El debat parteix del consens a reconéixer que el principal objectiu de l’administració local és donar solucions a les necessitats i els problemes ciutadans. Aquests problemes ciutadans, concrets i urgents, suposen assumir competències no pròpies, tant d’àmbit estatal com autonòmic, fent-les encaixar en un pressupost molt limitat i amb moltes restriccions de despesa. Assumint aquestes competències impròpies es corren certs riscos que poden penalitzar els municipis en l’àmbit del finançament.

Per a assolir aquest objectiu principal i poder abordar els problemes i les necessitats ciutadanes, el finançament és la pedra angular. En aquest sentit, es posa de manifest que el repartiment territorial del finançament hauria de ser d’una forma més equitativa, ja que en aquest moment els ajuntaments reben al voltant del 10-12% i els pertocaria, almenys, un 33%. S’incideix que s’hauria d’aprofitar que està damunt la taula el debat del finançament autonòmic per a debatre i resoldre el repte del finançament local. El que caldria reivindicar davant de qualsevol administració, siga autonòmica o estatal, fins i tot l’europea, és un finançament just per a poder prestar uns serveis dignes. En aquest punt es parla també del paper de les diputacions, massa partiditzades i amb poca capacitat de resoldre les necessitats reals dels ciutadans.

La reflexió entorn de com es financen els municipis es pot resumir en dues apreciacions generalitzades: es basa en impostos i l’aportació estatal és quasi inexistent (s’arriba a qualificar d’”almoina”). Es posa de manifest una certa sensació que les administracions superiors s’aprofiten dels municipis, que és l’únic nivell administratiu al qual s’exigeix l’objectiu de dèficit 0. D’altra banda, s’apunta que cal treballar la relació i negociació alcalde-secretari, fent certa pedagogia i augmentant la flexibilitat sobre el que es pot fer o gastar i el que no. Sobretot als municipis més menuts s’imposen moltes limitacions que impedeixen resoldre de forma àgil i efectiva els problemes i les necessitats del poble. A més, s’evidencia que hi ha molt de desori a l’hora d’aplicar l’IBI i altres impostos, fet que provoca situacions injustes per a molts veïns i veïnes. Es remarca que el cost efectiu de Montoro s’hauria de traslladar als municipis, i que aquests tingueren capacitat d’autogestionar-ho. Per a tancar aquesta reflexió, s’assenyala que es necessita més cultura de la transparència i un augment de la conscienciació en la ciutadania de la importància del pagament dels impostos per al funcionament correcte del municipi.

El debat continua amb l’exposició de les diverses mirades al voltant del fons de cooperació. Per a algunes de les persones assistents el fons de cooperació es presenta com a un mecanisme interessant, ja que és un finançament incondicional a serveis, finalista, i que no afecta la despesa. Altres matisen que, a la llarga i en les condicions actuals, el fons de cooperació pot ser un problema per a intervenció, perquè a partir del segon any, pel fet de ser un ingrés recurrent, entraria dins del pressupost municipal i de la regla de despesa. En aquest punt s’emfatitza que es necessita més llibertat d’acció dins del pressupost municipal, assegurant l’equilibri pressupostari, però en una regla de despesa coherent.

Tot això porta al consens de treballar i trobar altre tipus de finançament i més coordinació amb els municipis. Es fa la reflexió del fet que quan es demana apujar el finançament municipal no vol dir apujar els impostos que hi ha, sinó que es faça d’una altra manera. Es reclama més proximitat al territori, al nivell ciutadà i a la realitat dels ajuntaments, que són el que donen la cara davant dels ciutadans.

En aquesta reflexió entorn de la diversificació del finançament s’assenyala que són fonamentals els fons europeus i les eines que ofereixen. En aquest punt es posa èmfasi que les fortaleses que hi ha en els àmbits mediambiental, científic, cultural, etc. a les Comarques Centrals es podrien desenvolupar millor amb l’activació del Pla d’Acció Territorial de les Comarques Centrals i amb el suport de fons europeus. D’altra banda, l’alcalde de la Font de la Figuera aporta un exemple molt interessant sobre mesures utilitzades a escala municipal per a augmentar ingressos. Es va fer servir l’ordenança municipal per a cobrar a les elèctriques, entre d’altres, l’aprofitament del sòl públic.

El debat continua posant de manifest que no només caldrà més finançament, sinó també més capacitat de despesa. Això implica aconseguir, com s’introduïa en els paràgrafs anteriors, més capacitat de gastar, eliminant certes barreres com la regla de despesa. Es fa referència a la impossibilitat de gastar en aquest moment el romanent positiu de tresoreria dels municipis sanejats i sense deute i es reclama al Ministeri d’Hisenda que els permeta utilitzar-lo. La continuïtat d’aquesta limitació de despesa s’enfronta a la realitat de qui compleix, ja que, com ha posat de manifest la Federació de Municipis i Províncies, els ajuntaments són el nivell administratiu que més compleix les normes d’estalvi.

La necessitat d’assolir més competències i, en conseqüència, de poder oferir més i millors serveis es relaciona directament amb un dels grans problemes de la majoria de localitats de mida mitjana i menuda: la despoblació. Si es vol “fixar” la població als municipis, s’ha de potenciar la millor qualitat de vida que trobem en aquests nuclis millorant-ne les instal·lacions, els serveis i el finançament, amb flexibilitat per a fer inversions necessàries i amb un objectiu ciutadà. Que la gent major puga ser atesa i desplaçar-se amb seguretat i autonomia, que els joves hi troben alternatives de formació, treball i oci de qualitat, etc.

Entre els principals serveis que ofereixen els municipis i que no serien competència directa trobem els de l’ocupació, l’educació i els serveis socials, en concret l’atenció a la gent major. Pel que fa a educació, ens trobem amb una alta demanda per a formació “extra”. No solament l’educació reglada de col·legis i instituts, sinó aquella lligada al creixement personal o a la professionalització d’alguns sectors. Quan es vol prestar aquest tipus de formació es troba amb l’impediment de la manca de personal i amb una burocratització excessiva en intervenció i secretaria. Respecte dels serveis socials, tot i que hi ha hagut un augment de subvencions per part de la Generalitat i s’utilitza moltes vegades per a la constitució d’un equip base, els municipis es troben amb la dificultat de la contractació de personal. De forma general, i en relació amb la prestació directa de serveis, no solament és difícil contractar personal extern, sinó també l’adquisició de material per a manteniment. Finalment, una altra de les competències impròpies detectades és aquella vinculada amb l’atenció a la gent major. S’incideix en el fet que cada volta hi ha més gent major i que aquesta arriba a més edat, de manera que necessita més ajuda i atenció. La gestió diària amb la nova llei que s’ha aprovat, des del punt de vista d’alguns assistents, perjudicarà bastant els ajuntaments de pobles xicotets pel volum de recursos que s’hi hauran de destinar. En relació amb aquest punt, es comenta que un dels principals problemes per a alguns municipis és el transport de la gent major als hospitals. Aquesta no és una competència municipal, però els municipis es veuen obligats a prestar-la, ja que cal tenir en compte que molta gent major ha d’anar-hi molt sovint, de vegades setmanalment.

Per acabar, el debat posa de manifest una certa descoordinació competencial entre administracions. En aquest territori, per les seues condicions territorials i per les implicacions competencials d’altres administracions, es fa difícil la gestió municipal de certs àmbits. S’assenyala el cas de contextos on trobem parcs naturals o en els àmbits afectats per la Confederació Hidrogràfica, posant com a exemple concret els problemes que sorgeixen al voltant de la neteja de barrancs.

Tot això és agreujat per una tasca burocràtica que ofega sobretot els municipis més menuts. La “paperassa” per a demanar subvencions, ajudes, etc. ha de ser gestionada per un equip de recursos humans insuficient, que en molts pobles està disponible a temps parcial i sobresaturada de treball. Això porta que moltes vegades es vegen obligats a renunciar a subvencions i finançament pel treball que suposa demanar-les i justificar-les. S’hauria de fer un esforç per a simplificar aquests processos burocràtics i que el personal tècnic poguera dedicar més temps i energia a assolir la resolució dels problemes ciutadans.

Hi ha un consens generalitzat en els municipis de les comarques centrals que el debat i les solucions per a la reestructuració territorial han de vindre des de l’àmbit territorial, i més concretament des de l’àmbit comarcal. Cal pensar en estructures territorials que permeten compartir equipaments, mancomunar serveis i competències i generar economies d’escala. S’ha de potenciar la cooperació intermunicipal en turisme, en matèria de sostenibilitat, medi ambient o transport, i ser capaços de donar més i millors serveis. En aquest sentit caldrà fer una labor pedagògica forta cap a la ciutadania, que moltes vegades no percep com a benefici haver de compartir equipaments i serveis o haver de desplaçar-se a altres pobles per a utilitzar-los. Per als assistents és molt important que totes aquestes polítiques comarcals o territorials siguen treballades i revalidades amb la ciutadania. Experiències com les Estratègies de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat (EDUSI) serveixen perquè els municipis petits i mitjans, inferiors a 20.000 habitants, comencen a treballar col·laborativament, proposant processos de desenvolupament conjunts.

Durant aquesta part del debat es fa referència a la reflexió teòrica i a les solucions pràctiques exposades en el llibre del professor Boix Palop El régimen local tras el fracaso de la reforma de 2013. En aquest sentit, des dels assistents hi ha un cert consens, en línia amb el que s’exposa en el llibre de Boix Palop, sobre el fet que les protagonistes haurien de ser les àrees funcionals (mancomunitats, consorcis, comarques, etc.) i els municipis, acostant la governança i l’administració al ciutadà. Caldria dotar les àrees funcionals de contingut real, de competències i de finançament. Això passa necessàriament per repensar el paper i la utilitat de les diputacions, plantejant la redistribució de les seues competències a uns altres nivells administratius. Això també implica, com apunten molts experts, que cal reduir la importància dels estats nació envers les ciutats i les àrees funcionals. Aquests organismes han de ser capaços de reduir la despesa que han de fer els municipis i han de millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

S’està d’acord a dir que hi ha un dèficit de planificació en els serveis a escala de tots els municipis, que té com a conseqüència la duplicitat de serveis i el malbaratament de recursos. En aquest sentit, el consorci de Comarques Centrals, com a estructura territorial, vol exercir de lobbie i els agents socials han d’aprofitar aquesta eina per a espentar i donar suport a les demandes entorn de les infraestructures i les inversions. Es considera que les Comarques Centrals Valencianes es configuren com un territori essencial per a la vertebració del País Valencià, i per això es reclama una veu pròpia en el procés de reestructuració de competències i serveis, així com de planificació d’infraestructures.

S’exposen diverses experiències de mancomunació de serveis desenvolupades en aquest territori, com ara la Mancomunitat de Serveis Socials de la Marina Alta (MASSMA), en l’àmbit de l’atenció social, que ofereix un gran equip amb multitud de perfils (psicòlegs, treballadors socials, pedagogs, assessors jurídics, etc.) al servei dels municipis. Uns altres exemples els trobem en el transport universitari o en la creació d’una xarxa de refugis d’animals. D’altra banda, es remarca la necessitat de coordinació en matèria de turisme. Precisament en aquest àmbit es visibilitza la condició de barrera i frontera que suposa la divisió de les diputacions, ja que es troben entre dues realitats: a la província de València s’ha activat el programa “Entre comarques” per a l’impuls col·laboratiu del turisme, mentre que a Alacant no hi ha cap iniciativa en aquest sentit.

Finalment es remarquen dues de les idees que han anat sorgint en tot el debat: la importància de les xarxes de solidaritat intermunicipal i la pedagogia cap a la ciutadania. La solidaritat entre municipis es considera fonamental, ja que augmenta la capacitat d’acció i la veu del territori enfront de la resta d’administracions. Aquestes xarxes no solament han de compartir serveis, sinó també eines i aprenentatges. Per a desenvolupar aquesta forma de treballar i gestionar, caldrà fer pedagogia als habitants, desenvolupant accions per a conéixer i reconéixer les realitats d’altres pobles, possibilitant la construcció de la identitat i realitat de les comarques centrals. En aquest sentit es planteja la possibilitat d’articular un mitjà de comunicació potent a les comarques centrals que ajude a assolir aquest objectiu.

Es considera que la planificació supramunicipal és fonamental per a poder estructurar el territori, apostant pel desenvolupament del Pla d’Acció Territorial. Això permetria prioritzar les infraestructures més necessàries i fer viables les connexions i relacions entre tots els pobles de les comarques centrals. Aquesta planificació estructural a escala de territori hauria de marcar les línies en la planificació municipal, anant més enllà de la planificació urbanística i començant a planificar serveis (de neteja, d’enllumenat, etc.). I per això es necessitaran més recursos humans. Aquest ha de ser un pla de conjunt que potencie els sectors clau al territori. S’incideix també en la necessitat d’aconseguir que la societat civil i els empresaris prenguen consciència de la necessitat de vertebrar-se per a poder articular solucions amb viabilitat, que desenvolupe el potencial i la qualitat del teixit productiu i de la qualitat de vida ciutadana.

Des del punt de vista d’infraestructures, a les Comarques Centrals Valencianes cal diferenciar entre dos problemes ben diferents: d’una banda, la costa, amb una gran demanda de serveis i la necessitat d’una estratègia per a fer front a la desfeta del territori causada per la bombolla immobiliària i turística. I de l’altra, l’interior, on el dèficit més gran és la comunicació, tant entre la costa i l’interior com entre els municipis de l’interior, que té com a conseqüència un dèficit en competitivitat respecte d’altres poblacions o nuclis. En aquest sentit, es planteja una autocrítica, evidenciant que no s’explota del tot la bona connexió que ofereix l’autovia recent, ja que continuen havent-hi polígons industrials buits al seu costat.

Augmentant l’escala, una de les prioritats al territori seria el tren de la Marina, que permetera la vertebració de les comarques centrals amb la resta del país. En l’àmbit de l’EURAM, a més, caldria millorar la comunicació amb les Illes Balears.

Per acabar, es posa de manifest que una de les conseqüències de la crisi econòmica és que s’ha deixat de banda la construcció de noves àrees i es comença a apostar per la ciutat compacta, reduint les despeses en serveis i manteniment i apostant per la rehabilitació dels nuclis antics. Es posa de relleu la urgència d’abandonar definitivament la planificació de nou sòl urbanitzable i l’ús de mecanismes, com ara l’EDUSI o els ARRU (Àrees de Regeneració i Renovació Urbana), per a incidir en la rehabilitació urbana.

Hi ha consens a reconéixer que la promoció econòmica i la lluita contra l’atur, tot i no ser competència municipal, s’aborden localment perquè són una de les grans preocupacions i necessitats ciutadanes. Els ajuntaments en general, i els menuts en particular, necessitarien més recursos econòmics i tècnics per a poder fer polítiques efectives de promoció econòmica i de foment de l’ocupació. Aquesta limitació de recursos amplifica el problema de la despoblació dels municipis menuts, ja que no són capaços de generar alternatives econòmiques i oportunitats d’ocupació per a la gent més jove. Aquesta “fugida” de talent jove amb una alta qualificació es marca com una pèrdua irreparable per al territori, que cal abordar de forma urgent.

Les dues vies principals que desenvolupen els municipis per a la dinamització de l’ocupació en l’àmbit local serien la de la contractació pública directa i la del foment del teixit privat del territori.

Pel que fa a la contractació pública directa, des dels ajuntaments no hi ha massa marge i s’ha de recórrer a programes com EMCUJU i EMPUJU (programes de subvencions d’ocupació destinades a la contractació de persones joves per entitats locals) i contractacions temporals. Seria necessària una aposta forta per la contractació pública encaminada a la prestació de serveis de manera directa a través de fórmules de plans d’ocupació o de desenvolupament de serveis al voltant a projectes concrets. En aquest sentit, s’està fent un esforç per a generar espais d’ocupació per a la gent que té més problemes d’inserció sociolaboral. De forma indirecta, des de l’administració local s’estan externalitzant alguns serveis, processos i projectes a empreses privades, en la majoria dels casos per la impossibilitat de contractació directa, trobant fórmules per a donar oportunitats a petites i mitjanes empreses del territori, a més de fomentar la creació de noves empreses i adequar els polígons al segle XXI.

Finalment, es destaquen una sèrie d’experiències actives en aquest territori que poden ser referència en la promoció econòmica: l’espai de l’Àgora, com a estructura i eina de dinamització econòmica, d’Alcoi i de la comarca, que efectua contractacions a més de potenciar l’emprenedoria i l’autoocupació; o el Centre Europeu d’Empreses i Innovació de l’Alcoià i el Comtat (CEEI ALCOI), promogut per l’IVACE (Institut Valencià de Competitivitat Empresarial) com a instrument d’innovació i desenvolupament econòmic i que abasta des de la creació i constitució d’empreses fins a la posada en marxa de polítiques de consolidació empresarial, així com activitats de formació i capacitació per a emprenedors, facilitant serveis i infraestructures. Com a experiència interessant de coordinació intermunicipal es destaca la posada en marxa d’un polígon mancomunat promogut des de la Mancomunitat Alcoià-Comtat.

Com a conclusió general, s’apunta que cal comptar amb la participació dels agents presents al territori (associacions de comerciants, empresaris…), per al desenvolupament de qualsevol espai i eina de promoció econòmica. En aquest sentit, i en l’àmbit privat, també es fa incidència que cal apostar per una participació més gran dels treballadors en les empreses, tant en els beneficis com en la gestió, la formació, etc., que pot donar una resiliència molt elevada a les empreses, sobretot pel que fa a la continuïtat i la innovació.

Hi ha un consens generalitzat en el fet que el teixit associatiu del territori valencià és molt gran i divers i s’ha de potenciar. A més, no s’ha de pensar només en el teixit associatiu històric, sinó que també cal incorporar altres formes d’autoorganització i col·laboració que sorgeixen al nostre territori i a les quals hem de donar resposta atenent a les seues necessitats. Caldrà potenciar també la generació i sostenibilitat de xarxes de col·lectius i associacions, fent possible la posada en comú de recursos, informació i eines, i fomentar els espais d’aprenentatge i formació en participació i autogestió.