalunya i la manca d’una estratègia de país generen desajustos amb conseqüències greus per als entorns rurals. Cal, doncs, pensar noves formes de dinamitzar el mercat de treball d’aquests municipis. En aquest sentit, el món digital ofereix noves possibilitats que podrien permetre la dinamització dels mercats laborals dels municipis que perden població. A tall d’exemple s’ha plantejat la possibilitat de treballar en qualsevol lloc del món, sempre que la feina tingui part de gestió digital, des d’un àmbit rural gràcies a la connexió a internet.

També s’ha valorat la possibilitat de treballar per construir models econòmics alternatius que puguin tenir impacte en l’economia i el mercat de treball. Les iniciatives d’economia cooperativa basades en els principis de l’economia social i solidària són especialment valorades pels municipis per diferents raons: alta capacitat de generació i manteniment de llocs de treball, arrelament territorial, aposta per la creació de mercat social local, capacitat d’internalització de negativitats -al ser la creació i manteniment de llocs de treball el seu màxim objectiu, en èpoques de crisi s’autoregulen per evitar acomiadar gent i, per tant, carregar el sistema públic amb els costos de l’atur- i d’externalització de positivitats -el seu arrelament territorial, compromís de transformació i funcionament democràtic generen impactes positius en el seu entorn immediat.

Ara bé, l’eina que es presenta com a més determinant per a la generació d’ocupació és la remunicipalització de serveis. Aquesta és una opció econòmicament viable i socialment justa. Hi ha diverses experiències de remunicipalització dels serveis d’aigua i energètics. El sector de la transició energètica té un potencial molt alt pel que fa a la dinamització econòmica dels territoris, malgrat topar amb traves administratives importants. Així mateix, en la línia de la gestió pública, es relaten iniciatives vinculades a la gestió forestal, la biomassa, els bancs de terres i la mobilització de terres en desús per a iniciar activitats alimentàries i agrícoles.

El turisme apareix en el debat com una opció que pot possibilitar la dinamització econòmica dels diferents territoris, tot i que cal tenir en compte possibles externalitats negatives que es puguin generar i treballar per prevenir-les. Més endavant abordarem la qüestió del turisme en conjunt.

Es fa ressò, finalment, d’una altra eina que tenen els municipis per a generar ocupació, com són les clàusules socials, incorporant criteris territorials. En aquest sentit, es comenta la possibilitat de fer lots més petits i introduir criteris de qualitat en els paquets de feina que es liciten; d’aquesta manera, es podria possibilitar que iniciatives més petites, emplaçades al territori, puguin ser susceptibles de presentar-se a aquests concursos.

En el debat va aparèixer una qüestió que va ser compartida per un nombre important de persones que hi van participar: la dinamització dels municipis que componen les comarques centrals ha de tenir en compte el turisme com a eina per a garantir el seu desenvolupament, però no pot ser un monocultiu i calen estratègies integrals endògenes. En aquest sentit, es van destacar diferents aspectes sobre el turisme que exposarem tot seguit.

• Enoturisme i alimentació: la promoció dels productes alimentaris elaborats a les comarques es va considerar com un dels possibles reclams turístics de la zona. Concretament, el vi i l’oli es destaquen com els productes que, pel seu procés d’elaboració i la bona sortida que tenen al mercat, poden generar interès turístic. Per tant, l’enoturisme esdevindria un dels potencials de la zona.

• Patrimoni natural i cultural: la presència d’entorns naturals privilegiats, així com la presència d’elements històrics de reconeixement important, es destaca com un altre potencial de les comarques centrals pel que fa a l’existència de reclams turístics. La diversitat orogràfica i paisatgística de la zona ofereix unes condicions físiques úniques que poden ser explotades. El turisme esportiu i de muntanya vinculat a circuits guiats es considera un altre element important per a la promoció del turisme del territori. Es posa l’exemple d’algunes experiències que treballen internacionalment per atreure turistes cap a la zona a partir de la creació de rutes en bicicleta que combinen la visita a elements històrics, paisatges de valor reconegut i, alhora, es presenten diferents visites a espais gastronòmics de la zona.

• Sostenibilitat: la promoció d’aquestes iniciatives s’ha de plantejar posant en valor criteris com la sostenibilitat, ja que els processos de massificació de persones, o almenys d’agregació reiterada de persones en un mateix indret, pot tenir un impacte negatiu per als ecosistemes naturals de les zones. Cal, doncs, generar un model turístic que permeti desenvolupar econòmicament la zona, però que sigui respectuós amb el medi que explota, com també amb l’ocupació que es generi.

• Col·laboració publicoprivada: per tal de desenvolupar aquest tipus de model turístic es proposa generar partenariats publicoprivats. Aquests han de servir per a garantir un flux de recursos suficients per a fer sustentables els productes que es generin i, alhora, generar una consciència conjunta entre particulars i l’administració pública pel que fa a la gestió i l’explotació de recursos compartits.

• Tuisme de congressos: una altra opció que es valora plausible a l’hora de desenvolupar l’oferta turística de la zona és la celebració de congressos i actes que aixopluguin persones i, per tant, que promoguin l’estada i el consum a les comarques centrals.

• Cooperació intermunicipal: es va plantejar que la creació d’un model turístic a la zona no ha de ser només qüestió d’un municipi, sinó que cal tenir una visió estratègica i, per tant, s’ha de tenir en compte l’agrupació de municipis que puguin intercooperar per a la creació, la gestió i la promoció d’ofertes turístiques compartides que representin paquets capaços de generar pernoctacions.

Finalment, també es va reflexionar entorn del pes que ha de tenir el turisme en el desenvolupament econòmic dels municipis de la comarca. La manca de regularitat del turisme i l’explotació intensiva de recursos naturals o arquitectònics són dos elements que, entre d’altres, es destaquen com a impactes negatius derivats del turisme. Per tant, es planteja el debat de si el model de desenvolupament econòmic de la zona ha de ser massa depenent del turisme.

Seguint amb els dos debats anteriors, es plantegen les infraestructures que faciliten la mobilitat entre territoris com un dels elements clau per a garantir una promoció econòmica, laboral i turística de qualitat.

La dimensió metropolitana de Barcelona fa possible que, si un territori està ben connectat a les diverses àrees de desenvolupament econòmic de l’entorn metropolità, s’ampliïn les possibilitats d’accedir a altres mercats laborals. Així, doncs, es va criticar l’actual connexió viària entre municipis i, sobretot, a les diferents àrees de promoció econòmica d’altres territoris. També es destaquen les limitacions dels serveis públics de transport de la comarca, valorant com a insuficients les actuals xarxes de comunicació, com per exemple les del tren, que, en opinió de certes persones participants en el debat, es considera l’opció més sostenible i inclusiva.

Així, doncs, es considera el tren com un dels mitjans que cal potenciar per a assegurar una mobilitat inclusiva i sostenible amb el medi ambient. En aquest sentit, es va plantejar si les vies de comunicació existents suposen la connexió entre àrees per motius turístics, més que no per a assegurar la connexió de territoris a fi de garantir una mobilitat de qualitat que obri finestres d’oportunitats als municipis més desafavorits. Es proposa la creació d’un eix transversal ferroviari que hauria de fer possible el transport de mercaderies i persones d’una manera més eficient i eficaç, però aquesta és una idea que es va abandonar fa anys pel gran cost ambiental que suposa. Pel que fa a l’eix transversal viari, es destaca que la seva construcció, tot i les externalitats negatives que s’han generat, suposa un valor afegit per a les comarques, ja que la via connecta el territori amb altres indrets del Principat que abans eren de difícil accés.

Allà on la inversió de capital públic no es consideri estratègica, caldrà veure quines mesures alternatives es poden impulsar per a assegurar una correcta mobilitat als territoris més mal comunicats. Una possibilitat podria ser la compartició de vehicles privats per a garantir l’existència de recursos que facin possible la mobilitat entre territoris i, alhora, racionalitzar l’ús del vehicle privat. Així i tot, aquest debat va quedar obert, ja que no tothom considerava l’ús de vehicles privats com una aposta inclusiva que assegurés la mobilitat de les persones, a diferència del transport públic, que és massiu, redistributiu i respectuós amb el medi ambient.

Es destaca que les inversions que han de fer els municipis per rehabilitar o mantenir grans infraestructures urbanes, com el clavegueram, suposen un cost econòmic molt elevat i més encara en els municipis més petits. Actualment els municipis tenen les competències en aquesta matèria, però moltes vegades la transferència no ha anat acompanyada d’una disposició de recursos més gran. Cal veure, doncs, quines fórmules es poden generar per a poder fer front a grans despeses municipals relacionades amb la creació i/o el manteniment d’infraestructures urbanes.

Pel que fa als equipaments, es considera necessari incorporar mesures d’eficiència energètica i avançar cap a fonts renovables com a primer pas de la transició energètica municipal. En aquest sentit, alguns municipis ja fan una aposta per la construcció de plantes de biomassa que puguin produir l’energia suficient per a abastir els equipaments públics amb matèria del mateix territori.

La crisi econòmica i política del 2008 es veu com una oportunitat per a frenar el model de creixement desmesurat dels municipis, sobretot pel que fa a la promoció de grans polígons d’habitatge. Aquesta situació ha fet possible que alguns municipis puguin elaborar planificacions urbanístiques estratègiques que tinguin l’objectiu de protegir aquells espais que encara avui no estan construïts. Ara bé, s’alerta que la majoria de municipis no han modificat els seus planejaments i encara són característics de la bombolla. Aquest fre en el creixement desmesurat i sense base socioeconòmica no es deu a un canvi de model i presa de consciència, sinó a la pèrdua temporal d’interès inversor.

Pel que fa a l’enllumenat públic, es destaca en el debat com una qüestió que genera consens la necessitat de renovar tot l’equip actual per un de LED, ja que és més eficient econòmicament i, també, mediambientalment.

Finalment, es va comentar que les planificacions urbanístiques existents no ofereixen solucions efectives per la dinamització de les plantes baixes dels edificis, que es presenten com a espais que actualment generen poca activitat, atès que el canvi de model de comerç ha implicat la desertització de plantes baixes. Aquestes necessiten un replantejament en la seva ocupació i activació. També, pel que fa al mercat de lloguer es destaca una oferta insuficient i, a més, a uns preus poc accessibles. Cal fer una aposta per a ampliar el parc d’habitatges públics que hi permeti i/o hi faciliti l’accés, sobretot per als més joves, on les plantes baixes poden tenir un paper destacat.

La gestió de recursos i la prestació de serveis també ha sigut un tema destacat a les CCC, i més específicament la remunicipalització de serveis. En aquest sentit, es va posar en valor els impactes positius que podria generar la municipalització de certs serveis, com ara la recollida de residus o la gestió de l’aigua, tot i que també es van apuntar certes disfuncions que se’n podrien generar. Pel que fa als impactes positius, es va valorar el control democràtic sobre la gestió de serveis i recursos considerats estratègics. D’altra banda, es va voler deixar clar que la municipalització d’un bé o servei no garanteix que el preu final, un cop municipalitzat, sigui inferior al preu de mercat. Ara bé, els impactes positius transcendeixen aquest aspecte merament econòmic.

La intercooperació municipal i la mancomunió de serveis apareix com una alternativa per la gestió de serveis eficients i de qualitat. Aquesta pràctica podria garantir la prestació de béns i serveis públics en aquells indrets on, per les característiques demogràfiques, no els correspon la construcció d’un equipament i/o la prestació d’un servei, a més de qüestions relacionades amb l’eficiència. Es posa l’exemple de convenis entre municipis per a fer ús de les piscines municipals. L’estructura administrativa dificulta a vegades aquestes pràctiques, sobretot quan els municipis es troben en comarques diferents.

Finalment i com a curiositat, s’apunta la iniciativa d’Aguilar de Segarra (Bages) que duu a terme una política que podríem qualificar de “dumping”, ja que té un impost de matriculació molt baix i acumula totes les matriculacions de les flotes de lloguer de Catalunya, fins al punt que és el municipi del Principat amb més cotxes matriculats, amb una població inferior als 1.000 habitants. Això els reporta uns ingressos força elevats. Evidentment no és una actuació que puguin fer tots els pobles, però il·lustra les iniciatives de “creativitat financera” en temps de crisi.