Tots els assistents veuen el turisme com uns dels temes principals i el cavall de batalla de Menorca. Es parla de les dues visions existents: una de més expansiva, basada en criteris purament de benefici econòmic, que no vol restriccions i que pensa que com més turistes millor, i una altra que pretén trobar un equilibri, sense oblidar que el turisme és la principal font econòmica i que la gent està majoritàriament ocupada en aquest sector.

Per als assistents i representants dels diferents municipis, trobar aquest equilibri és fonamental, sobretot perquè es tracta d’una illa i, per tant, s’ha d’evitar a tota costa sobrepassar els recursos propis i tractar de mantenir la qualitat de vida del veïnat menorquí. Tots entenen que aquest és el gran repte i es treballa per buscar un turisme de qualitat, desestacionalitzat i vinculat a la cultura i al patrimoni natural.

Un dels problemes, consensuat pels assistents, és que el turisme del “tot inclòs” perjudica els municipis. En aquest model, el turista es tanca en un hotel i no en surt. A més, provoca la massificació de molts punts d’interès paisatgístic. Aquesta massificació decep el turista i provoca inconvenients als residents. Restringir aquest model és difícil perquè s’està en mans d’operadors turístics que demanen als hotels una sèrie de condicions, però s’hauria de poder plantejar un turisme més selectiu.

Menorca és Reserva de la Biosfera des de fa 25 anys i això està en línia amb el model de turisme sostenible que es vol per a l’illa. Per tal de caminar cap a un turisme sostenible cal un turisme cosmopolita que tingui interès per conèixer tots els aspectes identitaris de Menorca. Es busca un perfil de turista que vulgui conèixer Menorca en tota la seva realitat. Aquest model implica la limitació d’accés els mesos de juliol i agost, tant de vehicles com de nombre de persones. El dubte que sorgeix és en relació amb quin és el nombre màxim de visitants per a poder donar uns serveis de qualitat.

Cal, per tant, adequar i optimitzar les infraestructures a les demandes de turistes que es volen. S’ha de conèixer la capacitat de cadascuna de les platges i llocs turístics, i adequar les infraestructures a aquesta capacitat. Un dels problemes detectats és que cadascú regula el seu espai i encara manca en alguns aspectes puntuals una visió comuna de l’illa. Les prohibicions en un lloc, de vegades, fan que el problema es derivi a un altre lloc.

El Consell ha aconseguit aquest any donar resposta a una demanda històrica i, finalment, es tindrà competència en matèria turística amb una dotació econòmica. A banda de cercar un turisme de qualitat, amb turistes que cuidin el paisatge, també es volen desenvolupar mesures per a la protecció del territori. En aquest sentit, des del Consell s’han desenvolupat dos projectes pilot: un a Macarella, a la qual solament es pot accedir en autobús públic, i l’altre a Favaritx, on s’ha prohibit l’accés en cotxe privat i s’ha substituït per autobusos. Són mesures que la ciutadania rebutja en un primer moment per prohibicionistes, però que són necessàries per a aconseguir un turisme sostenible. Es remarca que els visitants estan molt més habituats a aquestes mesures del que es pensa.

Tot i que s’hi han fet passos, se subratlla que encara queda molt per fer. S’ha de continuar treballant per lluitar contra aspectes com la sobreocupació de les platges i per resoldre temes com la regulació del lloguer turístic.

S’introdueix com a problemàtica la desvirtuació del terme sostenible i s’indica que el significat no és comú, per a cadascú la sostenibilitat marca uns límits diferents. En el Pla Territorial Insular (PTI) s’ha analitzat aquest concepte: què és sostenible, quin són els límits, i quin és l’equilibri entre una activitat econòmica beneficiosa per a tots i la conservació que ha de permetre seguir tenint aquesta activitat econòmica. Aquest és el debat i el discurs que centra la revisió d’aquest Pla.

Els assistents creuen que cal una feina forta de pedagogia cap a la gent, ja que aquesta sol tenir unes necessitats i una visió a curt termini. S’indica que caldria fer un compte d’explotació, un balanç entre el que es dona i el que queda, i analitzar quants recursos i territori consumeix una activitat econòmica determinada i quina quantitat dels beneficis que genera tornen a Menorca.

Un altre problema que cal afrontar és el de l’estacionalitat, que provoca que el veïnat no pugui fer ús de certs serveis al juliol i l’agost perquè no són de qualitat per la quantitat de gent. El pressupost municipal i els serveis bàsics (residus, aigua, etc.) que es presten estan dimensionats per a una població, però a l’estiu aquesta població es triplica i es queden curts. El personal contractat pels ajuntaments (la plantilla de policia o les brigades de manteniment) també es queda curt durant aquests mesos de temporada alta. Es destaca la necessitat de fer veure als actors econòmics que han de contribuir perquè, en certa manera, s’està subvencionant la seva activitat econòmica.

També es posa sobre la taula la qüestió de la connectivitat. Si es vol desestacionalitzar, s’han de poder oferir connexions tot l’any. Això no depèn exclusivament de les polítiques municipals sinó d’una reflexió més general, que implica altres nivells de decisió.

Dins del debat sobre l’ampliació de la temporada a tot l’any, des de Ciutadella comencen a posar en dubte la qüestió dels hotels d’interior. Aquest debat depèn de l’escala del municipi. Per als nuclis petits és una oportunitat, però per a les ciutats grans pot ser un problema. A Ciutadella, aquestes instal·lacions dins dels nuclis antics atreuen més cotxes i necessiten molts més aparcaments. Cal tenir en compte aquestes qüestions per a continuar garantint que els nuclis antics siguin habitables. No obstant això, es posa en relleu el perfil de turista que atreu aquest tipus d’hotels, que sí que inverteix en el comerç i l’hostaleria local. Es tracta de cercar l’equilibri i, per tant, es veu la necessitat de regular. A Maó, el nucli antic és més petit i no suposa encara un problema com a Ciutadella. En definitiva, el tema dels hotels interiors s’ha de parlar per municipis, i no optar per visions de blancs i negres que són perilloses.

Un altre debat gira al voltant del model de creuers que es vol. És una discussió complexa que cal fer amb una visió global i a llarg termini. Aquest tipus de turisme consumeix recursos, com el de l’aigua que és escàs, però d’altra banda aconsegueix donar continuïtat a molts comerços.

Sorgeixen dubtes respecte de la privatització de l’espai públic per part de certes activitats com les terrasses. Es pensa que cal aplicar les regulacions necessàries per a garantir que l’espai recuperat per als vianants no acabi col·lapsat per una activitat privada. Això torna a implicar la necessitat de trobar l’equilibri entre el creixement econòmic i la qualitat de vida dels residents.

S’esmenten alguns exemples de turisme sostenible que funcionen i allarguen la temporada, com és el turisme esportiu (Camí de Cavalls, triatlons, bicicleta de muntanya), el cultural o el de fires i congressos. Es veuen com a models per potenciar.

Per acabar, es parla de la necessitat de plantejar la qüestió del turisme a escala nacional, ja que és important per a una gran part de l’Estat. En aquest sentit, un dels assistents planteja el problema de la concentració de vacances dels funcionaris i dels professionals liberals vinculats a l’Administració, que es donen sempre a l’agost.

Es remarca, com a característica principal, la capacitat que tenen els diferents municipis menorquins de posar els seus problemes en comú i d’arribar en un 80% dels casos a consensos en moltes línies d’actuació. Totes les batllies es reuneixen una vegada al mes amb la presidència del Consell, per tractar temes que els preocupen a tots, prendre consciència i arribar a solucions comunes. És a dir, hi ha moltes coses què no estan consorciades, però que també es decideixen en comú.

La capacitat que tenen els municipis d’arribar a consensos és un reflex de la gran vertebració de la societat menorquina, que disposa d’un teixit associatiu i pospositiu molt fort. Se sol dir que no tenen un model com a Eivissa o a Mallorca, però els assistents remarquen que sí que en tenen, de model, encara que no té cap nom.

Es posa el Pla Territorial Insular com a reflex d’aquests consensos. Aquest pla s’està revisant a hores d’ara, després de 15 anys. Es tracta d’un tipus de planificació que planteja unes regles de joc consensuades entre tots.

Els assistents opinen que és possible cooperar en molts aspectes. Tenen experiències implementades i que funcionen, com per exemple els diferents consorcis: residus, disciplina urbanística, platges, cura d’animals, camins, manteniment de patrimoni. Tots aquests són serveis que funcionen de manera mancomunada.

A banda dels consorcis a escala d’illa, entre els municipis també funciona la col·laboració. Es posa l’exemple dels municipis des Migjorn i Ferreries, que tenen un servei compartit de recollida de fems.

No obstant això, s’apunta també que en algun cas concret hi ha alguna mancomunitat que no funciona bé a causa dels problemes associats a l’estacionalitat, com per exemple passa amb la de residus.

Per al cas de Maó concretament, es parla també del tema de l’àrea metropolitana. Aquest municipi dona servei i cobertura a molts altres nuclis. Per exemple, cal remarcar la forta relació que s’estableix amb Sant Lluís o es Castell, on molta de la seva població treballa a Maó, o utilitza instal·lacions esportives o altres serveis. Els serveis de Maó estan dimensionats únicament per a la població de Maó, i se subratlla que, per tant, caldria revisar aquest aspecte i treballar en aquest sentit.

Es parla, d’una banda, de les característiques pròpies dels pobles petits i, d’una altra, dels municipis més grans que tenen unes condicions i uns problemes diferents.

Els representants de pobles petits, com Ferreries o es Migjorn, apunten la necessitat de mancomunar certs serveis. Tots els municipis estan bastant ben dotats d’equipaments i tenen a prop el que necessiten, però això comporta despeses grans de manteniment de cadascun d’ells que repercuteixen en el ciutadà. També es demana una coordinació més gran en aspectes com la programació cultural, per tractar de no fer-se la competència entre municipis amb programacions semblants i intentar ser complementaris. Cal una coordinació de programació cultural econòmica, més coherent i consensuada.

Quant als municipis de més grandària, es parla del canvi de model que s’ha produït després de l’esclafit de la bombolla immobiliària: tant els equips de govern com la població en general han reflexionat sobre les causes que van portar a aquesta situació. En municipis grans, com Maó, s’aposta per la rehabilitació d’infraestructures i no per obrir-ne de noves. Es pretén reutilitzar el que es té, recuperar els equipaments que ja existeixen i tractar d’omplir els edificis abandonats.

Un altre aspecte que es veu fonamental abordar és la problemàtica de l’habitatge. S’indica que cal un canvi de plantejament i una planificació diferent que actualment no és competència municipal. Cal fer front des de l’Administració a l’expectativa d’habitatge turístic i assegurar l’accés a l’habitatge als residents amb uns preus de lloguer assequibles.

A Ciutadella destaquen que no han aconseguit consolidar un model de ciutat, sobre tot perquè no hi ha hagut projectes de batllia que duressin més de quatre anys, i això ha provocat que les infraestructures necessàries no s’hagin acabat de programar ni de fer.

Un dels aspectes que es remarca com a clau en les diferents experiències participatives aportades pels assistents és la necessitat que aquelles decisions que es vulguin prendre de forma participada amb la població siguin vinculants.

Es posa l’exemple de Sant Lluís, on s’han implementat diverses iniciatives com els pressupostos participatius, i on la valoració de la gent és positiva quan es fa el que s’ha votat. En aquest municipi també s’ha reactivat l’Agenda Local 21, amb fòrums, debats i taules rodones per a explicar què era i fomentar la participació. Una altra qüestió que es treballa al municipi és la conscienciació ambiental i social, per exemple amb la qüestió d’un consum d’aigua més racional o amb la dels lloguers socials, etc.

Des de Sant Lluís es vol donar més valor als Consells Sectorials de Participació de diferents àrees de gestió. Es remarca la importància del Consell infantil, on delegats de cadascun dels grups dels centres educatius del poble fan propostes de millora d’un tema que han triat i que té relació amb la gestió municipal. Es ressalta com a aspecte important que des de petits es comenci a participar.

Es remarca que la participació no vol dir que vingui tothom a dir-hi la seva, sinó comptar amb professionals que posin sobre la taula totes les veus i tants perfils com sigui possible. Una de les barreres detectades és la falta de pedagogia i de cultura participativa, es veu necessari que la ciutadania aprengui a participar.

En el cas de Ciutadella es comenta que han obert diferents espais de debat i que ja fa temps que van començar a desenvolupar els consells infantils.

Des del Consell Insular, també es van posar en marxa uns pressupostos participatius i ja s’han executat molts d’aquests projectes, que han beneficiat molt els municipis.

En el cas del municipi de Ferreries, disposen d’un reglament de participació ciutadana de l’octubre de 1995. S’han implantat espais de participació com les audiències públiques i els consells municipals sectoritzats. Ferreries no disposa d’ingressos molt elevats per IBI, però s’inverteixen recursos a consensuar decisions i a donar suport logístic als col·lectius. Se subratlla que aquestes polítiques ajuden a crear complicitats i resulten molt intel·ligents. No es tracta de donar moltes subvencions, però sí de ser-hi present. La vida social de Ferreries és molt activa i aquesta inversió es considera molt important.

Quant a la promoció econòmica i les problemàtiques associades, en el cas de Menorca, el debat gira al voltant del turisme, perquè es tracta de l’activitat econòmica principal. Pràcticament tot se centra en el sector turístic i en la generació d’activitats complementàries a aquest sector. Se subratlla que aquesta especialització provoca que molts joves que han eixit de l’illa per a estudiar no puguen tornar perquè el sector principal i la majoria de les opcions laborals estan vinculades al turisme.
Tenint clara la realitat de l’illa, es ressalta la necessitat de promocionar l’emprenedoria i les idees vinculades a les noves tecnologies i al teletreball.
Es veu, com una altra font potencial de llocs de treball, el turisme de natura, que tot i ser una pota més dins d’aquest sector turístic, aporta valors vinculats a la condició de reserva de la biosfera que té Menorca.

Es considera necessari també atendre la població de més de 55 anys, en molts casos sense estudis, i que desenvolupen treballs vinculats a la producció de sabates, bijuteria, etc.

Es parla de la necessitat de desenvolupar un altre model menys estacional, que no concentre tot el treball en només sis mesos de gran intensitat, mentre que la resta de l’any pràcticament no hi ha cap classe de feina. Es comença a veure necessari el fet de diversificar l’activitat econòmica.

En el cas concret des Migjorn, es comenta que el fet que la carretera nacional no hi passi a prop, afecta el desenvolupament econòmic. L’Ajuntament i les associacions han de fer uns esforços extraordinaris per atreure gent al municipi. Aquest factor ha fet que en molts aspectes siguin pioners en l’organització d’activitats i esdeveniments culturals. Es veu la necessitat de pensar noves activitats que permetin diversificar l’oferta de cadascun dels municipis.

Un problema també per a molts municipis els últims temps de recessió econòmica és que molts petits comerços no poden fer front a la competència dels grans supermercats.

Una altra problemàtica enunciada pels representants municipals és el desconeixement general de l’Administració local per part dels nivells administratius superiors. De vegades s’imposen legislacions que no es poden complir o bé que als municipis els suposen un esforç enorme. Es posa l’exemple del pagament a proveïdors en trenta dies, que moltes vegades els ajuntaments no poden pagar perquè no tenen personal suficient per a gestionar les factures.
Cal agilitzar i simplificar molt els tràmits administratius a què estan sotmesos els ajuntaments, i cal solucionar la descoordinació entre administracions. Resulta molt difícil finalitzar projectes que impliquen altres administracions, per la qual cosa que es considera essencial trobar recursos i eines més àgils.

Hi ha un consens quant al rebuig a la Llei d’estabilitat pressupostària, que impedeix als municipis gastar el romanent i els recursos econòmics que han generat. Es considera que s’hauria de tractar millor els municipis perquè són la primera porta a la qual truca la gent. Aquests no solament assumeixen les qüestions que els corresponen segons les seves competències municipals, sinó que també presten molts altres serveis que no els corresponen. Es van assumint competències i no es rep el finançament o la dotació adequada. Tot i que es considera necessària una regulació, es pensa que els ajuntaments que ho fan bé i generen superàvit haurien de tenir un marge de maniobra més gran.

Es planteja la necessitat d’invertir la piràmide de repartició de personal i finançament de les diferents administracions. Es considera que els que han de tenir més finançament i una estructura de personal adequada són els ajuntaments. La infraestructura dels municipis és molt petita i, al contrari que en altres nivells administratius, darrere del batlle i dels regidors hi ha directament els tècnics, que en són pocs i estan saturats. Es ressalta que l’equip de govern ha d’assumir no només la responsabilitat directa, sinó que moltes vegades ha de fer el paper de tècnic, d’assessor, de secretari, etc. Es manté que cal buidar d’estructura les administracions superiors i dotar de manera suficient els ajuntaments. Per tal de donar els serveis que els ciutadans reclamen dia rere dia i d’una forma àgil es necessita una infraestructura més gran. Aquesta manca de recursos fa desenvolupar la feina en un ambient d’estrès generalitzat.

Els assistents exposen que hi ha una situació de col·lapse administratiu en l’àmbit urbanístic i de serveis, però la llei estatal no els permet augmentar el capítol 1, no poden contractar personal i s’han d’amortitzar les places de jubilació. Es produeix una situació de bloqueig administratiu, ja que l’activitat ha remuntat però no se’ls permet créixer ni gastar el superàvit. Es deixen de fer projectes perquè no es disposa de personal ni de temps, i moltes persones agafen baixes per estrès.

Pel que fa a les competències que haurien d’assolir altres administracions, es pensa que hi hauria les que estan vinculades a l’àmbit social (geriatria, llars d’infants, escoles de música i pintura). Serveis que ja es donen però que no disposen de finançament suficient. Aquesta assumpció de competències sempre hauria d’acompanyar-se d’una dotació adequada.