Hi ha consens respecte del fet que la participació ciutadana és fonamental; obrir la participació i poder codecidir, ja que la població se sent apoderada, participa i decideix sobre el seu futur. Però és difícil generar aprofundiment democràtic de la forma que es planteja actualment. Cal crear el coneixement i la necessitat que la gent vegi important participar en les decisions del municipi. Encara no s’han trobat els mecanismes per a fer-ho i venim d’una societat que s’ha incorporat tard a la democràcia; per tant, cal fer molta feina i molta pedagogia per a assolir aquests objectius.

La principal forma de participació municipal és a través dels pressupostos participatius, en el capítol d’inversions, que es fan a diferents municipis com la Bisbal del Penedès (en aquest cas, deslocalitzats en cada urbanització). En general, però, la participació és baixa (entre el 5 i el 10%) i en alguns casos les obres i els projectes que s’han de dur a terme els han acabat decidint els equips tècnics. En aquest mateix municipi es fan auditories ciutadanes on grups de ciutadans revisen els comptes municipals. Un altra forma de participació habitual són les trobades municipals; de fet, es destaca que a Vilafranca els consells municipals sectorials i les reunions de barri són les formes de participació que mobilitzen més la ciutadania i funcionen millor.

La participació no és gaire alta, ja que manca cultura participativa en termes generals; cal fer molta pedagogia i difusió d’aquests processos per a aconseguir una participació real. En alguns casos, com a Cunit, la baixa participació a una manca d’arrelament al municipi que ha crescut molt de pressa els darrers vint anys. Es consensua la necessitat de fer un debat profund sobre la participació, especialment respecte de qui hi participa i com, ja que molts cops participen els mateixos col·lectius i resulta poc representatiu de la diversitat de la ciutadania en conjunt, ja que hi ha persones que queden sistemàticament excloses.

Durant el debat sorgeix la dialèctica sobre qui ha de participar i qui ha de prendre les decisions, ja que es considera que no sempre hi ha una línia clara entre qui pren la decisió i qui l’executa, en el sentit que l’executor pot tenir marge per la decisió, encara que no estigui legitimat per a fer-ho. Un altre front de debat és el relatiu al paper i les responsabilitats de la presa de decisions contraposant la representativitat dels càrrecs electes davant els processos participatius: els electes han estat elegits per tal que prenguin les decisions i en retin comptes. Si les decisions es prenen de forma participada, el paper de l’electe pot quedar desdibuixat. Actualment, amb els processos participatius pot passar que les decisions vinculants les acabin prenent grups concrets i reduïts de població, cosa que entra en conflicte amb una representativitat electoral més extensa dels càrrecs electes. Potser cal anar cap a un sistema de representació diferent, però de moment els representants encara són els responsables de les decisions i han de ser capaços de respondre-hi.

Hi ha debat sobre les raons de la baixa participació i s’assenyala que hi ha molta població a qui no li interessa la cosa pública i no se senten interpel·lats a l’hora de participar, ja que tenen altres prioritats. Se suggereix que potser s’haurien de canviar les formes de participació adoptant el model suís, per exemple, on es fan molts referèndums i consultes regulars a la població amb preguntes concretes. Actualment tenim els mitjans tècnics per a fer consultes àgils i amb costos continguts i podria ser una bona opció. Aquest mètode seria una forma d’ampliar la cultura participativa i democràtica general, així com de fer evidents els resultats i els impactes de la participació ciutadana.

La Llei de transparència obliga que tota la informació respecte de les actuacions municipals estigui disponible, però cal que aquesta informació s’adeqüi a la ciutadania i sigui comprensible. Hi ha poca cultura de fer peticions respecte d’informació del govern municipal, ja que bona part de la ciutadania desconeix aquesta possibilitat i l’existència d’aquests canals.

Per tal de poder arribar a nivells de participació elevats cal començar a crear cultura de la participació ciutadana des de les escoles. De fet, ja hi ha algunes iniciatives en educació infantil i primària com els plens estudiantils, però cal que es treballi més, ja que molts cops es depèn massa de la voluntat i la motivació del professorat. Una de les iniciatives que més fomenten aquesta cultura i que creix amb força els darrers temps és la creació de cooperatives d’alumnes amb poder de decisió i execució de certs aspectes de la gestió dels centres educatius.

Actualment, els ajuntaments assumeixen moltes competències que no els tocaria; de fet, s’estima que el 40% del pressupost municipal es destina a qüestions fora de les competències obligatòries i el 60% a qüestions essencials, com ara obra pública, il·luminació, urbanisme, etc. A més, els ajuntaments assumeixen aquestes competències i despeses extra a dèficit zero, gràcies a totes les pràctiques de reducció de costos que s’han implementat els darrers temps, però cal fer un replantejament, demostrant que són una de les institucions més eficaces pel que fa a administrar recursos i, per tant, que són mereixedores de gestionar-ne un volum més gran. Cal una redefinició del model competencial i el finançament associat, no només a escala municipal sinó extensible a tots els estaments.

Els municipis són la porta d’entrada de la ciutadania i, per tant, haurien de tenir més competències en molts àmbits, així com mancomunar i treballar conjuntament amb els municipis del costat per trobar la millor atenció possible. Aquesta pràctica ja es fa en molts municipis del territori, com per exemple a través del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on es mancomunen els tècnics de promoció econòmica i ocupació. En alguns casos resulta difícil col·laborar entre municipis, ja que formen part de demarcacions o comarques diferents: caldria facilitar els canals de treball conjunt per tal d’afavorir la col·laboració independentment de la demarcació o vegueria de pertinença, ampliant el marge d’autonomia en les relacions bilaterals entre municipis.

Els ajuntaments han assumit competències especialment pel que fa a serveis a les persones i en la resolució situacions d’emergència social. Tot i que el Penedès no ha patit tant la crisi com altres territoris del Principat, s’ha hagut de fer front a aquestes situacions de vulnerabilitat i les emergències socials han estat una prioritat clara. Es manifesta la necessitat de replantejar els serveis socials, que actualment s’entenen com a serveis específics puntuals, i dotar-los de més capacitat proactiva i de treball en xarxa amb altres departaments per poder abordar els problemes des d’una visió integral i anticipadora. Caldria replantejar aquest sistema de petits inputs i tractar cada família, cada comunitat, i les seves necessitats, per a saber quines són les millors decisions des d’un punt de vista social i econòmic.

Pel que fa a la promoció econòmica es comenta que, tot i ser una competència sobre la qual s’actua a escala municipal, s’hauria de coordinar a escala supramunicipal, ja que, sinó, es donen casos de serveis duplicats o es produeixen situacions de competència entre municipis per a poder demostrar la creació de llocs de treball i justificar les subvencions. La promoció econòmica i la inserció laboral no pot ser entesa com una qüestió local; les estratègies i polítiques han de tenir una dimensió supramunicipal o de país, tot i que l’atenció a la ciutadania s’ha de mantenir en l’àmbit de les Administracions de proximitat com els ajuntaments.

Pel que fa al pressupost i el finançament, hi ha consens en el fet que els ajuntaments no tenen un pressupost fix i depenen molt d’ajuts i subvencions de les diputacions, cosa que dificulta la planificació, ja que no se saben quins seran els recursos disponibles. Actualment, les diputacions contribueixen a una millor distribució del finançament, per a equilibrar la distribució per habitants i garantir finançament a tots els municipis. Es tracta d’un plantejament antiquat que caldria revisar amb un criteri de descentralització que ens portaria cap a un model de vegueries. La distribució actual ens porta al fet que a la vegueria del Penedès hi hagi ciutadans que reben més que d’altres en funció de si el municipi es troba a la Diputació de Barcelona o a la de Tarragona, i la diferència és molt gran.

Pel que fa a les vies d’autofinançament, es comenta que hi ha moltes limitacions i poques possibilitats.

Pel que fa a la distribució territorial es coincideix en el fet que el model hauria de ser Generalitat – Vegueria – Ajuntament. Les diputacions quedarien substituïdes per les vegueries amb una clau més descentralitzada, encara que caldria aprofitar el coneixement i els recursos de les diputacions i es reconeix la seva gran tasca a l’hora de mantenir serveis durant els darrers anys. Els consells comarcals haurien de tenir un paper important pel que fa a mancomunar serveis, formats per òrgans tècnics amb una representació del Consell d’Alcaldes. La dimensió política descentralitzada es concentraria en els consells de vegueria, que haurien de ser d’elecció directa.

Pel que fa a la vegueria del Penedès, es debat sobre la cocapitalitat i es comenta que defensar el model de les 4 capitals és defensar la idiosincràsia de la vegueria, així com reivindicar la seva dimensió política. Des de la Fundació Pro-Penedès s’intenta teixir aquesta estructura i coordinació, però hi ha debat pel fet de si resulta representativa de la seva realitat social o no.

La vegueria del Penedès comença amb un gran desavantatge, ja que ha tingut menys temps d’articular-se i no forma part de l’imaginari col·lectiu. Per tant, encara queda molt treball per fer i caldrà més implicació institucional.

Una altra limitació de la vegueria del Penedès és que no hi ha una xarxa de transport públic que l’articuli i caldria començar a dissenyar-la, per poder tenir l’oportunitat, entre d’altres, de teixir una identitat penedesenca mitjançant la millora de les connexions internes. També caldria que es tingués més present la dimensió de vegueria a l’hora de debatre els models de ciutat, ja que el rol dels municipis en clau de vegueria resulta important: si són una capital o no, quina relació estableix la vegueria amb ells i a l’inrevés, entre d’altres. A escala territorial, si Catalunya fos una demarcació única, el desplegament interior seria més senzill i es reduirien algunes desigualtats territorials. Encara queda molt treball per fer i, a més, la Llei de vegueries està aturada; fins que no hi hagi una altra configuració del Govern, les vegueries no es podran posar en funcionament.

El Penedès té la particularitat de trobar-se entre dues àrees metropolitanes: Barcelona i Tarragona, i caldria enfocar les relacions amb aquestes de manera diferent, com una oportunitat per abeneficiar-se d’aquesta posició de proximitat. Es considera que s’ ha donat una dimensió política a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que no tenen les vegueries, i té una llei pròpia que li atorga competències que la resta de territoris no tenen. L’AMB pren decisions que afecten el Penedès de forma directa, però no hi ha els mecanismes participatius per a la presa de decisions, com per exemple pel que fa a les tarifes de transport per zones, o els cotxes que poden entrar o no a Barcelona amb la nova normativa de contaminació.

Respecte de la realitat municipal, no caldria reduir municipis ja que això ens portaria a crear territoris molt grans sense preservar les identitats, però cal impulsar la mancomunació de serveis per poder ser més eficients.

Les qüestions de desenvolupament econòmic s’han de plantejar a cada municipi, però caldria una definició comarcal a l’hora d’afrontar les polítiques i decidir on cal prestar més atenció i treballar conjuntament per a prioritzar el model de desenvolupament territorial. Per exemple, a l’Alt Penedès s’ha fet una definició dels polígons industrials i les infraestructures que cal potenciar amb una visió comarcal.

Una de les principals limitacions de la promoció econòmica ha estat l’accés a les TIC, especialment pel que fa a l’arribada de la fibra òptica als polígons industrials. Fins i tot hi ha territoris on la línia de telèfon no arriba bé. Les Administracions treballen en aquest sentit, però no és suficient. Finalment s’ha pogut resoldre gràcies a una empresa local que ha apostat pel territori i que fins i tot ha generat ocupació, però ha estat un procés molt lent.

També hi ha dificultats en altres àmbits, com ara l’accés a l’energia, que a més té uns impostos i uns costos globals molt elevats. Cal treballar conjuntament per a ajudar que les empreses sostenibles que s’integren en el medi ambient i generen riquesa i feina es puguin instal·lar als llocs on es considerin adequats. La transició energètica és un aspecte estratègic per a tot el territori, però especialment per a aquells territoris que necessiten impulsar l’economia local i la creació d’un desenvolupament sostenible que generi ocupació de qualitat al territori.

Els transports són un altra limitació en dos sentits: en primer lloc, per la manca de transport públic per a arribar als polígons industrials, i també per l’existència de peatges que encareixen els desplaçaments amb altres territoris. Aquestes limitacions dificulten la captació de talent, ja que implica molts costos per a persones que pertanyen a l’AMB.

Per la promoció econòmica resulta fonamental conèixer les necessitats de les empreses i els recursos disponibles al territori. Per a atreure pimes cal facilitar la seva arribada i tenir les comunicacions i les infraestructures preparades, ja que no poden assumir els costos de la manca d’inversió i la desigualtat territorial. Totes aquestes dificultats fan que per a amortitzar els costos s’hagi de disminuir els salaris, creant condicions laborals de precarietat.

El turisme també pot ser un element de creació d’ocupació si se sap vendre i potenciar el territori de forma conjunta per mitjà de rutes gastronòmiques, l’enoturisme, entre d’altres. També resulta una font de recursos i de formació que aporta molt al territori. Una de les dificultats en el terreny turístic és novament el fet de treballar entre dues demarcacions i amb dues diputacions, la qual cosa dona com a resultat tres marques turístiques diferents: la costa de Barcelona, la costa Daurada i el paisatge. Hi ha debat respecte de com construir la marca turística del territori, però es consensua que caldria reivindicar la marca del Penedès com a marca a nivell català i vincular-ho a Barcelona pel que fa al turisme estranger.

També es fa esment dels centres d’innovació, amb l’experiència del clúster del vi, amb molts bons resultats. Aquest hub pot servir de model per a explorar la creació d’altres. Al territori hi ha moltes potencialitats, però cal que siguin reconegudes i posades en valor per a poder-les sumar a un discurs centrat en la cooperació i la col·laboració entre territoris, sense deixar de banda les particularitats de cada municipi.