La realitat municipal mostra que la perspectiva que es té des dels municipis sobre moltes de les problemàtiques i sobre les solucions sol ser la mateixa, al marge de posicions i ideologies polítiques. Es veu essencial clarificar quin és el nivell de competències i el finançament municipal. El poble o la ciutat és l’àmbit més pròxim als ciutadans, i aquests no entenen de qui són les competències i volen solucions als seus problemes. Açò implica un conflicte continu perquè els ajuntaments han d’abordar problemes sense tenir-ne moltes vegades les competències ni el finançament.

Es remarca que el problema més gran quant al finançament és que la delegació de competències moltes vegades no ve acompanyada dels diners ni dels recursos suficients. La Llei de racionalització lleva competències a les poblacions menudes, sense entendre quina és la situació real i crea molts problemes. Les competències municipals haurien d’augmentar, perquè els ajuntaments no poden fugir-ne: “Si tens un camí en mal estat al final l’has d’arreglar,tant si és teu com si és d’un altre, perquè els que hi passen són els habitants del teu poble”. Els ajuntaments no han de ser els últims en qüestions pressupostàries, perquè són els que atenen les necessitats bàsiques.

Un dels problemes greus que tenen els municipis és el d’haver de complir la Llei d’estabilitat pressupostària, tot i que no són els que han creat el problema. El problema del deute s’ha originat sobretot per part del Govern de l’Estat, i no tant per les autonomies o els municipis. No es veu cap sentit en el fet que un ajuntament sanejat no puga fer res. No es tenen en compte les circumstàncies específiques de cada ajuntament, i s’està limitant molt l’acció municipal.

Hi ha moltes decisions que afecten els municipis que es prenen sense comptar amb ells. Es posa l’exemple d’Orpesa, on s’ha fet una planta dessaladora i no es pot posar en funcionament perquè s’ha d’assumir un cost i no es troba la manera de fer-ho. Aquest tipus d’infraestructures s’haurien de posar en marxa en col·laboració entre diversos municipis. El que és supramunicipal, sobretot pel que fa a serveis bàsics i necessaris, s’hauria de gestionar a través de mancomunitats.

Es té la sensació que l’actual Govern de l’Estat ha mostrat més interés respecte de les legislatures anteriors cap a les problemàtiques del País Valencià, però no hi ha els compromisos reals per a afrontar els problemes i resoldre el tema del finançament, la diferència de competències i ni la resta de qüestions prioritàries.

Quant a l’àmbit del turisme, es considera raonable alleugerir l’afluència de gent als municipis costers, ja que moltes vegades és insostenible, pel que fa als serveis necessaris i pels conflictes ciutadans que es generen. La massificació del turisme a la costa (Peníscola, Orpesa, Benicàssim, etc.) es podria veure un poc alleugerida si s’apostara per la via del turisme rural, però sempre des dels principis de la sostenibilitat ambiental. S’hauria de derivar lleugerament el model cap a aquest tipus de turisme i aportar el valor cultural, patrimonial de les comarques d’interior. Per tal que aquestes mesures funcionen cal facilitar-hi l’accés. Aquest tipus d’aposta pot contribuir a mitigar el problema del despoblament. Moltes vegades els municipis de més pes i amb problemàtiques més visibles sembla que representen la problemàtica territorial, però hi ha una gran necessitat d’actuacions en zones rurals que moltes vegades queden en segon plànol i no es consideren urgents, quan en conjunt afecten molta gent.

En el tema de la promoció econòmica preocupa que els diners aportats per les diferents administracions en aquest àmbit no han servit per a la creació de llocs de treball estables, es reclama que es generen inversions en infraestructures que puguen permetre ocupar molta gent tant en la seua construcció com en la seua gestió. La manera en què s’han invertit molts dels diners públics ha creat riquesa per a les grans empreses encarregades a dur a terme obres o inversions, però no s’ha creat treball directe al territori. Si es comptara amb els municipis per a dissenyar bé aquests plans i subvencions, i es destinaren tots aquests diners a generar llocs de treball a les localitats o a generar projectes que generen llocs de treball, serien molt més útils.

Es ressalta com a bona pràctica l’impuls que s’ha donat a un producte com la carxofa al municipi de Benicarló, on totes les entitats agràries han col·laborat i s’han organitzat fires i activitats de promoció, s’ha aconseguit que aquest element revertisca positivament en la promoció econòmica i en l’àmbit de turisme en el municipi.

En primer lloc, s’introdueix el tema de la nova Llei de Mancomunitats. Es considera que aquesta llei ha d’establir les regles del joc perquè els ajuntaments puguen col·laborar i abordar les demandes de tots els seus ciutadans en determinades matèries que no es poden treballar des d’un sol municipi, especialment quan es tracta de municipis xicotets. Aquesta llei és un avanç important, però encara calen més esforços en l’àmbit polític.

Les fronteres en un món globalitzat són cada vegada més permeables. El segle XXI es caracteritza per ser el segle de les ciutats que s’agrupen en grans àrees metropolitanes. En aquest context ressaltat pels assistents, s’afirma que València, Castelló i Alacant-Elx han d’abordar moltes de les problemàtiques que afecten la ciutadania, com per exemple la promoció econòmica, des d’un àmbit territorial més extens que el mateix municipi, si es vol fer sota criteris d’eficiència.

Quant a les diputacions, es veuen com a entitats que no tenen massa sentit. Hi ha moltes comunitats i pobles que viuen sense diputacions perquè són comunitats uniprovincials. Quan a una administració li sobren els diners, com és el cas de la Diputació de València, és perquè alguna cosa no està clara i s’evidencia que aquest òrgan sobra. Es tracta d’entitats amb unes competències molt limitades però que en canvi disposen d’uns recursos molt importants. Totes les competències d’una diputació són per delegació dels municipis cap a ella, ha de rebre els diners d’altres administracions per a tornar a repartir-los i, per tant, és un organisme que no té la més mínima autoritat.

Es dona l’exemple de la Diputació de València, que finança part del que seria competència de l’administració autonòmica. Un altre cas és el de la Diputació de Castelló, que en l’època de Fabra ha sigut un exemple de com no tan sols no tenen una utilitat clara, sinó que són organismes que poden ser negatius. Aquesta diputació afrontava projectes que no li eren propis i desviava diners que haurien d’haver anat als municipis, per exemple, com va passar amb l’aeroport de Castelló.

Quan es parla d’eliminar diputacions no es parla d’anul·lar els serveis que presta, sinó de reorganitzar-los. Els assistents sostenen que la base de l’organització hauria de ser el municipi, que hauria de tenir una ampliació de competències i una ampliació d’ingressos.

Un altre tema comentat en el debat va ser el de la possibilitat d’eliminar municipis. Es percep com una alternativa molt difícil de portar a terme, en part per les rivalitats que hi ha entre municipis, però es veu completament indispensable el fet de mancomunar-ne els serveis. La reducció de municipis es planteja molt des d’una visió centralista i per tant no té molta lògica ni possibilitats de portar-se endavant. Es planteja com una alternativa la mancomunitat, i, per tant, es veu necessari començar a parlar de comarques, i de la vertebració del País Valencià. La solució és l’agrupació, bé de municipis o bé de serveis.

Es parla del cas concret de Benicarló, que forma part de la Taula del Sénia. Aquesta mancomunitat inclou municipis del nord del País Valencià i del sud de Catalunya. És una zona que ha tingut sempre molts vincles pel que fa a l’activitat econòmica, amb una mobilitat important entre regions i comarques, però mancomunar serveis no és possible pel fet de pertànyer a comunitats diferents. Aquesta situació genera certs problemes que no es plantegen abordar en un futur immediat. Les mancomunitats haurien de poder gestionar serveis superant la barrera de la diputació, i fins i tot de la comarca natural, i abastar el territori real de funcionament quotidià.

És important que els nivells de competències i finançament queden ben definits. L’àmbit territorial de l’Euram té unes característiques comunes i, més enllà de compartir llengua i cultura, els municipis que formem part d’aquesta regió han de poder compartir respostes davant de les polítiques d’un Estat que continua aplicant una visió centralista en tots els aspectes, des de les infraestructures fins a la cultura. Es considera positiu fer reunions i projectes com el de Localmed per a compartir punts de vista i definir respostes conjuntes.

Quant a la cooperació intermunicipal es ressalta que en l’àmbit local moltes vegades hi ha un aïllament dels mateixos municipis i no es tendeix a col·laborar. Molts municipis formen part de mancomunitats, però al cap i a la fi les limitacions de les competències que els atorga l’Estat, o l’Administració en general, obliguen moltes vegades que els municipis se centren només en ells mateixos, en molts casos per damunt de la seua voluntat o del que els agradaria. S’oblida que la cooperació entre ells podria afavorir la millora del seu funcionament, ja que tots tenen problemàtiques similars.

Es fa referència a l’associació de municipis catalans, que té més de 900 socis, i està impulsant projectes molt engrescadors, es considera que val la pena estudiar i tractar de replicar alguna d’aquestes iniciatives, com ara “la central de compres”. Un dels problemes dels municipis, sobretot a partir de la Llei de contractes, es troba en la compra de coses com el carburant o els subministraments bàsics. Cal buscar referents d’èxits de cooperació entre administracions en altres llocs, estudiar-los i implementar-los.

El debat en aquest àmbit es va centrar en les problemàtiques associades al model urbanístic predominant durant els anys de la bombolla immobiliària, i com aquest model de ciutat basat en la rajola continua imperant en molts casos.

Es va parlar del cas concret d’Orpesa. Aquest és un cas típic de creixement molt ràpid, on el municipi va passar de 3.200 habitants l’any 99 a quasi 11.000 el 2010. A partir d’aquest moment la població va anar disminuint fins a pràcticament 9.000 habitants. Aquest tipus de creixement provoca que l’estructura social es desfaça. Els municipis no haurien de poder créixer tot el que volen. Són projectes d’expansió que tenen tanta dimensió que una població com la d’Orpesa no pot assumir, i el benefici que aporta és molt relatiu. Aquest tipus de desenvolupament s’ha basat en macroprojectes desenvolupats per empreses que no coneixen la població on construeixen ni els interessa. Aquests empresaris s’emporten el benefici i deixen els problemes al municipi.

En el cas de Torreblanca, actualment es vol fer l’adjudicació d’un projecte d’un camp de golf i d’una urbanització d’ 1.800.000 m², en una població on fa 10 anys que no s’ha demanat cap llicència de construcció fora del nucli urbà. Aquest tipus de projectes demostren que en molts municipis encara preval la visió del creixement econòmic associat al “pelotazo” urbanístic, i es ressalta la dificultat de combatre aquestes idees. Es remarca la necessitat d’un replantejament polític profund per tal de definir el model de societat que es vol i reflexionar sobre el model de creixement.

En relació amb les comarques del Baix Maestrat i dels Ports s’apunta que són comarques que tot i tenir un accés al mar important, tenen una part rural molt considerable que no s’ha d’oblidar. Per tant, es considera indispensable la connexió d’aquestes comarques amb Saragossa i amb l’eix que defineix el corredor mediterrani. Es remarca, també la necessitat de garantir la capil·laritat de les infraestructures de transports, ja no només per al transport de mercaderies, sinó també per al transport de persones i que aquestes puguen fer ús i tinguen dret a tots els serveis disponibles a la comarca. Una localitat menuda disposa moltes vegades de més serveis dels que li pertocaria, però els habitants d’aquests municipis tenen dificultats per a accedir a altres serveis no disponibles per la falta d’infraestructures de transport òptimes. Aquestes deficiències també afecten l’economia. Si es vol apostar per un model rural sostenible que puga tindre accés a productes de proximitat o de km 0, serà molt complicat sense una xarxa de transports prou desenvolupada.

En el cas concret de Benicarló, es destaca que tot i que està pràcticament al centre de l’eix peninsular de l’arc mediterrani, les deficiències de transport públic són molt evidents. La comunicació i el transport públic amb el sud és més raonable que amb el nord. La comunicació amb Barcelona és insuficient i ineficient, en termes de temps i de freqüència. La connexió amb Alacant-Múrcia és, però, prou més raonable, però no arriba a ser digna. Aquests són problemes que es plantegen sempre, però no hi ha un consens ni un pacte visible i clar de la classe política per tal de tenir possibilitats reals d’interferir.

Es parteix de la idea que la governança municipal s’ha de basar en principis com l’aprofundiment en la democràcia i la participació ciutadana real. Els assistents entenen que participar vol dir donar la veu als ciutadans en aquells projectes que els afecten directament, tant projectes de pressupostos com obres determinades. Quan es parla de donar la paraula, es parla d’escoltar i de prendre decisions a partir de les opinions.

S’entén com a frau el concepte de participació, el fet que alguns ajuntaments impulsen pressupostos participatius quan ja tenen tot el pressupost assignat i quan no hi ha intenció real de dur a terme allò que ha resultat de la participació. Es pensa que els ciutadans estan cada vegada més conscienciats no només del dret a participar, sinó que també comencen a sentir una certa obligació de fer-ho.

Els últims anys la política s’ha deslegitimat, sobretot en els territoris on la corrupció ha estat més acusada, i per a recuperar eixa confiança cal entendre que els ciutadans han d’estar més a prop, no només amb dret a parlar sinó també amb dret a decidir. Es detecta com a factor clau que hi haja bona voluntat per part de les institucions i que aquest dret estiga perfectament regulat. Es veu com un àmbit molt important i es pensa que cada vegada ho serà més a totes les ciutats, però especialment a les més grans. La democràcia ha anat madurant i les expectatives dels ciutadans quant a una major participació van augmentant.

Una problemàtica es detecta en les contradiccions que es poden arribar a donar quan s’obrin certs temes a la participació. Es parla del cas concret de la mobilitat. L’intent de pacificar el trànsit en certes zones d’un municipi o de fer-les per a vianants perquè siguen més sostenibles i agradables xoca, moltes vegades, amb els interessos de diverses persones acostumades a utilitzar el cotxe i amb el dels mateixos comerciants. Hi ha moltes experiències en altres territoris que podrien servir en aquests casos per a orientar i els ajuntaments les haurien de tenir en compte.

Un altre aspecte que preocupa als assistents i que va més enllà de la participació ciutadana és el de la participació dels municipis en l’elaboració i definició de lleis i de polítiques públiques que els afecten directament. Els municipis tenen molts problemes comuns i la visió dels partits sol ser compartida en molts casos, però això no té un trasllat al nivell en el qual es prenen les decisions. Es posa l’exemple de la Llei de contractes, que es crea des de l’Administració de l’Estat sense comptar amb l’aportació dels municipis, i quan s’aplica els perjudica greument, ja que crea diverses complicacions: hi ha pobles menuts amb 2 o 3 funcionaris que no poden assumir el que comporta aquesta llei.

Un altre cas comentat és el de la Llei d’estabilitat pressupostària. Aquesta llei ha generat problemes en tots els municipis independentment de quina fora la seua situació. Tant als municipis que tenien un deute important i un dèficit en els seus comptes, que de vegades impedia el seu bon funcionament, com als municipis que generen un estalvi i uns recursos que podrien redundar en benefici dels ciutadans, però que la llei impedeix utilitzar-los. Es considera que després d’haver patit una situació de crisi tan forta, amb un nivell d’atur tan important, quan moltes vegades els recursos que venen d’altres administracions no són suficients, és incomprensible que la llei impedisca l’ús dels recursos propis atenent uns criteris discutibles. Aquesta llei obliga a destinar els recursos per a afrontar el deute, però si aquest està controlat i és saludable, els ajuntaments haurien de poder destinar els seus recursos a resoldre les necessitats de les persones. Es defensa que la política i les institucions estan per a gestionar els recursos públics en benefici dels ciutadans, així que cada vegada que es fa una llei s’hauria de fer des d’aquesta perspectiva. Les decisions que han de prendre els ajuntaments han d’estar sota el principi de legalitat, però no és menys important la legalitat que suposa mantenir les necessitats bàsiques dels ciutadans.

Per últim es comenta l’exemple de la Llei de policia local. Quan aquesta es redacta no es té en compte que hi ha municipis de població estable i d’altres, com Torreblanca o Orpesa, que tenen un sector turístic potent i que arriben a duplicar o triplicar la població. No es pot fer una Llei de policia local sense tenir en compte aquesta realitat. Una població que triplique la població no pot triplicar la seua plantilla i després no poder afrontar altres necessitats per haver-la de mantenir durant tot l’any.

Es conclou que aquests exemples denoten una falta de perspectiva municipalista en la política en general. Tots els ciutadans viuen en ciutats o pobles, i tenen problemes que es plasmen al seu teu territori i que s’han d’abordar des del mateix territori. Els ajuntaments es veuen moltes vegades amb la necessitat de forçar la interpretació de la llei o buscar fórmules. Els municipis pateixen un sistema polític fet a l’inrevés, que funciona de dalt cap a baix quan les responsabilitats es demanen de baix cap a dalt.